dilluns, d’octubre 18, 2021
Hugo Mujica
Hugo Mujica (Buenos Aires, 1942) és un dels grans, un poeta argentí de llarg recorregut vital que va des de la contracultura novaiorquesa d’un Grinsberg fins a la “cosmicitat” del zen passant per l’estada durant set anys en un monestir trapenc (amb vot de silenci), la seva formació com a sacerdot i el fet de convertir-se en un dels més clars exponents del corrent ecumènic que més caracteritza avui l’espiritualitat més autèntica i renovada del nostre món.
Dir que la poesia d’Hugo Mujica és un flux més de la manifassejada torrencialitat americana fóra, en aquest cas, un error. La seva poesia no té res a veure amb torrents (tret de l’energia i la força), sinó que sota la brúixola de la frase poètica més que no pas del vers (i això sí que és molt característic de les poètiques llatinoamericanes), el subjecte poètic no és, pel que fa a Mujica, el que s’expressa en el poema, sinó que, podríem dir, és el poema en si, la paraula que el forma, que vellutadament i sense cap aparent esforç s’hi vessa i s’escampa regant-ho tot fins a l’arrel. En els seus propis mots: “”el que se demora en las palabras para ver qué más tienen que decir además de lo que ya dijeron”.
La poesia de Mujica és amor, sensual, passional. A la manera d’un Juan de la Cruz, es bolca en el vers, s’hi despulla, s’hi lliura, s’hi dóna, és un humà kenòtic a l’alçada del déu, kenòtic també, del qual parla, un déu que s’aliena en l’home i el divinitza en la mesura mateixa que s’humanitza ell mateix.
El poema reproduït em sembla una mostra esplèndida de tot plegat.
HAY PERROS QUE MUEREN DE LA MUERTE DE SU AMO
Hay perros
que mueren de la muerte de su amo
cuerpos que no hacen el amor,
hacen el miedo
que no se agitan,
tiemblan.
Y hay hombres
en los que muere dios
como una gota de lacre
sobre el pecho
de un torso de mármol,
son los que lloran cuando creen
estar hablando,
o gritan soñando, pero al alba
olvidan el grito
con que encendieron la noche.
Hay hombres en los que gime dios
por no encontrar un hombre
donde morir de carne,
pero no llora como quien lo hace
solo,
llora como quien llora abrazado a un niño.
D'aquest estiu esclafat
Mai m’han agradat gaire els estius, però aquest m’està deixant baldat, incapaç d’escriure i gairebé ni de pensar.
Enmig, però, de tanta calitja neuronal i moral, a l’endèmic atavisme espiritual de l’autor del bloc se li han aparegut tres evidències, no prístines, per bé que prou clares, minimalísticament bàsiques i bàsicament minimalístiques, que, tot esperant els esclats tardorals i a despit de la seva persistència a aconsellar res a ningú, decideix compartir amb vosaltres.
Els éssers humans ens hauríem d’escarrassar a:
– Estimar tant com puguem.
– Pensar per nosaltres mateixos.
– Viure i morir amb dignitat.
Els éssers humans hauríem d’estar-nos de:
– La indiferència.
– La ignorància.
– El déu de la futilitat.
Sueu-ho com us plagui.
John Donne
Ja hem parlat en una altra entrada del bloc de John Donne (1572-1631), poeta anglès semioblidat i descrit per crítics posteriors com de lletra freda i ordinària, fins que el recuperaren a la primera meitat del segle XX destacadíssims poetes i crítics com ara Elliot o Yates, que l’inclogueren en el grup de poetes metafísics.
PER QUI TOQUEN LES CAMPANES
Ningú no és una illa,
ben bé ell mateix tot sol.
Cada ésser humà és un bocí del continent,
una part d’aquest tot,
si el mar se n’endú un tros,
Europa sencera s’empetiteix;
res no hi fa si és un rocam
o és la casa on vius
o la d’un dels teus amics.
Quan mor algú em faig més petit,
perquè sé que jo sóc un amb el gènere humà.
No vulguis saber, doncs,
per qui toquen les campanes,
ho fan per tu.
….
(La versió en català és de l’autor del bloc.)
FOR WHOM THE BELL TOLLS
No man is an island,
Entire of itself.
Each is a piece of the continent,
A part of the main.
If a clod be washed away by the sea,
Europe is the less.
As well as if a promontory were.
As well as if a manor of thine own
Or of thine friend’s were.
Each man’s death diminishes me,
For I am involved in mankind.
Therefore, send not to know
For whom the bell tolls,
It tolls for thee.
* En realitat el que després s’ha anat reproduint com a poema fou en l’origen una de les vint-i-tres Meditacions que Donne escrigué en prosa.
** El vers Per qui toquen les campanes el feu servir tres segles més tard Ernest Hemingway com a títol de la seva novel·la sobre la Guerra Civil espanyola.
El que diu no. El que viu sí
EL QUE DIU NO
EL QUE VIU SÍ
Ho dic avui
perquè el demà no és
fora de l’ara:
tot allò
que d’una boca surt
paraules
gemecs
blans blablejos
i troba budell i l’esventra
ganivets
i algú xiscla de sobte
incisió fondal
i de li glaça el cos
amunt la pell
front davallant
i tota pensa és roca
bloc granit
i el trau del semaler
didalet de sal
verdet
de morella
el·lipsi
de tió encès
i en el desfalc oblong
derelicte
la sínia del pit
la caverna entera de la còrpora
ulls braços clot buit de la mà
ni un sol
guany retingut
a la menuda,
dit d’un cop
anell de fusta els anys sota l’escorça
tanta frisança als mots
empudegant-nos
ensumant-nos
els esvorancs francs
dolor dolor dolor dolor (la)
de viure ser
l’os rosegat i
tot
arrossegat
dins d’un gran òvul gèlid
l’estilet ocult
i tot i així
a despit tan estrany
tan d’improbable concatenació
de fets
aquesta sèmola d’aire i
empelt de fil·loxera
tot
i tota ella
és
claredat o
si voleu
ret de cèl·lules translúcida
muret de cel·lofanes
raó del sí i del no i
desraó
tant com desfici
de ser
gotim
de prometatges re(i)als
argolla
del gruix del temps
desinència
amb consistència pròpia
no d’això
no d’aquells ni d’aquests
sinó
d’ara encara
bòrnia voluntat
que és
sí ferm d’ara
i no tan sols d’aquí.
(L’autor del poema és l’autor del bloc.)
