Atzabeja

Ahir, Antonio Gamoneda, en una de les sessions de converses amb poetes que organitza la biblioteca Mercè Rodoreda, coordinades per Jordi Virallonga. Grandeses i misèries. Comencem per les misèries: el Jordi, no mal poeta sense ser res de l'altre món, pot arribar a ser insuportable: és tan egocèntric, tan dat a l'exhibixió, al protagonisme fàcil d'una vèrbola diarreica que no sembla tenir aturador, que s'acaba convertint en la figura principal d'un acte del qual només hauria de ser el teloner. No és que digui barbaritats, disposa d'una acumulació de dades considerable i real que administra segons necessitats: ara un reguitzell de noms, ara de títols, ara una cita... Potser no diu gaire res de fons, actual, pensat per ell mateix: fa el que li serveix per anar-se mantenint al mig o al davant. Sembla que se n'alimenti.

Grandeses, l'Antonio Gamoneda. Me l'imaginava, per les fotos que n'havia vist, més prim, més espiritual, però és un home força cossat, amb bastant cabells encara, al qual se li nota l'edat però no pas per causa de la pell, de l'actitud o del moviment, sinó pels ulls: té una manera d'aclucar els ulls, a mig pal, empetitint-los, que reprodueix els d'un nen petit o, el que ve a ser el mateix, els d'una persona molt gran. Home de parla tranquil·la, lenta fins i tot, reflexiva i tímida, gaudeix d'una veu fonda, greu, poderosíssima a l'hora de llegir la seva poesia. És un d'aquells casos en què la lectura decididament guanya valor, i molt: trasllueix tota la passió que l'habita, passió de la paraula, però passió també de la vida de la qual és expressió, per més que, diu ell, sigui una poesia del viatge cap a la mort. Miguel Delgado apuntava, al contrari, en un article, que era una poesia que sortia de la mort, que s'hi havia instal·lat i parlava des d'ella. Al meu parer, la mort és en l'origen d'aquesta poesia, tal com diem, per exemple, que estem marcats pel pecat original, una obscura marca que ell ha intuït i atribuït, ens els seus poemes i fora d'ells, a alguna cosa relacionada amb la mare i que segurament és així, encara que, naturalment, no sigui amb la mare de carn i ossos, sinó amb la mare simbòlica que s'ha fet àncora del dolor de viure. I és pel dolor de viure que la mort remunta. Tampoc crec que el paisatge sigui un element ornamental, de referència, d'intermediació, etcètera, sinó que és així mateix el símbol de l'origen per excel·lència, l'altre símbol, la negació d'allò humà gràcies al qual l'humà és una autoconsciència.

Vaig descobrir Gamoneda fa un quant temps i va ser des del darrer Gamoneda, a partir de l'enlluernament provocat pel Libro del frío i després per Arden las pérdidas, que crec que és amb diferència el millor Gamoneda. Ahir va parlar d'una certa poesia oficialitzada que titlla de reaccionària, en el sentit que abans de Garcilaso, quan encara no hi havia impremta i, doncs, el coneixement d'altres poesies era limitat i, a més, la poesia servia per recordar coses alhora que per cantar-les, per narrar-les, es feia una poesia informativa, però que posteriorment, de Garcilaso en endavant -ja deien els seus contemporanis que calia anar amb torxes per la poesia d'aquest-, ja es pot fer una poesia diferent, la poesia ja no ha d'informar, instruir, educar, etcètera, sinó que pot ser allò que és en algun lloc de l'ésser, sortir tal com es produeix en l'origen -com ho fan els somnis-, amb caràcter i realitat propis; en aquest sentit, la poesia ja no parla de la realitat perquè ella mateixa és una realitat, és cosa real, té els seus propis codis, normes, regiments, etcètera. Resultat: aquella poesia oficial, és doncs reaccionària perquè suposa un retorn a l'etapa anterior a Garcilaso, recular cinc segles en el temps.

Si els éssers humans són en el conjunt de l'univers i del temps meres espurnes, un chisporroteo, i la nostra essència és ser éssers de paraula (parlêtres), l'enlluernament que em va provocar i em provoca Gamoneda és la justificació de la seva existència, o, si es vol, n'hi hauria prou per justificar-la.

Diu Gamoneda que la poesia potser no és una part de la literatura, sinó una part de la vida mateixa, una mena de respiració o de batec de l'ésser.

Ha mort Miquel Bauçà, el llop per excel·lència, el que gosà ser-ho de debò, no només de boqueta. No sabia que vivia a Barcelona. Molts no ho sabien. Molts no en sabíem res de res: si no et fas amb els altres, sobretot amb els qui compten en l'establia literària, no ets ningú, com a màxim un nom per citar a les tertúlies o a les xerrades com a demostració de que tu saps. Bevia molt i gairebé no llegia gens; una altra cosa per pensar-hi.