Atzabeja

De John Donne (1572-1631), un dels més importants poetes anomenats metafísics i dels més destacats, sense embuts, de la poesia anglosaxona, ja se n’ha parlat i versionat poemes en aquest bloc. I hi tornem. El poema d’ara és, em sembla, un exemple magnífic d’aquesta metafísica que necessita fer-se carn per existir en un món essencialment humà.

(Més avall l’original en anglès. La versió al català és de l’autor del bloc.)

AIRE I ÀNGELS

Dues o tres vegades t’hauré estimat
i ni et sabia cara o nom;
però de veu, d’una estrafeta flama,
ens toca l’àngel i el lloem,
i no hi fa res, en ser-hi a prop,
veure’l com un no-res de glòria i magnificència.
El fill de l’ànima, però, és amor,
i li cal cos, i no podria altrament ser—
més subtil que el pare no pot
ser pas l’amor—, li cal doncs encarnar-se,
i aleshores, el que eres i qui ets
convido ara per tal que l’amor s’incorpori al cos
i s’hi desfaci, als llavis, als ulls i al front.

Jo em pensava que sentiria
la feixuguesa de l’amor incrementar-se,
una mena de pes afonant-ne la meravella,
i em veia submergit dessota tanta fulla.
La teva cabellera on labora amor
és molta, massa: caldria depurar-la,
ja que en cap cosa, en res
de màxima i brillant dispersió podria amor amar-hi.
Llavors, com un àngel amb rostre i ales
d’aire no tan pur, però prou per embeure-s’hi,
amor podria ser la meva amant esfera,
doncs és la diferència mateixa
de puresa entre àngel i aire
la que roman sempre en l’amor dels homes i les dones.

…. ….

AIR AND ANGELS

Twice or thrice had I loved thee,
Before I knew thy face or name;
So in a voice, so in a shapeless flame,
Angels affect us oft, and worshipp’d be.
Still when, to where thou wert, I came, 5
Some lovely glorious nothing did I 1 see.
But since my soul, whose child love is,
Takes limbs of flesh, and else could nothing do,
More subtle than the parent is
Love must not be, but take a body too; 10
And therefore what thou wert, and who,
I bid love ask, and now
That it assume thy body, I allow,
And fix itself in thy lips, eyes, 2 and brow.

Whilst thus to ballast love I thought, 15
And so more steadily to have gone,
With wares which would sink admiration,
I saw I had love’s pinnace overfraught;
Thy every 3 hair for love to work upon
Is much too much; some fitter must be sought; 20
For, nor in nothing, nor in things
Extreme, and scattering bright, can love inhere;
Then as an angel face and wings
Of air, not pure as it, yet pure doth wear,
So thy love may be my love’s sphere; 25
Just such disparity
As is ’twixt air’s 4 and angels’ purity,
’Twixt women’s love, and men’s, will ever be.

# posted by Manuel Ballester @ d’agost 26, 2021 0 comments

BOLES

Una de blanca i una de vermella.
No, blanca no, vermella: si hem de jugar,
juguem fort. Tira’n una, ai; envia
l’altra, flèndit: no pas cap pòsit gran: terrissa.
El nombre també compta; com la glòria,
som tan petits! Ho exigeix l’obra,
que crida a bolcar-s’hi, o no, o a puntetes,
poc o gaire i restar a l’aguait. Atipa
la terrissa? Tomba’t, retomba’t, en aquest pati
no hi ha res més, i encara que ho reclamis,
trobaries la plata o l’or, un sí, o una
concavitat desnua?, i on fóra
el temple de la reclamació? Servem, però,
el to feréstec: res no és d’ara o d’abans,
els anys, els segles, són sols rojos
de braseret menut, cap nimbe
no inflamaria els que ens escalfa els peus,
és poc de poc, i el desig,
una flora sempre tardana o prompta.
Però a desgrat de tanta brossa de fireta
juguem, perquè en cada una d’aquestes boles
de terrissa misèrrima s’hi toca el fons,
vida, gaudi, sofriment, mort,
la foguera on ens rostim, única, inextingible. 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

# posted by Manuel Ballester @ d’agost 26, 2021 0 comments

GENÈRICA

        Algú, de tants, és mort
d’això que amb comuna i gens rara conveniència
hem anomenat llarga malaltia, un fer-se
el misteri misèria que tothom sap.
        Una altra encara, i tantes, escorxada
en brut, ben admesa, a despit, la sega,
dolor de domini arrancant l’espina,
armada la mà en el despull
incontinent de l’amo, ous i barró, barra
d’esbarzer estèril, sòl caduc.
        Sordegen els rocs, muts i cecs,
estibes de matèria d’on mai vocals ni consonants
diran t’estimo, estima’m, ser jo o ser tu:
s’inflamaria l’aigua immòbil,
les cèl·lules inertes esclatarien:
no són el cor, la pell, la carn,
la tremolor de saber-ho i saber-se,
i no perquè hi vagui l’espècie —determinació
efímera—, sinó perquè és d’aquest trèmol
que els àngels efímers són. (I són.)

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

# posted by Manuel Ballester @ d’agost 26, 2021 0 comments

Louise Glück

# posted by Manuel Ballester @ d’agost 26, 2021 0 comments