diumenge, de juny 20, 2021
Philip Larkin
Philip Larkin (1922-1985), fou un dels més destacats poetes anglesos del segle XX. Tot i haver-se declarat sovint ell mateix contrari a la manera de fer de les avantguardes, la seva poesia n’admet alguns dels trets en una mena de combinació que sense deixar de ser més o menys “clàssica” respira pels quatre cantons llibertat a dojo. Controvertit, qualificat per uns de misogin i malenconiós, i per altres, d’escèptic o de travessat per una metafísica sempre subtil, alguns dels més impactants i aguts poemes del segle li pertanyen per mèrit propi. El poema reproduït a sota (High windows) crec que és una bona mostra del que queda dit, amb aquesta referència a “les finestres altes” que hi ha “més enllà”.
La versió al català del poema és de l’autor del bloc.
FINESTRES ALTES
Quan veig una parella jove
i penso que ell se l’està follant i ella
pren pastilles o es posa diafragma,
sé que és aquest el paradís
que tots els vells han sempre somiat:
els vincles i els costums deixats de banda
com una màquina de segar vella
i tots els joves esllavissant-se pel pendent
cap a una felicitat eterna. I em demano llavors
si a algú, veient-me a mi fa quaranta anys,
se li acudí: així és la vida:
mai més cap Déu ni suor a mitja nit
per culpa de l’infern o per haver amagat
al capellà el que penses; ell
i els seus amics s’esllavissaran pel pendent
com un cony d’ocells lliures. De seguida,
però, més que no pas en mots, penso en finestres altes:
el vidre amb el sol dins,
i més enllà, l’aire blau i profund que res
no posa de relleu i no és enlloc i mai no acaba.
… …
High Windows
When I see a couple of kids
And guess he’s fucking her and she’s
Taking pills or wearing a diaphragm,
I know this is paradise
Everyone old has dreamed of all their lives—
Bonds and gestures pushed to one side
Like an outdated combine harvester,
And everyone young going down the long slide
To happiness, endlessly. I wonder if
Anyone looked at me, forty years back,
And thought, That’ll be the life;
No God any more, or sweating in the dark
About hell and that, or having to hide
What you think of the priest. He
And his lot will all go down the long slide
Like free bloody birds. And immediately
Rather than words comes the thought of high windows:
The sun-comprehending glass,
And beyond it, the deep blue air, that shows
Nothing, and is nowhere, and is endless.
.
dissabte, de juny 12, 2021
El que diu no / El que viu sí
EL QUE DIU NO
EL QUE VIU SÍ
Ho dic avui
perquè el demà no és
fora de l’ara:
que d’una boca surt
paraules
gemecs
blans blablejos
i troba budell i l’esventra
ganivets
i xiscla algú de sobte
i se li glaça el cos
de l'ànima
amunt la pell
front davallant
i tota pensa és roca
bloc granit
i el trau del semaler
didalet de sal
verdet
de morella
el·lipsi
de tió encès
i en el desfalc oblong
derelicte
la sínia del pit
la caverna entera de la còrpora
ulls braços clot buit de la mà
ni un sol
guany retingut
a la menuda,
dit d’un cop
anell de fusta els anys sota l’escorça
tanta frisança als mots
empudegant-nos
ensumant-nos
els esvorancs francs
dolor dolor dolor dolor (la)
de viure ser
l’os rosegat i
tot
arrossegat
dins d’un gran òvul gèlid
l’estilet ocult
i tot i així
a despit tan estrany
tant d’improbable concatenació
de fets
aquesta sèmola d’aire i
empelt de fil·loxera
tot
i tota ella
és
claredat o
si voleu
ret de cèl·lules translúcida
muret de cel·lofanes
raó del sí i del no i
desraó
tant com desfici
de ser
gotim
de prometatges re(i)als
argolla
del gruix del temps
desinència
amb consistència pròpia
no d’això
no d’aquells ni d’aquests
sinó
d’ara encara
bòrnia voluntat
que és
sí ferm d’ara
i no tan sols d’aquí.
(L’autor del poema és l’autor del bloc.)
Gerard Manley Hopkins
Gerard Manley Hopkins (Stratford, 1844 – Dublín, 1889) és, segurament, un dels poetes més poc coneguts, no tan sols fora del seu país, sinó també en el seu (si és que hi ha països nostres"). Anglicà convertit al catolicisme, de salut sempre feble, morí com a professor del College de Dublín. Poeta de vers potent, alçurador i alçurat, encès sense ser incendiari, lliurat a l’exploració de maneres de dir que responen més al ritme de la frase que als peus de clàssica tradició, sense desobeir-los, camina sovint entre foscors (els bíblics valls ombrius) però com si les il·luminés el vers mateix, llum, potser, que la flama de la transcendència encén i on aquesta s’inflama.
A despit que no publiqués en vida, només postmortem (1918), es tracta d’una de les poesies més brillants (en els dos –pel cap baix—sentits de la paraula) i de més impacte sobre el lector (però cadascú s’ho sap) de la sempre puixant anglosaxona garla.
(La versió, que no traducció, al català és de l’autor del bloc.)
DAVANT L’ESPURNA BIFURCADA EN REFLECTEIX
l’horror, la glòria i l’estrall. Els àngels
es desplomen, són torres del cel –un enfilall
de clams majestuosos, gegants i justos.
L’home, però –bastida trencadissa d’ossos,
que alena des de la infància a la ranera
de l’edat, amb alè que és el nostre memento mori–,
té una viola prou baixa per als tons tràgics?;
ell!, que viu amb la mà a la boca i fa de ventre avergonyit,
i que per més que se’n pregoni el nom,
és un paio qualsevol, per companya una meuca.
Jo, mort d'aquestes morts, que n’abrando la flama,
que… en culleres llises espio el reflex emboçat de la vida, hi esbravo
les tempestats, la febre i el foc que m’angunien.
… …
‘THE SHEPHERD’S BROW,
FRONTING FORKED LIGHTNING, OWNS’
THE SHEPHERD’S brow, fronting forked lightning, owns
The horror and the havoc and the glory
Of it. Angels fall, they are towers, from heaven—a story
Of just, majestical, and giant groans.
But man—we, scaffold of score brittle bones; 5
Who breathe, from groundlong babyhood to hoary
Age gasp; whose breath is our memento mori—
What bass is our viol for tragic tones?
He! Hand to mouth he lives, and voids with shame;
And, blazoned in however bold the name, 10
Man Jack the man is, just; his mate a hussy.
And I that die these deaths, that feed this flame,
That … in smooth spoons spy life’s masque mirrored: tame
My tempests there, my fire and fever fussy.
.
dijous, de juny 10, 2021
Boles
BOLES
Una de blanca i una de vermella.
No, blanca no, vermella: si hem de jugar,
juguem fort. Tira’n una, ai; au, vinga,
l’altra, flèndit; cap pòsit gros: terrissos.
El nombre també compta; com la glòria,
som tan petits! Ho exigeix l’obra,
que crida a bolcar-s’hi, o no, o a puntetes,
poc o gaire, i restar a l’aguait. Atipa
la terrissa? Tomba’t, retomba’t, en aquest pati
no hi ha res més, i encara que ho reclamis,
trobaries la plata o l’or, un sí,
cap cavitat despulla?, i on seria
el temple de la reclamació? Guardem, però,
el to feréstec: res no és d’ara o d’abans,
els anys, els segles, són sols rojos
de braseret menut, ni un nimbe
no inflamaria els que ens escalfa els peus,
és poc de poc, i el desig,
una flora sempre tardana, o prompta.
A desgrat, però, de tanta orla de fireta,
juguem, perquè en cadascun d’aquests flocs
de terrissa misèrrima s’hi toca el fons,
vida, gaudi, sofriment, mort,
la foguera on ens rostim, única, inextingible.
(L’autor del poema és l’autor del bloc.)
dimarts, de juny 08, 2021
Genèrica
d’això que amb comuna i gens rara conveniència
hem anomenat llarga malaltia, un fer-se
el misteri misèria que tothom sap.
Una altra encara, i tantes, escorxada
en brut, ben admesa, a despit, la sega,
dolor de domini arrancant l’espina,
armada la mà en el despull
incontinent de l’amo, ous i barró, barra
d’esbarzer estèril, sòl caduc.
Sordegen els rocs, muts i cecs,
estibes de matèria d’on mai vocals ni consonants
diran t’estimo, estima’m, ser jo o ser tu:
s’inflamaria l’aigua immòbil,
les cèl·lules inertes esclatarien:
no són el cor, la pell, la carn,
la tremolor de saber-ho i saber-se,
i no perquè hi vagui l’espècie —determinació
efímera—, sinó perquè és d’aquest trèmol
que els àngels efímers són. (I són.)
(L’autor del poema és l’autor del bloc.)
dilluns, de juny 07, 2021
Callifeixes
Hi ha qüestions, com la poesia, per exemple, en què cadascú serva i predica la pròpia concepció: bellesa, harmonia, emoció, crit, soliloqui, flortendra, boutade, experimentació... Tants autors, tants barrets. S'ha dit que la poesia és essencialment (i què cony deu voler dir essencial?) record. Ho dubto. Ja va deixar escrit, i és de suposar que també parlat, Freud, que tot record és una reconstrucció, un artifici, per fer servir un mot adjunt sovint a la retòrica sobre el poema, al metallenguatge que s'hi adreça La memòria no és un disc dur on queda tot gravat tal qual, i encara que ho fos, nosaltres no som mai els mateixos quan mirem i remirem les mateixes coses i no les interpretem sempre igual.
És possible que sigui ben bé una possibilitat que, quan et fas gran, és a dir, vell, de vellesa, tothom es torni poeta: els reflexos minven, les resistències s'estoven, el raonament fred i cru (existeix?) s'entrebanca un cop i un altre a l'ample, serè i generós passadís del dubte, les màscares s'esllavissen i cauen, la fragilitat reivindica ser una segona pell, la mort qui sap si l'única certitud... Sovint, i per allò del joc de contraris, juguem, a la vida, la mirem, la interroguem, ens hi sentim una mica com a xiquets de sucre. Lamentem, potser, no no haver estimat, més aviat no haver-ho dit prou; no haver estès la mà que l'altre esperava o li calia; tantes absències deixades respirar; el lloc que, podent-lo ocupar, desocupàrem, l'espai per a la pau mínima encimbellat, dia sí dia també.
Per a Heidegger, som-hi, anticipar la mort és condició sine qua non, no suficient però, tant per prendre consciència de la nostra situació de dasein, ui, en què l'ésser humà es (re)troba a si mateix, com per ser-se de la manera més autèntica possible, i caldria veure què vol dir aquesta monstruositat lingüística emparada en el terme autèntic. Per als qui anem a peu i vivim en la petita mort de cada dia, la mort filosofal amb olor d'alquímia ens queda gran, una mena d'esperança envejable (oh, el diví estadi de l'autenticitat), mentre que la mort de planta baixa acostuma a ser una putada perquè sol venir a deshora i, més vegades que poques, malament, o, per dir-ho en la parla del capdavall de tot: passa't la vida lluitant i no et pots ni morir en pau.
Bé, i de tot això, què en fem? Ni punyetera idea; el cap, que no para.
divendres, de juny 04, 2021
Levinasiada
Diuen que Emmanuel Levinas, un dels més importants filosofs jueus del segle XX, comentant un dia el text de l’Èxode que diu, “Quan vegis l’ase del teu enemic defallir sota la càrrega, ajuda’l, en lloc d'ignorar-lo”, digué, “Què vol dir aquest estima el teu enemic de què parla el cristianisme? Doncs això, ajudar l’ase afeixugat per la càrrega.”
Res de diferent no diu el seu filosofar entorn del rostre de l’altre, sinó aquest assumir el pes de la càrrega del vivent (i, avui dia, no vivent, diguem, la Terra) més enllà del que faci o sigui o pensi l’altre. L’assumpció de la pròpia responsabilitat sobre el que és i el que s’esdevé. L’Etern de Levinas és terrenal tant com eternal.
Llevantada ociosa
LLEVANTADA OCIOSA
Quan el dia és d’una claredat
com la d’ara, podríem de fur lícit
regirar armaris i flascons a la recerca
de malindrets de claror dubtosa?
Diu,
amb la més llevantina de les acadèmies
se’ns resoldria tot, que són tan sols
fes agres i furors minúscules i alevosies, el que
gangrena la medul·la de les vides de bresca
i fruits d’artesania.
S’entén, oi?, l’etanol enganya:
sovint estelles de raó suporten cors incontinents,
fogars inextingibles, magmes,
consumint-se en devastació i cendra.
(L’autor del poema és l’autor del blog.)
Xacrasions
Qui digué allò que és veient els de la teva mateixa generació no vistos de fa temps que t'adones com són de ben fugits els anys? Veure's cada dia al mirall, si és que de debò t'hi veus, no et retorna res: només la imatge pròpia imaginada; de fet, un fòssil de la imaginació. Som sempre el nen, cert, incert o incinerat, que duem dins? Ens du sempre mà agafada o bé no ens en podem desfer? Quin cor batega encara i il·lumina el camí més de soca que no acabi esgarriat i orfe pels múltiples rebrecs de les raons i els enraonaments? No s'acaba mai, el turment o el plaer de preguntar? Hi ha cap representant comú del que anomenem humanitat (que sigui comunitat de subjectes o no és cosa a discutir per la sòbria i metacomuna filosofia, ep, però, en cap cas inútil: ens proporciona recursos de sentit) que tingui algunes de les respostes? N'hi ha, de respostes? O tant se valen les respostes perquè el problema és que desconeixem les preguntes?
I a despit de tot i de saber, d'una manera o d'una altra, que dubtar és bo i humà i propi de tot ésser que pensa i respira (pensar sense respirar?, passeu de llarg), coses són esdevingudes, prou certes i individualment i col·lectiva consensuades, perquè el cos i l'esperit o la carn i el sentit se sentin sotraguejades, sense remei travessades i travessats pel real: la meva dona (ben seva) té cancer; el meu germà és mort.
El real me l'he trobat de sobte al llindar de mi, més enllà ho ignoro. Recula. Calla. Emporpra't.
