Saturday, May 28, 2011

 

Again (say not to the lack of hope)

Em rellegeixo després de tant de temps i gairebé no em reconec: aquest sóc jo?, o, aquest era jo?

I em sorprenc del que deia, del com, del de l'on sorgia, sorgeix, tot plegat.

Però, no és el canvi allò connatural al món i, sobretot, a l'ésser humà, que es féu humà justament en canviar la seva continuïtat amb el món natural i constituir-se en canvi emergent més i més humanitzat com més "separat" de la natura és? Una ruptura. I vegeu-hi platonisme en això si voleu, però del tot sublunar.

Canvis. Parlava de sobiranisme. Concepte ambigu que caldria rebutjar del tot. Ara, la meva evolució m'ha dut a una posició que, després de la sentència sobre l'Estatut, només puc qualificar d'independentista. No hi ha remei. No hi ha a Espanya voluntat federalista de cap mena ni en la dreta ni en l'esquerra. Sinó tan sols el sentiment, arrelat de generacions i generacions (ultra els interessos polítics i econòmics), d'una unitat que té solament sentit com a unitat espanyola en positiu o en negatiu. Ja no diguem a l'hora de parlar de confederació o separació i nova relació sobre noves bases. Independència, doncs. D'esquerra (vulgui dir el que vulgui dir) sempre.

Esclar, no ens enganyem (i que no ens enganyin) va per llarg. Qualsevol ingenuïtat en aquest sentit fóra perillosa, per decebedora i, doncs, desmobilitzadora.

Seguim.

Si el nivell global de la literatura en català (que no catalana) fos el de la poesia, seria una torre visible des de força distància en l'skyline literari nord-occidental. Però no ho és. El nivell de la nostra narrativa és tristament baix, cristal·linament baix. La literatura dels "famosos" (que és del que més es ven)..., com deia aquell, corramos un tupido velo. L'assaig amb cara i ulls gairebé inexistent. Per sort, algunes editorials, petites en volum però grans en nombre i qualitat, de Barcelona i de fora, ens porten en un esforç extraordinari i valuós tota una riquesa de traduccions i produccions pròpies, en especial poesia, que és la millor notícia nascuda a llum en molt temps. Que duri.

Ho confesso, jo tinc e.book, i l'aprofito. En anglès, clar. Ha de desaparèixer el paper? No! És cosa mítica, irrenunciable. Però l'altre serà cada cop més present, per preu, per ecologia, per accessibilitat, per logística... No he deixat dit que l'essència d'allò humà i, doncs, els seus productes, és el canvi? Canviem. Canvien. Canviarem.

Compte als nous valors en poesia que van sortint, per exemple, la Maria Cabrera, gironina callada que sona i ressona a dins. Llegiu-la.

Un haiqú propi per acabar.

No oblidis d'on vens.
Prò, d'on venim? On anem?
Són tan clars els dies!

Mireu endavant.










Thursday, January 17, 2008

 

Onangruna

Llegeixo Una muerte en la familia, de James Agee. Molt ben escrit, però m'esperava una altra cosa, menys in i més out. No negaré pas que l'autor és una mena de geni (o potser un obssessiu?) del detall, de la morositat, de l'emoció petita, quotidiana, no per per se. Tampoc m'acaba de convèncer aquesta família en què tots s'estimen tant i tant, a despit de l'alcoholització i les miliuna altres diverses penes, que com tothom sap, llevat del qui no hi vol veure, tota persona, i encara més tota família, té. No és debades --debades, per no dir en va, no fos cas que es malmetés la llengua, ai-- que vivim (en) el mateix món la immensa major part, pel cap baix, de la gent: japonesos, inuits, bantús, nosaltres, i entremig, la resta del total. Però, tornant a l'Agee, reconeguem, si més no, que escriu, escrivia, bé, aquest xicot, amb alguns passatges d'una gran llampegada poètica.


*

Sembla com si hi hagués una passa: ¿què cony deu voler dir sobiranisme?, com si tothom en parlés o, si fes cas d'algunes veus, com si tothom, de vegades ben al fons, en fos acòlit, d'aquesta religió --que és com se m'apareix sovint, veient com se n'omplen les boques en veritables actes de fe, en què la seguretat de reducte que proporciona l'afirmació i el refermament en ella --autèntic inexpugnable castell damunt el rocam més desplomat-- són el pa i gairebé l'única alimentació del hòmens.

Però, el món, les coses vivents, els seus productes, la societat, la seva estructuració, significacions, tramats, apories, les voluntats contradictòries, absències, desil·lusions, esperes i esperances, netes, brutes, sabudes i no, les memòries, lleialtats, necessitats, coercions, els límits, devinguts, naturals o impropis --per dir-ne només només uns quants dels mils de milers que en són el ble, la sang i el múscul, amén de l'os--, tot això, és a dir, tot, és tocat, constituït, travessat, sustentat i empès per allò que en diem complexitat, i,doncs, no susceptible de ser interpretat i encara menys de ser transformat i dirigit amb una sola afirmació o quatre simplificades argumentacions ad hoc --flaixos al capdavall de teories, potser més elaborades, però inexistents en la pràctica, que no praxis, política de l'ara i l'avui i avall que fa baixada. La utopia, he llegit fa poc en un comentari d'un del morro fort, és l'únic motor que compta, l'únic real, l'únic peatge que paga la pena pagar.

Suposo que és més fàcil --ho sé per experiència pròpia-- viure dins d'allò que és senzill i clar i lluent, quasibé tant com la mateixa puresa. O tot o res. Pàtria o mort. Amb mi o contra mi. És possible, probable, fins i tot. Esclar que, tal com és el món, companys, el demà inclòs, anem donats.

*

La vida passa aviat, just el flap d'una guspira.
La mort, en canvi, com triga de finir.

Però vivim en la misèria mateixa del Déu, cecs i sords d'eternitat.

*

Estimar, s'hauria de fer sempre.

Ser estimat, no viu el qui no ho és.

*

Sigueu realistes, demaneu el que és possible encara.












Monday, February 26, 2007

 
Em pregunto si els homes són portadors d'alguna culpa especial, d'alguna mena de particular ignomínia tan greu, tan gravosa, tan d'esfereïdora crueldat i terribles efectes, que hagin estat condemnats a carregar-ho de pares a fills com una especificació genètica més, parcial però determinant.

I compte, que quan dic homes vull dir gènere, vull dir aquell homínid que, entre altres coses, es caracteritza per tenir penis i testicles baixats del tot, que no s'ha d'entendre com que tingui realment, ja que, prou sovint, si ens entretinguéssim a comprovar-ho, veuríem que és més buit que una petxina de platja.

Aquest home, el baró, el mascle, és fràgil. Més enllà del múscul i la proteïna, és fràgil, i dèbil, molt dèbil. ¿Com s'explicarien, si no, les morts, tantes, de dones al cap de l'any si no fos per la impotència, la desesperació de veure's abandonat, sol, reduït als seus únics recursos emocionals i afectius? No insistiré, és un lloc comú.

Al que em volia referir amb el prolegomen, al que volia obrir la porta, és a la consideració següent: si l'home és fràgil, ¿la dona, per contra i en una espècie de conservació de l'equilibri humà, és forta? Insisteixo, no parlem en termes de múscul, sinó de fragilitats o fortaleses diguem-ne interiors.

No tinc res a oposar al fet que es blasmi el maltractament físic, és oprobiós, indigne, vergonyós i criminal. I en efecte i com és lògic, és patrimoni en la immensa major part de l'home. El múscul mana.

Però la cosa ja no em sembla tan clara en el cas del maltractament psíquic. És més, estic convençut que aquesta és una arma --una habilitat, un instrument, una facultat..., digueu-li com vulgueu-- que la dona maneja molt bé, infinitament millor que aquell qui té, fins i tot amb una certa normalitat, en un ús quotidià que a ella li apareix, i ni tan sols se li acudiria plantejar-s'ho, formant part de la gestió natural de les qüestions o relacions humanes, de parella, si ho preferiu, però no pas únicament.

La dona té un sentit innat per detectar les debilitats de l'altre --o après, potser, per necessitat, com a conseqüència de l'adaptació evolutiva--, les insuficiències, les limitacions, els buits. I quan les coses van mal dades, és a dir, quan se sent en algun sentit ferida, per acció o per omissió, es regira i és d'una precisió esgarrifosa a l'hora de posar el dit a la llaga, de tornar --amb torna, que es deia abans-- el dany que sent que se li ha infringit, o, també i d'una manera més senzilla, de tornar la decepció que li ha causat --i aquesta decepció hi és sempre i en tots els casos, gairebé sense excepcions-- l'altre, la frustració per allò que ella donava per suposat rebria a canvi de donar-se ella mateixa en canvi.

La dona capta molt bé, sap, per instint o precondicionament i reforç cultural i social, i ho fa en estadis molt primerencs de la seva vida, que és l'objecte de desig de l'home --de fet el més desitjat, natura mana--, a part que de la mateixa manera sàpiga, sense que li calguin cursets d'aprenentatge, com despertar, estirar i intensificar aquest desig --sexual per excel·lència, off course--. És aquesta la seva força guardada, la que utilitza a l'hora d'establir la relació --no ho dubtéssiu pas, sempre tria la dona, sempre--: la possibilitat de concedir o denegar allò que l'home vol amb la més irrefusable de les pulsions. Ella se sap objecte (el més) valuós, i doncs, donar-se és un acte que només acceptarà de fer sobre la base d'un preu molt alt. Tan alt, de fet, que cap, cap, cap home podria --suposant que volgués, que en el seu il·limitat inhibicionisme emocional no és ni de bon tros cosa fàcil-- pot, ni en té la menor possibilitat, satisfer. Ben al contrari, la pressió d'una tan enorme demanda --que vuoi, que vuoi?--, que ell viu sense fons, l'empeny cada cop més a cuirassar-se en aquesta inhibició. Amb molt poc marge de maniobra.

Parlo en general, esclar.

Tornem al començament. L'home és fràgil, dèiem. Diguem ara, ¿no ho és la dona també, incapaç de fer front, o de fer-ho amb molt d'esforç i de manera precària --per mitjà dels fills, per exemple--, a aquesta decepció, a aquest buidatge interior que li arrabassa tota possibilitat de completesa? I seguim, la dona ho és tant que, de fet, no es dóna mai de la mateixa manera que l'home, no es lliura mai del tot, una part d'ella sempre continua sent seva, mira per ella --o pels fills, que són com una prolongació--, ho posa i ho viu tot en funció d'aquesta necessitat interna, inabrogable, de tenir, res material, concret, res que tingui res a veure amb el que l'envolta, però que per definició mai no tindrà, perquè és part constituent de l'escissió sobre la qual es basa la possibilitat d'engendrament de l'especificitat humana.

Quan jo era adolescent, recordo que una vegada --anava, ai las, en un col·legi religiós-- em van donar un llibret per "estudiar" que es titulava Dani, donar --no puc assegurar que el nom del noi fos aquest però tant se val--. Fixeu-vos que identificaven l'home com aquell qui (es) dóna. M'he oblidat quin era el de les noies però amb tota seguretat no era donar, potser sentir o... Doncs mira, aquella colla de camàndules no deixaven d'encertar-la en algun remot sentit, encara que no en sapiguessin de la missa la meitat.

Vol dir que l'home estima més que la dona? Vol dir que l'home es lliura més, es posa en mans de l'altra més descuidadament, com una manifestació natural de la seva existència, sense plantejar-se --ni se li acudiria-- les conseqüències o els riscos per a ell mateix i l'altra a mig o llarg termini de la relació. És precisament aquesta falta de "càlcul", de previsió, d'interpretació, de lectura, d'allò afectiu que l'envolta i és una part d'ell mateix, el que fa que el sotraguegi de forma tan bàrbara --i sempre desprevinguda-- l'abandonament efectiu, o la possibilitat que es doni, o coses com aquell posar el dit a la llaga de què parlava abans, que en no haver-se reservat el mínim amor propi indispensable, literalment, per dir-ho així, el traspassa i el redueix, en un sentit o un altre, a allò més elemental i primari, menys recobert per la pàtina de la civilització.



Tuesday, February 06, 2007

 

Isidoncssí?

Quant de temps sense passar per aquí! Em pregunto per què comencem i no acabem moltes de les coses que fem. O potser només és problema meu, això. Val la pena? Qui ho llegeix? Sí que a mi em plau i fins deu tenir un efecte terapèutic que d'una manera o d'una altra em deu acabar recosint o, més aviat, embastant algun estrep. Però, n'hi ha prou? Diguem, més enllà del meu petit univers, puc dir-hi res que mogui, ja no dic sotraguegi, racons dels altres? Esclar que és ben possible que la pregunta hagués de ser: per què he de qüestionar el que faig i no senzillament fer-ho?

Aprofito ja que hi sóc per recomanar amb d'apassionada manera un autor, Cormac McCarthy. No el coneixia i tinc la sensació que fins fa ben poc no el coneixia gairebé ningú, en aquest país, per suposat, però fins el seu d'origen, els EUA, on sembla que ha estat reconegut solament a partir del premi Book Prizer, fa més o menys una dècada. Amb algunes ressonàncies dels vells i estimats beatniks, molt més solitari potser, té una escriptura despullada, directa, dotada de moment d'una arravatadora bellesa per més que estigui plena de brutalitat. Retorn a la natura, al senzill, a allò més elemental de l'ésser humà, utòpic doncs, però d'impacte assegurat. Imprescindible.

Llegeixo per alguna banda, el comentari d'una patum de les nostres lletres, ai, tampoc en recordo el nom, sobre que hauríem de valorar més la nostra literatura (la catalana, s'entén, feta en català) en lloc d'apreciar tan sols la de fora. Però això és com el Barça: ¿pot entusiasmar-se algú amb el joc que fa ara el Barça o el que feia durant els anys malaguanyats del Gaspart? Si l'equip no dóna motius, com es pot esperar que el públic s'engresqui? Hi ha com és natural algunes excepcions, però reconeguem que, en general, el nivell de la literatura nostra és molt baix, per no dir molt pla. Fullegeu alguns dels premis literaris per comprovar-ho o, encara pitjor, alguns dels llibrets de poesia publicats: senyor, senyor.

Girona és una ciutat ben oposada urbanísticament parlant a Barcelona, oi?, espaiosa, verdosa, blavissa, calma i barribarrejada de forma fins ara força coherent. Potser no és una ciutat per treballar-hi però sí per viure-hi. Llàstima els trens, que com a tot arreu haurien de ser més nombrosos, puntuals i ràpids. Assignatura grossa aquesta i pendent.

Estic llegint el darrer llibre de la Lolita B., ja en faré cinc cèntims més endavant.

Penso si arribem mai a trobar un lloc, no parlo pas del nostre, al món.

No crec pas que el meu pare el trobés mai i el que tenia li van arravatar, però el que fos que al final tingués el va saber desocupar amb una gran dignitat. Chapeau.

Friday, February 11, 2005

 

Verbatobitzant

Ahir, Antonio Gamoneda, en una de les sessions de converses amb poetes que organitza la biblioteca Mercè Rodoreda, coordinades per Jordi Virallonga. Grandeses i misèries. Comencem per les misèries: el Jordi, no mal poeta sense ser res de l'altre món, pot arribar a ser insuportable: és tan egocèntric, tan dat a l'exhibixió, al protagonisme fàcil d'una vèrbola diarreica que no sembla tenir aturador, que s'acaba convertint en la figura principal d'un acte del qual només hauria de ser el teloner. No és que digui barbaritats, disposa d'una acumulació de dades considerable i real que administra segons necessitats: ara un reguitzell de noms, ara de títols, ara una cita... Potser no diu gaire res de fons, actual, pensat per ell mateix: fa el que li serveix per anar-se mantenint al mig o al davant. Sembla que se n'alimenti.

Grandeses, l'Antonio Gamoneda. Me l'imaginava, per les fotos que n'havia vist, més prim, més espiritual, però és un home força cossat, amb bastant cabells encara, al qual se li nota l'edat però no pas per causa de la pell, de l'actitud o del moviment, sinó pels ulls: té una manera d'aclucar els ulls, a mig pal, empetitint-los, que reprodueix els d'un nen petit o, el que ve a ser el mateix, els d'una persona molt gran. Home de parla tranquil·la, lenta fins i tot, reflexiva i tímida, gaudeix d'una veu fonda, greu, poderosíssima a l'hora de llegir la seva poesia. És un d'aquells casos en què la lectura decididament guanya valor, i molt: trasllueix tota la passió que l'habita, passió de la paraula, però passió també de la vida de la qual és expressió, per més que, diu ell, sigui una poesia del viatge cap a la mort. Miguel Delgado apuntava, al contrari, en un article, que era una poesia que sortia de la mort, que s'hi havia instal·lat i parlava des d'ella. Al meu parer, la mort és en l'origen d'aquesta poesia, tal com diem, per exemple, que estem marcats pel pecat original, una obscura marca que ell ha intuït i atribuït, ens els seus poemes i fora d'ells, a alguna cosa relacionada amb la mare i que segurament és així, encara que, naturalment, no sigui amb la mare de carn i ossos, sinó amb la mare simbòlica que s'ha fet àncora del dolor de viure. I és pel dolor de viure que la mort remunta. Tampoc crec que el paisatge sigui un element ornamental, de referència, d'intermediació, etcètera, sinó que és així mateix el símbol de l'origen per excel·lència, l'altre símbol, la negació d'allò humà gràcies al qual l'humà és una autoconsciència.

Vaig descobrir Gamoneda fa un quant temps i va ser des del darrer Gamoneda, a partir de l'enlluernament provocat pel Libro del frío i després per Arden las pérdidas, que crec que és amb diferència el millor Gamoneda. Ahir va parlar d'una certa poesia oficialitzada que titlla de reaccionària, en el sentit que abans de Garcilaso, quan encara no hi havia impremta i, doncs, el coneixement d'altres poesies era limitat i, a més, la poesia servia per recordar coses alhora que per cantar-les, per narrar-les, es feia una poesia informativa, però que posteriorment, de Garcilaso en endavant -ja deien els seus contemporanis que calia anar amb torxes per la poesia d'aquest-, ja es pot fer una poesia diferent, la poesia ja no ha d'informar, instruir, educar, etcètera, sinó que pot ser allò que és en algun lloc de l'ésser, sortir tal com es produeix en l'origen -com ho fan els somnis-, amb caràcter i realitat propis; en aquest sentit, la poesia ja no parla de la realitat perquè ella mateixa és una realitat, és cosa real, té els seus propis codis, normes, regiments, etcètera. Resultat: aquella poesia oficial, és doncs reaccionària perquè suposa un retorn a l'etapa anterior a Garcilaso, recular cinc segles en el temps.

Si els éssers humans són en el conjunt de l'univers i del temps meres espurnes, un chisporroteo, i la nostra essència és ser éssers de paraula (parlêtres), l'enlluernament que em va provocar i em provoca Gamoneda és la justificació de la seva existència, o, si es vol, n'hi hauria prou per justificar-la.

Diu Gamoneda que la poesia potser no és una part de la literatura, sinó una part de la vida mateixa, una mena de respiració o de batec de l'ésser.

Ha mort Miquel Bauçà, el llop per excel·lència, el que gosà ser-ho de debò, no només de boqueta. No sabia que vivia a Barcelona. Molts no ho sabien. Molts no en sabíem res de res: si no et fas amb els altres, sobretot amb els qui compten en l'establia literària, no ets ningú, com a màxim un nom per citar a les tertúlies o a les xerrades com a demostració de que tu saps. Bevia molt i gairebé no llegia gens; una altra cosa per pensar-hi.

Monday, January 31, 2005

 

Ventimies

Sempre m'ha semblat, o, més ben dit, i per ser exacte, d'uns anys ençà i cada cop més, que les persones necessitem estar amb altres, tant, almenys, com amb nosaltres sols. Però no succeeix així. Pors, temors, resistències, defenses, ferides, indiferència i un llarguíssim etcètera, omplen de raons l'aïllament, l'uimpuls a esdevenir illes, com deia aquell, encara que ell ho deia com a cosa de natura: érem illes per naturalesa, per l'origen, no pas com a efecte col·lateral. Potser sí. Hi ha alguna raó també, és de justícia reconèixer-ho, per relacionar-se amb els altres i molt: la natura novament, els sentiments de fragilitat, de debilitat, estesos però ambivalents -tant poden dur al sí com al no-, la solidaritat, l'ànim de joc, sexualitat inclosa, la caritat, l'alegria -qui la suporta ja si no és com una creu?-, que inclou sovint la quasi exigència de compartir-la perquè sigui disfrutada a fons... i l'amor. Ah, l'amor. Ens estimem, és cert; fins aquells qui fan de la soledat un ofici o un destí a la vida estimen alguna cosa o algú, han estimat i estimaran. Sense amor, el món no fóra possible. I amb això no faig l'amor sinònim del desig, però s'hi assembla. Esclar que som habituats a substituir la multiplicitat per la unitat -és sempre més manejable-, i així l'amor sol ser entès, només, com a allò que ens acosta a algú altre genitalitat mediant-hi. I no és que sigui del tot mentida: som éssers sexuats, si bé no de sexe unívoc, i aquesta és present en tot, i, doncs, en tota relació; però no inexorablement en primer pla ni com a condició sine qua non, sinó, senzillament, com a la sal de la relació, el frec a la pell que guarda una intensitat que una potencial i orgasmàtica descàrrega buidaria de valor per convertir-se tan sols en això: una descàrrega.

Però et trobes amb la gent moltes vegades per inèrcia, per compromís, no saps ben bé per què, per compulsió, perquè t'hi trobes millor que no fent-ho, perquè t'avorriries si no, per no dir no... Llavors les trobades són dispars, heterogènies, simulacions, màscares, artificis, amb moments bons, per què no?, í així mateix amb estones, diguem-ho clar, mortes: matem el temps. De fet, en les millors relacions s'hi arriba, excepció feta, tal vegada, dels primers enamoraments, els amors fou, i poca cosa més, en els quals, com que l'estat natural és de completa alienació, de follia, el temps no compta. En tota, i recalco tota, relació es mata molt el temps -sobre que ell mateix ja s'escarrassa prou a suïcidar-se ràpid-. Es passen estones bones, però moltes també de buides, opressives, penoses i negligibles. Cadascú sabrà què fer-ne. A mi, se'm fan insuportables i les evito, tot i que, reconec, en el meu cas la insuportabilitat és de banda estreta.

Que tingui raons, és obvi, no vol dir que tingui raó. Ss sent vivament la contradicció i no es pot evitar d'heure-se-les amb un mateix: tensió entre desig i fuga feta omnipresent. Se sap que un desig gaire fort desborda i, en el límit, mata allò aconseguit amb penes i treballs. La filosofia popular ha creat frases com ara "morir d'amor" -autodestrucció-, "t'estimo més que a mi mateix" -autodissolució- "més que a la vida" -suïcida- "sense tu jo no sóc res"... És com si mai no s'arribés a controlar o moderar del tot el desig de fusió primigeni amb l'altre, la gran mare perversa que té fills com qui té un apèndix, un tap per als forats. Com si aquest aquest desig abassegador, absolutament intolerable -per a l'autoconservació!-, es mantingués en algunes persones intacte, hagués sobreviscut als assassins -el Nom del pare-. L'altre és aleshores el que, literalment, em vol: dic el seu nom i m'anomeno.

Caldrà tornar-hi.

La poesia és un estat? I si és així, l'estat poètic és propi del poeta o de qui el llegeix? El subjecte que escriu, qui sigui, s'ha de posar en estat poètic o això no li importa a ningú i qui sí que cal que estigui en estat poètic, és a dir, a qui s'ha de desvetllar, per dir-ho així, a qui s'ha de donar la possibilitat de fer l'experiència poètica, és al lector? La poesia només existeix de debò quan la llegeix algú? Abans és tan sols un "allò", una obra en potència? El poeta és solament un instrument? Aleshores, qui és de veritat el poeta, l'autor o el lector?

Li deia a NMV que la (lectura de) seva poesia era com estar follant amb una puta i adonar-te de sobte que no portes condó. Seria l'esglai que provocaria aquesta constatació. Aquesta esgarrifança és la que fa que la seva poesia em commogui profundament. És evident que amb freqüència m'afecta més l'espina que la rosa, i ja està bé, perquè emb tota seguretat és una poesia més viva que l'altra, al marge que hi hagi qui la qualifiqui de negativa, pessimista o torturada. No pretenc que sigui l'única mena de poesia possible, però moure'ns amb l'altre (com-moure'ns) exigeix que s'estableixi un llaç, que al seu torn dependrà de les condicions de possibilitat existents en autor i lector. És cert que de vegades, de vegades, n'hi ha prou amb la música; però s'ha de ser refotudament bo, i no n'hi ha tants. Enjogassats sí, que n'hi ha força, i el joc no deixa de ser creatiu si és autèntic; però, serveix de res al coneixement?

Sol a la barana,
cossos i veus, sondes.
Trets, de dret al cor.





Sunday, January 23, 2005

 

Diumengions

No sempre és fàcil escriure. Els dies passen, ineluctables; els bons propòsits, també: àpats per a la pèrdua. No és una qüestió de contractilitats, enzims o proteïnes: d’oxigen, n’hi ha prou per als pulmons. Potser un dejuni espontani en el desig o un excés de carboni en l’aliatge que el formà. I has d’anar ovulant, grama artificiosa, a la gropa de corsers d’altres grops, en l’estela de qui escup saliva de ciutats velles des d'una nova boca. La usura del signe, sigui quina en sigui la causa, se sustenta aquí, en el sísif escarràs que romp aigües una vegada i una altra, i exhaust, acaba donant a llum, oh grums maleïts, un part de la muntanya. Artefactes, el menor dolor dels quals és que ni vénen ni van: deixen el bedoll de l’altre en la mateixa gràcil ramada que l’havien trobat.



Joan Margarit conversa i llegeix. La seva presència física no és de poeta, més aviat d’un jubilat en ple repòs actiu després d’una vida de treball, quan ja no cal tampoc que s’amoïni pel vestit o per l’ordre que li perdura als cabells, en clar motí rebaixat per l’escàs volum i el to, com si també s’haguessin jubilat. M’agradi més o menys la norma que hi utilitza −versos sempre comptats, decasíl·labs, heptasíl·labs, quartetes..., accent sempre a la catalana, esclar−, és sens dubte un dels poetes vius més importants que tenim ara mateix: la forma neutralitza el llamp o ajuda a fer-ho, i en queda això que jo anomeno poesia de les petites diferències, que són alhora les grans diferències i la matèria bàsica de què es compon la vida. En aquest sentit, per més que hi apareguin mort, pèrdua, soledat, malenconia, i un llarg etcètera d’aquesta corda, la seva és una poesia plena de vida, feta de vida, extreta de la vida i adreçada a tornar-hi, a envigorir-la. Ell transpira vida quan diu, quan parla; per dir-ho així, la testimonia. I per aquesta raó m’agrada: li sobreïxen les bombolles cimentades per a les quals jo he de barallar-me cada matí. És a anys llum de poesies posteriors a ell i celebrades que només sonen a tòpics, això sí, de vegades ben escrits.

En rescato uns versos: I ja els amics / són assumptes llunyans, de quan el cos / no era un sòrdid objecte de conversa.




Em crida l’atenció un petit paràgraf de P. Valéry. Ho trec del seu "Discurs sobre l’estètica". Fa més o menys així: allò que podia no ser se’ns imposa tot d’una com allò que no podia deixar de ser i que ha acabat sent allò que és. I em pregunto si no m’he passat tot aquest munt d’anys apilats al darrere jugant just aquesta mena de joc: pressentiment d’una infibulació que canvia l’anella de lloc. ¿Sóc jo que us esbocino, els meus ossos, o sou vosaltres que m’esteu esbocinant a mi? Ara us escolto, però no calia que xiscléssiu tant. Enllà del pobre cos d’aquest jo, Valéry vol salvar una resta inassequible al verb, un misteri; en el fons, una esperança lleu que ens poguéssim fer escàpols a la mort: allò no matematitzable −o, no verbalitzable− és brou per a la màgia, per a la impossibilitat, el deslímit, l’infinit. Racionals, però plens de temor encara, hem matat Déu però el substituïm per altres de pagans: plaer, misteri o ciència, en són tan sols alguns.




La muntanya pelada de nou. No li hauria de dir muntanya, però facilita parlar-ne. A dalt no hi ha ningú, tret d’un aire fred, glaçat. Ja em va bé. Algun cop, no puc deixar de preguntar-me si els ossos em permetran pujar-hi d’aquí cinc o d’aquí deu anys. Ja sé que els hauria de bandejar, aquests interrogants; però, qui és tan amo del seu propi temor? Em molesta la gent que s’hi aplega, sobretot els diumenges, sobretot guiris. Són exhibicions de vida, esclar −assenyalem-ho: l’exhibició està catalogada en certs camps de perversió−, i deu ser això, que la meva fuga al lupus no ho tolera, o qui sap si no és a l’inrevés: no tolerar-ho és el que em força d’anar al lupus. De tota manera, m’agraden el fred, el cel blau, la ciutat a sota, el mar, a tocar i que mai no toco, el sol d’hivern, que aquí és estella de primavera, la poca soledat, la força del cos, encara àgil, les innumerables resplendors de les teulades i els finestrals quan la claror els toca de biaix a aquesta hora del matí. M’agrada també pensar en mi, i en tu, en el desmentiment del que deia Valéry sobre el que podria ser.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?