dissabte, de febrer 26, 2022
Al meu germà i una generació dels seixanta. En homenatge
El meu germà, ha
dit algú, era una bona persona. Crec que és el millor d’ell que es pot dir
–sempre m’ha semblat que les grans persones solen tenir un o dos cadàvers als
armaris. Honest i sencer fins a la santedat, desproveït d’altres cares que no
fos la de diari, lluitador i crític fins al moll de l’os, ciutadà, manresà de
soca-rel, solidari fins a l’oblit d’ell mateix. No n’hi ha gaires. Per a mi una
mena de prolongació del pare, que arribà aquí als quinze anys i al cap de poc
ja parlava i escrivia en català, fou un destacat dirigent del sindicalisme
anarquista, alcalde de la ciutat durant un breu període i durament represaliat
pel podrimener feixista –encara recordo de la nostra infància com el venien a
buscar de tant en tant, sortit de la presó, per precaució quan hi havia esdeveniments,
els agents del gran botxí.
El veig també i
alhora com el representant o el símbol de tot un grup de jovent d’una mateixa
generació que en l’hora ja llunyana dels anys seixanta i setanta va obrir
portes i finestres perquè es ventilés una ciutat que aleshores pudia a
resclosit, com el país, i que per qualificar-la d’alguna manera diria el que
llavors en deien els mateixos manresans, que era una ciutat on cada botiga
revenia el que venia la del costat. Tenint el pes que hi tenia la indústria a
l’època, està tot dit.
Art Viu, el CECB,
el PSUC, les Comissions Obreres, sectors de l’església com la JOC o religiosos
assimilats al moviment de religiosos obrers, i d’altres, grups encapçalats per
gent que, posats a dir-ne noms i els dic, foren els Lluís Calderer, germans
Sala, Emili Martínez, Ramon Majó, els Maruny, Comas, Margarit, Padullés,
Fuentes, Cònsola, els germans Ramos, les germanes Garriga, Marzo-Mart i els
altres pintors i artistes, els Vizcaíno, Mora, i molts, molts més; impossible
de ressenyar-los tots, es feren, amb risc i pèrdua de la pròpia integritat i
llibertat, responsables de posar els fonaments locals del nou temps que s’obria
arreu. La ciutat és deutora d’un reconeixement públic envers aquesta generació.
Vivim en bona part, del que ells van sembrar.
No es que deixin de
dormir els qui encara resten tot esperant cap reconeixement; ho van fer, ho fan, per convenciment,
per consciència, com se solia dir, perquè més enllà de la dictadura de la raó
cientificotecnologitzada i econòmica que ens té captivats (en el doble sentit
de l’accepció), creien i creuen en coses, avui dia tan poc raonables i reals,
com la llibertat, la comunitat i la solidaritat.
Per la meva part,
jo, que sempre he anat dues passes rere seu, ara i aquí, els reto el meu, fins
ara inconfés, homenatge.
dimecres, de febrer 23, 2022
Sharon Olds (II)
(Continuació del poema Satan diu)
És com si la claror es trenqués en la delicadesa
del fermall d’edelweis, tallat en dues
tonalitats de fusta. També l’estimo,
saps, li dic a Satan en la foscor
de la capsa tancada. Els estimo tots dos, però
voldria saber què ens passà
en el temps que ja és fos. I tant, diu ell,
i somriu, i tant. Digues ara, tortura.
En l’obscuritat xopa de cedre, hi veig
la vora d’una gran frontissa oberta.
Digues: la cigala del pare, el cony
de la mare, diu Satan, i et trauré a fora.
L’angle de la frontissa s’obre
fins que puc veure el perfil del
temps abans que jo fos, quan ells
jeien entrellaçats al llit. Quan dic
les paraules màgiques, Cigala, Cony,
Satan diu amb veu dolça, surt.
L’aire, però, en el lloc on s’obre,
és feixuc i espès com un fum roent.
Surt, torna a dir, i li sento la veu
que alena a l’obertura.
La sortida és la boca de Satan.
Entra a la boca, diu, de fet
ja hi ets. I la frontissa enorme
es comença a tancar. No, no, jo els estimava
també, i m’abraço
fort el cos, dins la caixa de cedre.
Satan se xucla a si mateix pel forat del pany.
Em quedo tancada a la caixa, i ell
clou amb el lacre de la llengua el pany en forma de cor.
Ara és el teu taüt, diu Satan.
No el sento gairebé;
m’escalfo les mans fredes
sobre l’ull de robí de la ballarina
—el foc, saber de cop què és l’amor.
….
(Santan says)
Light seems to break on the delicate
edelweiss pin, carved in two
colors of wood. I love him too,
you know, I say to Satan dark
in the locked box. I love them but
I’m trying to say what happened to us
in the lost past. Of course, he says
and smiles, of course. Now say: torture.
I see, through blackness soaked in cedar,
the edge of a large hinge open.
Say: the father’s cock, the mother’s
cunt, says Satan, I’ll get you out.
The angle of the hinge widens
until I see the outlines of
the time before I was, when they were
locked in the bed. When I say
the magic words, Cock, Cunt,
Satan softly says, Come out.
But the air around the opening
is heavy and thick as hot smoke.
Come in, he says, and I feel his voice
breathing from the opening.
The exit is through Satan’s mouth.
Come in my mouth, he says, you’re there
already, and the huge hinge
begins to close. Oh no, I loved
them, too, I brace
my body tight
in the cedar house.
Satan sucks himself out the keyhole.
I’m left locked in the box, he seals
the heart-shaped lock with the wax of his tongue.
It’s your coffin now, Satan says.
I hardly hear;
I am warming my cold
hands at the dancer’s
ruby eye—
the fire, the suddenly discovered knowledge of love.
Sharon Olds (I)
Sharon Olds (San Francisco, 1942) és una de les més destacades poetes nord-americanes vives. De llenguatge directe, despullat i expressió crua, llevada gairebé de pell, l’autor del bloc fou sacsejat en llegir-la més que no ho havia estat per (suposats) maleïts com ara Catul, Buckowsky, el nostre Bauçà o el grup francès dels Verlaine i Rimbaud. Per fort que sigui el vers de Sharon Olds, mai deixa de cremar per dins per mor d’una emoció intensa i una sensibilitat profunda que el travessa, i no en darrer lloc l’eix de la forma, per dir-ho a l’estil del formalisme rus. Tot i que s’ha escrit que un dels pilars de la poeta és el cos (i allò sexual), entenc que, deixar-ho així, és fer curt de llarg (permeteu-ho). La poesia de Sharon Olds revela carències i nafres profundes d’això que en diem l’ésser humà, les quals el cos (material) no fa altra cosa que reflectir o transmetre. La seva poesia parla més del cos imaginari freudià que del real, per més que aquest hi sigui ben present. Una poesia (en carn) viva.
La versió al català és de l’autor del bloc.
SATAN DIU
(Fragment)
Estic tancada en una caixeta de cedre
amb la imatge d’uns pastors enganxada al damunt
a la part del mig, entre talles.
La caixa es dreça sobre unes potes tortes
i té un pany daurat amb la forma d’un cor,
sense clau. Jo miro de veure
com m’ho faig per sortir de la caixa closa,
que fa olor de cedre. Satan
s’acosta i diu: Et trauré. Digues,
el meu pare és una merda. Dic,
el meu pare és una merda. Satan
riu i diu: S’està obrint.
Digues, la teva mare és una alcavota.
La meva mare és una alcavota. Alguna cosa
s’obre i s’esberla quan ho dic.
L’espinada s’eixampla a la caixa de cedre
com el dors rosa del fermall d’una ballarina
amb un ull de robí, que jeu al meu costat
sobre el ras de la caixa de cedre.
Digues, merda, mort, digues, que es foti, el pare,
em diu, Satan, a cau d’orella.
La dolor d’un passat reclòs zumzeja
a la caixa infantil damunt la calaixera, dessota
el terrible ull rodó del llac
amb aiguaforts amb roses, on
el desdeny d’ella mateixa es mira fit a fit la tristesa.
Merda. Mort. Que es foti el pare.
Alguna cosa s’obre. Satan diu,
Oi que et sents molt més bé?
….
SATAN SAYS
(Fragment)
I am locked in a little cedar box
with a picture of shepherds pasted onto
the central panel between carvings.
The box stands on curved legs.
It has a gold, heart-shaped lock
and no key. I am trying to write my
way out of the closed box
redolent of cedar. Satan
comes to me in the locked box
and says, I’ll get you out. Say
My father is a shit. I say
my father is a shit and Satan
laughs and says, It’s opening.
Say your mother is a pimp.
My mother is a pimp. Something
opens and breaks when I say that.
My spine uncurls in the cedar box
like the pink back of the ballerina pin
with a ruby eye, resting beside me on
satin in the cedar box.
Say shit, say death, say fuck the father,
Satan says, down my ear.
The pain of the locked past buzzes
in the child’s box on her bureau, under
the terrible round pond eye
etched around with roses, where
self-loathing gazed at sorrow.
Shit. Death. Fuck the father.
Something opens. Satan says
Don’t you feel a lot better?
divendres, de febrer 18, 2022
Addenda
dilluns, de febrer 14, 2022
Escatologies
Que la mort forma part de la vida és cosa de tothom sabuda i que ningú, segur, dicuteix: la mort deixa pas a més vida, la regenera i, diuen, diuen, la millora, el que potser ja seria força més objecte de discussió.
Però no ens enganyem, no diríeu que també hi ha molta retòrica entorn d'aquest final que a tots acabarà arrabassant-nos sense remei? No hi molta afectació, molt voler fer veure que no, jo no en tinc, de por; molt escarrassar-se a demostrar, no ja que no se'n té, sinó que no hi ha motiu de tenir-ne, perquè la vida omple (o és susceptible de fer-ho) si l'aprofites i la vius a fons, de manera que es podria dir, en un cert sentit, que la vida sacia, i que, saciat de vida, de viure, pots morir en pau i, com aquell qui diu, quasi amb ganes de fer-ho. Home, és fort, oi? Cap dubte? Fer afirmacions no costa gaire; creure-se-les, és figa d'un altre paner.
Vaig llegir fa un temps un llibret de Torralba que pretenia ser una demostració argumentada d'això, i la raó o la saviesa de la qual era: viu cada dia com si fos el darrer, llavors aprofitaràs el teu temps, et sentiràs ple i no et caldrà més (un eco, si no un calc, de Sèneca). Francament, a mi aquest estel del nord, viure com si fos el dia darrer, no solament no em sembla una bona guia, sinó que seguir-lo, per-seguir-lo, viure un dia i un altre com si fos l'últim em sembla una cosa tan i tan angoixosa que, segur, acabaria estimant-me més morir que no haver-ho de suportar.
Viure, crec, ha de ser aprendre a con-viure una mica amb tot, els bons moments, els dolents, que no solen ser pocs, les rutines inevitables, feixugues, però que ens permeten anar avançant, els temps morts, els de l'avorriment, els de les troballes que tant exalten com inquieten, el sofriment, la pena, el dol, l'amor que reviu les ganes de viure i ens fa sentir que sí, que som, que l'altre ens reconeix i ens confirma i ens sol·licita i fins ens exigeix, a la manera levisiana parlant. I el temps de la vida hauria de permetre, em penso, per anar bé, perdre'l, o, més aviat, perdre'n, sense fer-hi escarafalls. La perfecció és lletja i pròpia dels absolutismes.
Però és que, de debò algú creu que tothom pot viure lliure, com vulgui, triar la feina que més li agradi (a molts ja els agradaria de saber-ho, quina és), relacionar-se de forma autèntica, sincera, honesta, amb els altres o l'altre, en un món que manté la immensa majoria d'éssers dins de guetos socials, econòmics, culturals, racials o generacionals fixos perquè és així com perdura i es reprodueix el Sistema? O que és possible imaginar-se algun altre Sistema (ja no dic fer-lo realitat) en què això fos el dia a dia més enllà d'alguna incommensurable Ciutat de Déu?
Evermore. Per sempre més. La mort és aquesta precisió, allò que no s'acaba mai mentre el temps compti. La vida, la humana, cada vida humana, la de cada subjecte, que és el que s'adóna que viu i mort, no és ni una gota d'oceá, és molt menys, és, de fet, a l'hora de parlar-ne, un intransitable impossible (redundància inclosa) a nivell verbal, ja que cap mot pot expressar-ne la brevetat; només la poesia, potser, en pot suggerir l'abast. Com pot, alhora i també, reflectir la brillantor de l'espurna ínfima que, a despit de tot, s'encén. Insistim, espurnes.
Dostoieski viu i diu. No hi ha vida sense sofriment, com no hi ha creença sense dubte, ni llibertat sense denegació de ser-ho, ni vida autèntica (heideggeriana?) sense l'angoixa (la consciència) de la mort. Davant la mort un pot fer com si no existís (qui dia passa, any empeny), mirar de fer-hi front amb dignitat (un cert estoicisme), provar, vanament, esclar, d'esquivar-la (valgui per la nova religió, la ciència) o fiar-ho tot a un, incognoscible, inefable, més enllà a partir de la fe, no necessàriament religiosa, apuntem-ho, però religiosa habitualment. És el que planteja en síntesi un film clàssic El setè segell, de Bergman. Obra austera com el pensament mateix.
Ara que, com és natural, tot plegat són remugances de vell; el jove (el mascle, si més no) no sent ni angoixa ni preocupació, fins acostuma a desafiar-la, la mort, en el camp de batalla o en activitats de risc, perquè pre-sent que és lluny. S'erra? Al capdavall, en aquest món, el normal no és fer tant el que es vol com el que es pot. Per exemple, tractar de conviure amb la pèrdua.
dimecres, de febrer 09, 2022
Freudiana
Trobo aquesta nota pòstuma de Freud datada del 22/8/1938, que reprodueixo perquè em sembla plena de suggeriments i que, em penso, a la Conxita li hauria agradat remarcar:
"Misticisme: l'autopercepció obscura del regne, més enllà del Mi (Moi), de l'Allò (Ça)"
La traducció i la seva potencial imperfecció són meves.
dissabte, de febrer 05, 2022
Aneuclídia
dijous, de febrer 03, 2022
Paulínies
