Friday, December 31, 2004

 

Vellard

D'això es mor, de vell. Els passa a tots. O, més ben dit, ens passa a tots. La gent surt a celebrar-ho, però, què celebren? Potser podríem celebrar ser feliços, però, que canviï l'any? Deu ser l'herència dels reculats miserables temps (de debò són reculats?) que un any nou devia haver-se de celebrar si vols per força perquè en cap cas podia ser pitjor que el finat. És tot tan rutinari, tan previsible (i sort, quina horror l'atzarosa hora), tan forçat... Em quedaré aquí, que vol dir que em quedaré amb mi, i no us erreu, perquè parlo de conquestes: no tothom és capaç de quedar-se amb ell mateix, i sobreviure.

Sibelius, he sentit Sibelius (és amb i grega o llatina?), una fortalesa dormida que es desvetlla. Pel camí, engrunes de pa, dubtes, vandalismes contra el ser de l'ésser. I alguna mediació per salvar-me a poc a poc. Crec que ho aconseguiré. Tu, la que fibles l'arna, qui et porta, qui et diu, qui dorm en el teu son?

Som d'una terra de cagallons, sense clàssics que no tinguin cinc-cents anys i que siguin més de cinc. I els del futur?, els imparables? Qui ens salva?, avui deixo el teu nom, Marius.




Thursday, December 30, 2004

 

Blàulic

Cel tan blau com si l'havien pintat, i no és blaucel, sinó la intensitat mateixa del blau. Qui és que deia que eren sis els blaus (o set?)? Set és nombre màgic, cabalístic, i tots ens ho creiem poc o molt per més agnòstics que ens diguem. Blacèlic i verdelós, escrivia Jeroni Zanné en el sonet "A l'èmfasi parnassià" (del llibre Assaigs estètics), déu n'hi do, esclar que era a començament del segle passat, que ja és temps. Som a quatre anys del seu final i ja sembla hel·lènic. Ningú no té cap filtre per aturar o frenar, si més no, aquest desguàs? Per les sanefes dels rics parles estranyes, precs de sauri, futurs tancats. Una dona, bella com una alzina de bosc, somriu en creuar-nos; no la conec de res, però em posa una pinzellada als ulls; gairebé del cert: un porpra lait. La glòria de fora serva un tallant a dins? El que la vida ensenya: l'home, el mascle, vull dir, dèbil i limitat com és, no disposa d'una defensa autèntica davant la dona; per això la mata quan aquesta li apila la veritat als peus. La por és el més agressiu dels sentiments. Potser una dona no hauria d'abusar del seu poder, no pas per no morir, sinó per mor d'una bona administració de la seva riquesa.

Trobo el següent enorme tòpic grafitat sobre una paret: "Si no trenques la llei, la llei et trencarà a tu". Collons, deuen haver reposat després d'escriure-ho; és més suat que anar a peu. Doncs, per què quequeja el solc del jo mentre me'l miro? Recordo Brecht: A la paret havien escrit amb guix/ no passaran./Qui ho va escriure, ja ha caigut.

Reculo de record en record: París era una festa quan érem de Brecht. Però no era París. I, érem? Hauria de posar-ho en primera persona singular: ells, elles, se'm feien tan estranys. Saber-ho o no. Crim i càstig. Fumaroles. A sota, tou carmesí. Sembla mentida tanta claror encara.





Wednesday, December 29, 2004

 

Som-hi

Què en quedarà, d'això, d'aquí, no ja vint anys, sinó dos mesos o vint dies? Tant és. S'escriu per ganes o per necessitat o per enlluernar o per avorriment o per vuit milions de raons més. A mi, em serveix de teràpia. Vaig i vinc de mi mateix i trec de vegades el cap per sobre de la tàpia, compte, de pressa, que me'l podrien tallar. És així, i no em sembla pas que un hom -redéu- sigui més o menys feliç segons la quantitat de caps sobresortits que sumi al cap de l'any. El cos rodola enmig del pit, i aquest ofec que sents sovint no és la ment ni l'esperit ni menys encara la raó que ens el motora sinó l'arbre de la batusssa fred, l'ombra del qual embolcallà l'aurora del ser i l'acompanya encara. Suau company de dentegada pavorosa i voraç. L'amor més fou dels cap amors tinguts, la fastuosa vara que a tot aplica el seu dau.

Mentre escric, mentre ho faré, a tu i a tu -i a tu també, com pots dubtar-ne- us tindré presents. Potser no us cridi el nom en la veu alta del Tirant -és un exemple-, però sou aquí, bategant del meu tercer ventricle, amb la mateixa constància dels altres dos, si bé no tan seguit ni al mateix ritme.

M'agradaria que arribés la paraula allà on no arriba l'os, que fos més ferma, més fulcre per apuntalar-hi l'escorça de ser: provisionalitat fugacíssima que avui, almenys, encara és. Ja ho veurem.

Aquí assegut, ara, s'hi està bé; coses del gas. Algun tendrum s'inquieta; sempre les pors. Res no amenaça el dia de demà, i vull dir precisament demà, no el temps a venir. Em sembla. A la nit, dormirem. Visc.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?