Atzabeja

Laura Llevadot (Barcelona, 1970) és una filòsofa destacada en el panorama filosòfic d’un país, el nostre —hi ha països nostres?—, on durant llarguíssims anys i panys, mai més ben dit, parlar de filòsofs autòctons era com parlar d’àngels, d’alguna mena d’éssers inefables que en la més venturosa de les situacions feien de comunicadors passables i en la major part dels casos eren simples funcionaris obligats (ni sempre ni de bon tros) a complir de manera ràpida i confortable el temps de classe assignat. Amb honroses excepcions: en la meva època, anys setanta, gent com ara els Gomà, Lledó, Valls Plana, Trias i algun altre, constituïen illots d’excel·lència enmig dels Mojave habituals. La vida discorria arreu tret de les aules, en el benentès que vida i filosofia siguin potencials parelles de fet.

En el decurs dels anys el panorama ha anat canviant i noves lleves de pensadors, creadors i transmissors, miren de fertilitzar eres potser més empedregades que les de la paràbola bíblica, sent-ne, Laura Llevadot, una per, com diu el tòpic, mèrits propis: la capacitat que té de fer entenedor, no solament el que pensa —o, pel capbaix, el que diu—, sinó altres pensaments aliens, la forma de fer-ho, la intensitat que hi posa, la metabolització present sempre, la fluïdesa de la frase o l’expressió... Tot plegat sobre i contra el fons del tradicional i, per suposat, masculí pensament i domini que, ai, coincideix amb el dels homes, si no és que és el que són; sorpresa.

Ho diu en el darrer llibre seu, Mi herida existia antes que yo. Preguntem-nos, què és una dona? La resposta l’hem escopit abans d’haver acabat de fer la pregunta: la que no té, per dir-ho freudianament, la que està en falta, que és una mica més lacanià, la que no té penis, sinó vagina, o sigui, no té. En el meu segle, quan corríem pels grisos, fèiem més o menys merder, érem detinguts i apallissats i dúiem, els homes, barba, circulava aquesta brama: un policia comenta, todos los que llevan barba són comunistas, cosa que un altre matisa, hombre, todos, todos..., i el primer concedeix, bueno, quizá no todos, però todos los comunistas llevan barba.

Altrament dit: no tots els éssers humans pertanyen al mateix gènere segons, i només segons, si tenen o no tenen penis (barba), que com és obvi podria dir-se igual de bé a la inversa: segons i només segons si tenen vagina, però no es diu. I per què gaudeix de primacia el penis? Doncs, amb l’església hem topat, és a dir, amb el poder, la mare dels ous. Perquè, qui teoritza, qui marca el llenguatge i la pensa, el regula, el semantitza, l’imposa de forma natural com la gramàtica d’allò on naixem i/o a què naixem, qui fa, amb aquest llenguatge, les lleis que, aquestes sí, l’empoderen i consoliden, és el poder, i el poder, per ara i tret d’improbables novetats, és masculí: en el món en què vivim, en tant que humans, cultural, moral, legal, social, polític, administratiu i etcètera, el que ens determina és el gènere (masculí/femení, ergo, actiu/passiu), no els genitals, i el gènere està assignat des de fa mil·lenis: el masculí és actiu, mana, fa, estableix, decideix; el femení, passiu, reprodueix, manté, acull, dóna suport..., i repòs al guerrer: la ferida és d’abans, molt abans.

Siguem per natura homes o dones (tinguem penis o vagina), el que fem és identificar-nos amb el gènere que s’ens diu què som i ens diu com som, què hem de fer i què no, i fins què podem esperar o desitjar: quin és el nostre paper al món. Una dona, posem per cas, la Thatcher, no era, en la seva manera de fer i actuar i, segurament, pensar, masculina? Els trans, no (ens) plantegen un interrogant? No es reprodueixen en moltes de les parelles homosexuals els rols masculí i femení? No resulta discutible la definició estricta dels éssers humans només com a home o dona en base a la sola “particularitat” de tenir penis o vagina? ¿No mantenim des del primer moment en el subsol de la consciència —com passa amb la classe, la raça, les superioritats de tota mena et altri— les identificacions que se’ns imposen, assumides més tard conscientment sense dubtes? Com assenyala, contundent, ella mateixa: "...todos los raritos, tendrán su lugar. Así dejarán de quejarse. Le llaman democracia. Mientras tanto, los hombres seguirán haciendo filosofía de la seria, literatura de la seria, ciencia de la seria. Algunas mujeres se cambiarán de bando. Sale más a cuenta y se vive mejor." —Potser es banalitza de forma excessivament fàcil la democràcia (compte, la formal), però, vale.

He fet, esclar, una síntesi (?) brutal, a més de pobra i maldestre, d’una teorització de dues-centes pàgines enormement complexa, rica i ben argumentada. Passa que cadascú té la capacitat que té i la meva, d’afegit, ja és raonablement porosa. Cal llegir el llibre sí o sí i veure’n el rerefons que el sosté, de Deleuze i Guattari a Foucault i Derrida, de Simone de Beauvoir a Butler, i companyia. El text sencer és una incitació a pensar, i a pensar diferent. 

# posted by Manuel Ballester @ d’abril 30, 2023 0 comments