Atzabeja

“El dejar de ser no está comprendido en la noción de ser. El ser no implica su propio fin. Era una cuestión que había que plantear, Pero después de todo, lo que no existía fue puesto a ser”

“Aquel que ha sido no puede en adelante no haber sido. En lo sucesivo, ese hecho misterioso y profundamente oscuro de haber vivido es su viático para la eternidad.”

# posted by Manuel Ballester @ d’abril 18, 2024 0 comments

Fa una pila d’anys, en el primer postfranquisme, feia poc que la Xita i jo érem junts, ens vam endinsar per la vall de Bianya i per camins que no ho eren, pràcticament intransitables ―si hi ha miracles, que el cotxe aguantés ho fou, llavors en dèiem quatrellaunes―, vàrem arribar a trobar amb una mica de sort el nostre objectiu: una esplèndida masia, desocupada de les hereves generacions que l’havien fet créixer, i habitada, des de feia un parell d’anys, per una parella de barcelonins de pro a la recerca d’una vida més autèntica o fugint potser de cercles esdevinguts asfixiants i en certa manera perillosos.

De la parella només hi havia la dona, ell era amb el ramat muntanya amunt ―ja érem muntanya amunt― i s’hi podia passar dies. En algun moment havien format part de l’entorn dels Puig i Oriol (MIL), ella era una persona pròxima al primer, i com tants d’altres, van passar a formar part dels desencisats. Feien vida austera i tot i que ella se sentia sola no pensaven tornar. No sé si després se’n van desdir. El lloc era impressionant, com convé a natura. Ell va tornar l’endemà i arribaren també uns altres desertors urbans a dinar. D’àpat, un cap de xai. A la tarda vam anar en un llogaret, tres cases, on feien matança del porc i ball.

Els clàssics ja parlaven de vida autèntica, i poc o molt en parla tothom com si fos alguna cosa que falta i caldria tenir. És cert, es viu ràpid, preocupat, tot va de pressa, la satisfacció, si n’hi ha, és fugaç, l’horitzó, reductiu, materialista, el sentit de tot plegat, que deia aquell, ignot, o ni se’l veu ni se’l cerca: millor no pensar-hi, tampoc s’arribaria enlloc. Ara, el retorn a la natura, l’ànsia esperançada pels nous avenços tecnocientífics (ai, la immortalitat), les noves espiritualitats, així, agafats d’un en un i prova, que digué el poeta, ¿són res, més enllà d’alguna emoció temporal que dura el que dura? Busquem debades?, o, millor, per què no deixem de buscar (o de preguntar)?

De tant en tant, les meves perpetracions poètiques surten en castellà, al capdavall fou, en el seu dia, la meva llengua de cultura. Fa poc em van sortir, tocant a aquestes qüestions, els versos que reprodueixo a continuació. Sigueu benvolents.

# posted by Manuel Ballester @ de març 27, 2024 0 comments

La cosa que més m’impressionà de primera hora a Atenes fou la calor: sortir de l’hotel era com topar de morros contra una paret, 39º de bon matí, i parlo d’unes quantes dècades; esclar que encara no havíem viscut, ni esperàvem fer-ho, les vicissituds climàtiques actuals. El temps, es veu, ho acaba igualant tot, tot torna, tot ha sigut i tot comença de nou, nietzscheanament parlant.

Atenes és una ciutat vulgar, extensa, sense caràcter, poblada per enormes multituds no tan sols de guiris. Què en destaca doncs?: les ruïnes, el testimoniatge perenne i sòlid que hi hagué un temps heroic, farcit de mites, cultura, art, política, ciència i les habituals guerres inherents a l’ésser humà, tot de les talles més grans. En som els descendents, barrejats amb tradicions judeocristiana i algunes dosis de llengua i dret romans.

L’Acròpolis. El Partenó. Domina la ciutat, però no la representa. És la sublimació de l’origen, d’un origen: tot és aquí i és tot, l’intel·ligible, el logos. Compte, també el diví o sagrat. Si tens la capacitat i la resistència necessàries per arribar a veure de prop les construccions, captes de seguida la potència del dòric grec, el més autèntic, diria Nietzsche; després, la decadència. Dionís enferrat per Apol·lo, o més ben dit, sublimat, salvant la multiplicitat sobrevinguda per mitjà de la unitat estètica. La ullada feta, ves-te’n corrents cap als carrers i alguna ombra de recer, si encara aguantes.

Capítol a part, Delfos. I no és que un pretengui tirar pel cantó de l’apol·lonitat davant la força insurgent i indomesticable dionisíaca, però el lloc, la molt menys nombrosa pol·lució ambiental i humana, la serenitat de la pedra, en ruïna molt més pròxima, el turonam, l’espai obert, tot empeny amunt, tot apunta a alguna transcendència irreductible a càlculs i racionalitats, per més que no aliena, de manera forçosa, als límits pròpiament humans. Diguem-ho així, un indici, un rastre, el potencial, potser, d’una bretxa en la totalitat. Grècia com a símptoma, o alguna intuïció semblant.

# posted by Manuel Ballester @ de març 25, 2024 0 comments

Quan era encara molt jove, vaig pujar al Mont Blanc. Fou un bon dia d’estiu, si no, no ho hauria pogut fer per mor d’un problema amb els grampons que m’obligà a fer l’ascensió a peu nu. Unes quantes desenes de muntanyencs pujàrem, ja llavors, en corrua i amunt. Al cim, ultra el fortíssim vent, una “gernació” fotografiant-se (un poc d’immortalitat no fa mal a ningú). L’espectacle era impressionant. Després, tornàrem a Chamonix, on teníem la tenda i on dormírem en pau.

Per què es pugen muntanyes? Sovint és un repte (buscat) amb risc, ben testimoniat per la història, per més que, no recordo si fou l’Anglada o el Pons, digué allò de “acceptem el risc però evitem el perill”. Això implica també, en el muntanyisme de primera línia, esforços físics i mentals qualificables, si no és que ho són de ple, d’inhumans. Pensar, dir que tot en la muntanya és plaer, encanteri i plenitud no té res a veure amb la realitat, que no vol dir que no hi siguin.

Doncs, per què es fa? La conquesta d’allò inútil, diu la frase famosa, i potser és una de les claus: en un món esclavitzat per la utilitat (la producció i el benefici, la satisfacció immediata, superficial i fugaç), qui sap si el que és inútil implica una rebel·lió del que és i una recerca del que (encara?) no és. La crida de la muntanya, de sentir-la i de manera inconscient o no, és un repte al qual hi ha qui hi respon i qui hi passa de llarg. Com a qualsevol crida o repte, no tothom hi és obert, no tothom reconeix o accepta la part de passivitat pròpia necessària per poder-hi respondre. O la part d’excés de cada jo.

Un jo a ultrança pot ser una fortificació per al domini o per a la defensa total. La muntanya és, o pot ser, obertura, acollida, d’allò altre i de l’altre (el vincle de la cordada és a vida o mort, levinasiana). No passem de debò per la vida si no reconeixem ni som reconeguts. La muntanya seria, de ser-ho, un mirall, un rostre, com ho són els altres.

# posted by Manuel Ballester @ de març 18, 2024 0 comments

Aquest és un país de dies llargs, clars i blaus banals de tan blaus. En les meves caminades solitàries per la muntanya, hi ha sempre un moment en què m’aturo sotraguejat de sobte per una sensació intensíssima de presència, la Glòria, una mena d’onada que m’enlluerna i sobreïx. No és sols la plenitud, tan assequible també com escassa, és com si l’hi ha del món es condensés de cop en un punt del qual ets una part o, encara més, l’habites. Alguna cosa a veure, de resquitllada fos, amb el que suggeria Merton quan parlava d’aigües que ens sumeixen, o el meandre matèric del  quedeme y olvideme  /  cesó todo y dejeme  del dels càntics i la nit.  

# posted by Manuel Ballester @ de març 06, 2024 0 comments

La primera vegada que vaig anar a Taüll, no hi havia res, només la gent de tota la vida, pares i avis i més amunt, i el temple, tan humil i impressionant alhora. Per tots els pobles de la vall corrien les vaques i llums esparsos feien rodals de penombra de tant en tant. Alguna fonda. Alguns cotxes. No pas nosaltres, que hi arribàrem després d’una jornada sencera de trens i autobús i les habituals motxilles de trenta quilos a l’esquena per a dues setmanes.

Diu Valery, em sembla, en algun lloc, que l’arquitectura és el que més evident fa la presència divina. Hi estic d’acord, entès, si més no en el món sublunar on som, com allò que transcendeix el temps, com a manifestació de la transcendència mateixa. No foren les majestats crístiques originals dels murs, el que em commocionà, d’altra banda absents, ni el temple en si, llavors encara en no gaire bones condicions, sinó la pedra. Recordo com si fos ara la sensació tremenda que em travessà com un corrent el cos quan vaig tocar-la tot pujant al campanar: un miler d’anys esclatat, no en la pedra mateixa, sinó en el gest i el tacte que ho despertà (actualitzà?) en l’instant de fer-ho, com si hi hagués estat latent, una mena d’instant d’aquells que algú digué: infinit i finit s'hi toquen.

El record enganya, se sap, hi deu haver, ara que en parlo, munts de sedimentació ulterior, però el nucli dur de la sensació roman, i aleshores com avui mateix, constitueix allò en què es fonamenta tota experiència que és, per dir-ho a la Gadamer, transformadora. En quin sentit precís, ja és més difícil de posar-ho en lletra i en raó. 

# posted by Manuel Ballester @ de març 01, 2024 0 comments

Quan era  molt jove, en ple cementiri franquista, vaig anar a visitar una parella que vivia als vessants de Montserrat en una mena de cabana gran bastida per ells mateixos. Un hort, un equí, quatre xais. Era l’itinerari de vida escollit: reduir-se al mínim per accedir al més, res a veure amb l’acumulació, sinó amb el despullament. Tot i no moure’s del lloc, miraven de fer el més llarg dels viatges.

No sé si se’n van sortir. El món de llavors era, i el d’ara ho és més, d’una densitat i, doncs, d’una força de gravetat tan grans, que no deixen gaires possibilitats de fuga. Immanència i transcendència han esdevingut conceptes buits, estanys reclosos. Ni Paus ni Spinoses ni Kirkegaards ni Bergsons, sembla que tinguin ara mateix futur; ja no diguem els messianismes, secularitzats o no. Això sí, la vida dels cossos, al primer món, s’allarga, en un intent, inútil, de fer-se escàpol a la justícia deguda de què parlaven els presocràtics grecs. 

# posted by Manuel Ballester @ de febrer 10, 2024 0 comments

Com a bon amant de la muntanya, al llarg de la vida he tingut ocasió, de manera volguda o per accident, de fer bivacs. N’he fet a molts diferents llocs, des d’un terrat o un vagó de tren abandonat fins a la vora d’una autopista a Europa o els més de dos mil metres del coll del Mulleres. Sovint, he fet nit  en refugis. En tots els casos, he passat llargues estones contemplant cels estelats, amb la sensació intensa de formar part d’alguna cosa més gran i viva: què és aquesta immensitat que veus?, aquesta infinitud d’astres, milions, bilions?, quin és el sentit de tanta bellesa i complexitat, del tot innecessàries?, per què, els éssers humans, no podem deixar de preguntar per què?, o per a què?

[Fa poc he llegit que el nombre màxim d’estels que podem veure és tan sols d’uns cinc mil en total. Tan limitats som.]

# posted by Manuel Ballester @ de gener 31, 2024 0 comments

S'ha dit, escrit i repetit que l'onada és el mar. És una bona proposició, només extensivament falsable, en què podrien posar-se d'acord Spinoza, molta de la filosofia oriental i la mística ocidental. Potser també l'instant kirkeggardià on infinit i finit es troben. Però, si t´hi identifiques del tot, amb un tal oceà, ¿no hauràs d'acceptar o, dit fluixet, se't passi per alt, per exemple, la sembra en massa de cossos del fons d'aquest mar tan nostre i de tots els altres? L'eremita del desert no estava sol: era en companyia de la Presència; per moments, l'era. ¿Sabia res de les mortandats arreu dels vastos pàrams per guerres, fams, esgarriaments o desesperació? ¿No fou escrit: quins temps, aquests, en què parlar d'arbres és gairebé un crim, perquè suposa callar sobre tant de sofriment (Bertolt Brecht)? 

I tanmateix, deu ser ver el repòs del mar, envejable, no sé si desitjable, tendent a absolut, o sent-lo. (M'illumino d'immenso, Ungaretti)

# posted by Manuel Ballester @ de gener 16, 2024 0 comments

Vaig néixer i créixer en la longa noite da pedra del poeta gallec: una estesa de cendra rere l’incendi dels del feix, però amb espurnes cada cop més vives. Hi he vist dirigents condemnats a mort, supervivents, plorar, abraçant per primer cop les seves dones; líders d’importantíssimes lluites obreres botant de tremolor  sobre el seient del cotxe que els duia a l’horror de Laietana; un destacat i represaliat líder del tèxtil jugant amb una pistola com una criatura amb la seva joguina; una altra líder del tèxtil donant-ho tot i donant-se perquè el Crist en què creia era, i només era, l’altre que estava sofrint; un dels més representatius lluitadors d’una ciutat eminentment obrera, detingut, represaliat i estossinat un cop i un altre, respondre (preguntat si això no el preocupava): jo no penso en aquestes coses, i no hi havia mentida; una joveníssima dirigent estudiantil massacrada a cops en declarar haver nascut, per pura xiripa històrica, a Moscú; una empresonada eixida després de vint-i-dos anys, amb la pell transparent com de paper de ceba, tornant a lluitar l'endemà mateix per a un món millor.

Cap d’ells no serà present en cap pàgina dels llibres d’història ad hoc, però en el gran llibre de la vida són els diamants que donen sentit a la cendra habitual. 

# posted by Manuel Ballester @ de gener 10, 2024 0 comments

Amb la Xita, havíem estat moltes vegades al monestir de Poblet tot aprofitant que era molt a prop d’on ens hostatjàvem, de passejada o a hora de vespres, en què el remarcable no eren els cants en si, tocats sempre d’una mica de rutina cansada, sinó el fet que en la immensa alçada de la nau el cant no aspirava a agermanar l’absis, sinó que s’estenia horitzontal adreçat a l’oient callat, potser no silenciós, que romania assegut a l’aguait.

El monestir de Poblet impressiona, és una mola immensa, pesant, fortificada, de torres defugint el sòl per pruïja, qui sap, de més elevades esferes. Cúmul monumental del que en temps reculats fou expressió del poder, diví, religiós, reial, afeixuga encara ara l’esperit de qui s’hi acosta desprevingut. Poblet és una representació exemplar, en les formes, depassats el seus lemes (qui els coneix?), del poder que cerca qualsevol absolut: autoritari, únic, exclusiu, mascle..., infinitament lluny de la vocació que el dugué a fundar-se.

Uns quants quilòmetres enllà, un altre monestir s’alça, amb torre també enlairada (crida i vigilància alhora), però més reduït de dimensions i confós de manera discreta amb el poble que l’acull: Vallbona de les Monges. Cistercenc, com el primer. Es veu que hi hagué un temps en què hi convivien homes i dones sense problema, si més no per a l’autoritat dogmàtica. La monumentalitat minorada, tot resulta més de peu pla, les sales, el claustre, al voltant del qual reposen les qui han anat traspassant i que convida a demorar-s’hi en conversa amb algun déu abaixat, explicant-nos coses que tinguem en comú o descobrint-les. Per bé que s’hi soplujaren majestats i demés poders, no se’n sent la càrrega. Vallbona és germanor (sororitat, diuen ara, quin espant de paraula), companyonia, humilitat, discreció, acceptació, els peus posats a terra i les mans obertes enlaire en mostra de receptivitat, vertical i horitzontal, sense fer-hi diferències.

Fa dos o tres grapats d’anys, visitàrem una esglesiola romànica en un llogaret de la val d’Aran, no recordo exactament quin. El capellà ―la crisi dura no havia arribat de ple a les vocacions―, ens explicava que les làpides que trepitjàvem per entrar a la capella eren per recordar als pobletans que per més vius que fossin havien de morir, el conegut memento mori. Però, ¿hi ha algú avui dia que en un món accelerat i en fuga accelerant-se hi pensi en això? ¿No és aquesta mateixa acceleració i hiperactivitat constants una manera de no pensar-hi? Vallbona és l’abaixament del que és a dalt fins a l’alçada humana. O no fou dit, “no us diré més serfs, sinó amics”?. 

# posted by Manuel Ballester @ de desembre 31, 2023 0 comments

Diuen els psicoanalistes i ho diu qui ho ha experimentat ell mateix, que el record és sempre una reconstrucció. Recordem des d’un altre jo, social, cultural, experiencial, cronològic...; vivint, morim i renaixem un cop i un altre. Quan tenia nou o deu anys, durant la representació d’un relat nadalenc, crec que era al Carlins, a Manresa, vaig sentir de sobte un enlluernament: una mena de llum blanca o de brillantor intensa va cobrir un instant (una fracció de segon, més?) i encobrí tot el que m’envoltava. Després, tot continuà igual. En qualsevol cas, així ho recordo. I sé que alguna cosa important es perdé en aquesta mena de clariana enlluernadora o de forat blanc, ho sé per més que no sàpiga què.

La psicoanàlisi parla d’après coup o de forclusió (horrible mot) per referir-se a reinterpretacions d’esdeveniments amb diferiment temporal o a l’eliminació dràstica d’alguna cosa de memòria. Sigui com sigui, és un fet que quan algú, sobretot algú, o alguna cosa valuosa desapareix per sempre ens bolquem a reconèixer-li el valor i la importància que mai l’hi havíem atorgat, i ens queda un buit dins a tall de pou de gravetat densíssima i intens sentiment de pèrdua, irrecuperable.

S’ha dit que no hi ha més paradisos que els perduts (no estic segur que Borges fos el primer a escriure-ho), que de vegades confonem amb la infància per allò de l’estat adàmic que perdérem en l’origen i que ens permeté de ser el que som: éssers humans. Mancats, ferits, llençats al món. I ser un ésser humà al món és ser sempre ja un altre, un intent d’unitat en ruptura contínua, finits, incompletables: je est un autre, Rimbaud. Potser el projecte que esdevenim (si és que és així, heideggeriana la parla) no és res més que la manera subjectiva d’escarrassar-se debades a aconseguir-ho. No apunto a Plató, sinó a algun messianisme impossible, i doncs de necessari advenir. 

# posted by Manuel Ballester @ de desembre 25, 2023 0 comments

"Una palabra encierra toda la verdad: dos, toda la verdad disminuida en una palabra innecesaria."

# posted by Manuel Ballester @ de desembre 09, 2023 0 comments

"Dejar que la herencia resuene en la conciencia significa asimismo, es el caso de Antígona con su padre, dejar que lo otro venga a fracturar la conciencia subjetiva, disponerse a acoger al otro como una herida del yo."

(Interpretando a Antígona, Laura Llevadot)

# posted by Manuel Ballester @ de novembre 14, 2023 0 comments

La Rosario Ramos és morta. Qui durant els anys emocionants i intensos d'organització i lluites per a la llibertat i els drets dels treballadors i de tothom a Manresa va ser-ne una de les persones més destacadades i més consistents, se n'ha anat prematurament, com ja han fet tants d'altres, el meu germà Emili, els germans Sala, el Lluís, l'altre Lluís, l'Antonio, l'Alfonso, i etcètera, tots ells i elles extraordinaris éssers lliurats als altres i a donar el millor d'elles i d'ells mateixos sense demanar ni esperar mai res a canvi. Aquests són els autèntics herois de la vida i el món, i no tanta altra paròdia famosa i afalagada, sovint per purs interessos espuris. Estic trist, sí, perquè són els millors, els qui marxen més calladament i discreta. 

Membre de la JOC (en va arribar a ser la delegada al bisbat de Vic), sense renunciar al que pensava i sentia, ella i un grup consistent  al seu voltant van entrar al PSUC i a CCOO després amb la més gran naturalitat. Eren els temps dels comunistes a l'església i cristians al partit (una altra església, potser a Manresa en aquells temps no tant), que deia el Comín. Despatxada de la feina per lluitadora, amb dificultats per trobar-ne després, detinguda, repressaliada en tots els sentits, va mantenir-se sempre dreta i coherent amb el que pensava i sentia, a despit de totes les dificultats. Era una de les persones que jo més apreciava de tota aquella generació, potser la més honesta, confiable i sincera. Com als altres, se'n va sense que hagi pogut o sabut mai expressar-los l'admiració i el respecte que els tenia: els estimava. 

Valgui per a ella, per a tots ells, el que vaig escriure en l'esquela del meu germà:  sense fer soroll, però deixant molta petja; així vares passar el temps que et fou concedit a la terra.

# posted by Manuel Ballester @ d’octubre 13, 2023 0 comments

"Las pirámides de Egipto son espejos de la luz solar, respuesta de la tierra y no interrogación a su dios. Pues el hombre de aquellas culturas no interrogaba a los cielos, les respondía, y desde esa actitud inicial de responder, en lugar de preguntar como en Tales, adquiría conocimiento"

# posted by Manuel Ballester @ d’octubre 07, 2023 0 comments

"Se modifica alguna cosa, según la concepción de Marx, en las relaciones de dominación entre los seres humanos –ha de modificarse significa: deben desaparecer–, pero el dominio incondicionado de los seres humanos sobre la naturaleza permanece intacto en él, de modo que podría decirse que la imagen de la sociedad sin clases en Marx, como formuló en una ocasión Horkheimer, tiene algo de una gigantesca sociedad anónima para la explotación de la naturaleza."

"Hay que plantear la pregunta por si, de hecho, esta objetividad que ha sido presentada como condición necesaria y que subsume al sujeto abstracto es, de hecho, lo más elevado; o si ella no sigue siendo más bien lo que Hegel le reprochó en su juventud, a saber: precisamente lo externo, lo coercitivamente colectivo; si ese repliegue hacia esta instancia presuntamente superior no significa una regresión del sujeto, que había conquistado su libertad con un tormento infinito, con esfuerzo."

(Theodor W. Adorno) 

# posted by Manuel Ballester @ de setembre 19, 2023 0 comments

Com en una mena d’etern retorn nietzscheà, torna al primer pla, en el front públic del pensament que es vol crític i, potser i sobretot, autocrític, la reflexió tocant a la divisió de les esquerres, discussió tan antiga com elles mateixes, ja secular en més d’un sentit i sense que se n’anticipi cap canvi de lluny ni de prop, tot i que el sol fet que es parli d’esquerres, en plural, ja podria ser interpretat com un avenç en relació amb èpoques passades, quan el pensament únic realment existent vivia tan sols del “o meva o de ningú”, amb les funestes conseqüències habituals.

Qüestió insoluble?, potser sí, ja que les esquerres pensen, mentre que les dretes es limiten a expressar i retenir els seus sols interessos mercadomaterials o de raó pràctica de dominació, presentant-ho tot de forma molt més elemental i clara per al vianant de la història de què parlava l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán ―tipus d’intel·lectual del que, fa temps, estem per desgràcia en desempara―. I passem de llarg, per inoportunitat d’hora i lloc, de la potencial crítica subreptíciament suggerida amb l’al·lusió als interessos i al paper que tindrien en una dotació final de sentit.

La revolució ara o permanent? Fer foc nou o anar incrementant el vell? La via directa o l’altra/es? Mantenir-nos purs o emmerdar-nos amb els detritus vigents? Robespierre o els menxevics? La revolució o guanyar la guerra? Ja tinc una edat, per dir-ho suau. El meu pare fou un destacat dirigent anarcosindicalista al front de la primera, crec, col·lectivització formal que hi hagué, la dels ferrocarrils de l’alt Llobregat. En algun moment passà a formar part dels trentistes, el que li comportà les corresponents crítiques i alguna cosa pitjor per part d’altres corrents, i carregà al final amb una condemna franquista a trenta anys de presó. Ai, els traïdors.

Desfem camí. Per més que coincideixin els fins, si més no sobre el paper, no solament les vies, sinó els mitjans per arribar-hi seran sempre discutits. ¿Caldria tenir present que a més d’éssers col·lectius som, i potser primer de tot, individus, subjectes, pacients i actients (uix)? Amb consciència i autoconsciència? S’ha dit i teoritzat que, quan decidim, escollim, actuem, ja ho fem sempre tard, que hi ha pressupòsits previs a qualsevol decisió o elecció —venim al món en un moment històric determinat, al si d’una família, d’un grup, d’una societat, de valors, socials, culturals, morals, configurats, sempre en canvi—, i que el que fem, com a mínim en part, és, després, racionalitzar les decisions preses in pectore amb anterioritat a tot pensar racional. D’aquí la importància de mantenir l’esperit crític i autocrític ben despert. Com deia Brecht, aixeca el dit i pregunta, això per què?

Cal fer una nova Commune o acumular forces? Podem o Sumar? Moltes de les protestes multitudinàries al món criden: què volem?, justícia (o el que sigui); quan ho volem?, ara. El maig del 68 cridava: siguem realistes, demanem l’impossible, o, sous les pavés il y a la plage. De Horkheimer al surrealisme d’acció directa. El problema és que en els mitjans estan continguts els fins, cosa atestada de la manera més terrible per nazis i estalinians. ―Diguem, de passada, que aquest dilema seria també, esquerres dellà, el de l’independentisme, encara que el que s’hi planteja no és pas la revolució o el canvi del Sistema, sinó tan sols l’administració de pressupostos propis i fronteres. La qüestió de la llengua mereix un capítol a part.

Les esquerres, tret de moments puntuals, estan dividides i condemnades a seguir-ho estant. Són moviments ideològics, vull dir, hi pesen molt les idees, les arrels, si es pot dir així. Però siguem realistes, i ara de debò: entre la tortuga i Aquil·les, el que se’ls ha de demanar, a les esquerres, és anar trobant mínims comuns denominadors que permetin fer un pas endavant als uns i als altres. Que no se’ns mengi la por al desconfort.

Confesso que no sé si és possible, malauradament hi ha una tendència universal ―més pronunciada, potser, o tan sols més explícita―, al món nord-occidental, fins i tot una exigència, racional i no, a posseir la Veritat, i això és molt perillós. Les conviccions són les presons, deia Nietzsche. Al món sublunar que habitem —cada cop menys, ens l’estem carregant—, ¿no hauríem de convenir que no hi pot haver Veritat, amb majúscula, sinó només veritats parcials i sempre provisionals? No hi ha éssers privilegiats que detinguin majúscules: ho faria tal vegada Déu, si hi fos, i no hi ha manera de saber-ho. Com a éssers humans finits, mortals, potser ens caldria una mica més d’humilitat en tots els àmbits i escarrassar-nos a aconseguir acords per mínims o petits que semblin —¿hi ha acords petits, o una esperança creixent contra tota esperança?. 

# posted by Manuel Ballester @ de setembre 08, 2023 0 comments