dilluns, d’agost 29, 2022
Escathon
ni s’han de dir, posem YWHW, ho dic
i es veu que no dic res, veieu, si no,
l’afrau que l’extravia de tanta claredat vocal
que escup la boca. La llengua
ens obre a l’hospitalitat i al món,
ens el diem —els infidels no hi creuen
atzabeges roges s’encendren, moren
orbes despulls de carn.
No diré, doncs, el nom que és, si és,
d’una altra cosa, del que, supòsit,
sobreïx l’aquí, el què on fermenta l'ésser
llençat a viure, entre dolor i amor,
obra, desengany i concòrdia, a la mort
que tot, diuen, enjudicia, sense,
potser, decidir res (o sí?)
—la mort no parla i, doncs, és part, no jutge.
on eres, hi ha ara una incògnita
—si et dic el nom, reneixes un cop i un cop més,
Quant denodit arrossego, dèbits, esclats,
bales de plom que es busquen;
ho veus?, ho sents?, el que és, és cec, i sord?
Sóc Job, qui sap si el que no és, ha de deixar de ser-ho.
diumenge, d’agost 21, 2022
Turner
Ahir vaig anar a veure l’exposició que el MNAC
oferia de Turner, amb obra cedida per la Tate londinenca, una d’aquelles
institucions que millor representen com n’és de poderós el poder, fins al punt
de posseir en propietat absoluta fites essencials de l’existència
humana, testimonis (monuments, els anomena Gadamer) de cada moment històric
humà que ens permeten, interpretant-los i, sobretot, reinterpretant-los,
transcendir la brevíssima lleugeresa que som, i intuir-nos en alguna forma
més sòlida, perdurable, amb el nom que cadascú li vulgui donar.
A la Xita i a mi sempre ens va agradar Turner,
i en l’absència ja tan definitiva d’ella, veure de prop el que ens havia
agradat quan encara bategàvem i ens mossegàvem d’amor i desamor, quan encara
ens afegíem l’una a l’altre i ens acreixíem, a despit de tot i a poc a
poc, aproximar-me en carn i os a Turner em semblava un deute pendent. Turner és
la possibilitat d’una experiència estètica, de sentir que alguna cosa se
sacseja, es remou, que un no és ben bé, després, el mateix que era abans. Res
que es pugui preveure, mesurar o comptar, esclar, com ara el carnatge d’un
artefacte nuclear o el del masclisme dominant.
La claror o, més ben dit, les clarors que
caracteritzen les obres (l’obra?) de Turner, no és que en siguin una de les
característiques principals, és que ho són tot, són el que diu.
Els difuminats, el que s’entreveu o s’endevina a través d’unes clarors que en
lloc de fer distintes les coses (no és la feina de la claror aportar claredat?)
les desdibuixa, les fa evanescents, irreals, situant-les en la indeterminació
del que és o no és, no parla, si ens parla, de la mera
superficialitat de la boira del dia o el mal temps a la mar o una suposada contaminació
humana encara ni detectable ni detectada (gairebé mai no té de tema l’urbs),
sinó, just, del que siguem capaços d’intuir-hi. Fa propostes, ofereix
punts de partida, no arriba a cap lloc pre-determinat.
Turner és romàntic, de ple, sí, i per tant les
típiques forces naturals desencadenades enfront de les quals l’ésser humà és
insignificant, hi són, com la immensitat dels grans cims o les profunditats
abissals. Però el que Turner ens obre, és la possibilitat de desmarcar-nos del
món immediat, dels seus límits, d’anar, via imaginació, sentiment i obertura, cap
al que els quadres, velats, desvelen: la intuïció, sense confirmació
possible, si no fóra pura materialitat, d’alguna cosa més que l’estretor del
reduccionista real del nostre quotidià. Creure és crear? Que el més
se sustenti o no en els nostres límits és una altra qüestió.
En les obres de Turner hi ha isolaments, però
també ponts. I uns rastres d’obscuritat que pertorben, a banda de fer pensar en
Van Gogh. Turner és un misto a punt d’encendre pila de fogueres si la teia hi
és. Diuen, els qui hi entenen, que el pintor utilitzava elements més o menys
científics o tecnològics a l’hora de treballar. Em sembla un no dir res, com si
diguéssim que els quadres fan tants centímetres o que la pintura és feta d’unes
tals arrels: dades útils per a algun Ikea. També es diu que va dir (ups) al
final de la seva vida que ‘el sol és Déu’. Seria en extrem tímid i introvertit,
el déu de què parlava. I al capdavall, el que de debò importa, no és pas el que
l’autor vol dir (Mallarmé, quan algú li deia que havia entès això o allò
d’algun poema, replicava: doncs, vostè ja sap més que no pas jo).
Turner és transcendentalitat, no un banal
romàntic patidor.
divendres, d’agost 19, 2022
Hope
l’aire és un fet banal a les grans aspes,
al bosc hi aguaita, fer, el foc:
àngels del vint-i-nou s’aplomen, satanassos
d’un sòl fecund, o, eren àtoms
rescabalant-se? Diuen que hi ha un buit
al cor d’una hora encesa; en fórem,
i ens fórem, hostes —no sobra la sal.
un toll: ens n’enriuríem molt,
d’una existència aliena a la recerca
inacabable de sentit, o entristiríem. Compte,
no és pas del desesper la força. ¿Qui
no neix al dret legítim d‘esperar,
de veure estès davant dels ulls el fil que lliga
als pares dels seus pares amb els fills
dels seus fills, de dir que sí al sense límit
que el sosté? —És aquest do,
divendres, d’agost 12, 2022
Zuriza
Fèiem el menjar amb un càmping-gas, avenços tècnics del temps, no ens preocupava gens si el sol ens abrasava la pell, cosa de la qual en pago ara les conseqüències, ni la més absoluta falta de qualsevol confortabilitat, perquè era, i tant, el que buscàvem: la natura en estat natural, les sensacions més originàries que el cos fóra capaç de sentir en aquesta suposada relació quasi pura amb la terra i l’aigua, el somieig, sabut i insabut alhora, que formàvem part d’un tot, i aquest tot, ho era tot.
Eren les hores de glòria, joves i vius fins al moll de l’os. Res no ens atemoria. La mort?, cosa d’uns éssers estranys, aliens, que tothom anomenava vells. Era la vida en la seva més plena facticitat, però també en la plenitud del seu existir: érem possibilitat gairebé pura, llibertat, els capitans del nostre present i el nostre demà. O això ens imaginàvem. Estimàvem, ai, de manera natural, sense plantejar-nos-en ni poc ni gaire les profunditats o les significacions, ni quina era la nostra deriva en l’indeturable flux del temps. Vivíem, per dir-ho així i si fos possible, que no ho és, al dia. El famós present, que deixa de ser-ho tan bon punt és i viu en la més decidida complexitat. Ens enganyàvem? Home, què és l’existència, si no un re-néixer i un re-situar-se constants a la recerca de certeses sempre provisionals, de sentit? Si d’alguna cosa no ens hem de penedir, és d’haver buscat, i de vegades trobat, aquestes fites del camí.
Ens banyàvem en l’aigua fredíssima del riu i hi rentàvem els plats i el que fos, fèiem vida de sol a sol. L’únic luxe permès era que, de tant en tant, jo em llevava d’hora i amb el cotxe baixava fins a Ansó, dotze o catorze quilòmetres de revolts (quina bestiesa, oi?), a comprar-hi tortes amb què ens lliuràvem a fastuosos esmorzars. Entràvem a Navarra, en visitàvem els poblets, quanta pedra, els boscos espesseïts, parlàvem amb els vilatans. Un ramat de vaques ens va mig esclafar la tenda però no ens va fer desistir. I hi fèiem l’amor. Sí, al llarg dels anys, vam tenir moments difícils, ella i jo, però, a despit de tot, el vincle es va anar fent més fort que les estrebades. N’estic content, ara que la vida és ja existir escatit. Ens hem fet l’una a l’altre el que ham anat sent.
Per a les caminades, dúiem el Bernat a l’esquena en una de les típiques cadiretes de l’època. L’últim dia de ser-hi, mentre m’enfilava per un fort pendent, la Xita, que anava un pèl al darrera, es va quedar clavada a mig pujar. Per ajudar-la, vaig treure’m el Bernat de l’esquena i el vaig deixar a terra sense mirar-m’hi gaire, ai las!, i el nen va començar, ell i cadireta, a rodolar pel pendent. Fins a baix. Vaig precipitar-m’hi, esclar. Com és que no es va fer res, ni la més petita rascada? Hauria de creure en alguna providència o àngel particular? Ni tan sols plorava. Però per mor de prudents, vam decidir d’aplegar les precàries possessions i tornar a Barcelona perquè li fessin una revisió com cal, que va anar bé. Vam tornar-hi, a les valls, amb el Bernat i l’Andreu, tots quatre, tot i molt viure encara per mastegar.
