Atzabeja

De vegades, acostumats a la rutina diària de sèries i pel·lícules —ara que n’hi ha tantes i en tants dispositius i la indústria, mai més ben dit, audiovisual és un núvol de Magallanes de produccions, quantitativament i inútil parlant—, ens ve a trobar alguna obra que pel seu valor ètic, estètic i moral no podem si no qualificar d’esdeveniment en el sentit més heideggerià del terme: allò nou, imprevist, que altera les coses i obre els camps del subjectiu i l’objectiu. Petites gemes semi ocultes que d’una estrebada desfan l’embastat fàcil i recurrent del que surt a les pantalles en el trànsit arrossegat dels qui ho creen, per més que, crear, no seria el verb pertinent.

Klondike és una pel·lícula minimalista, feta amb una admirable escassetat de recursos —gairebé, com qui diu, en un cap de setmana i amb els amics i amigues—, d’una gran austeritat plàstica, narrativa i actoral, que devé, al mateix temps, en un esclat de tensió, passió, lucidesa, comprensió, denúncia, brutalitat i amor a la vida, en un batec més fort que cap horror!

Situada en un espai, reduït al mínim, de la frontera entre Rússia i Ucraïna, al començament de la guerra de secessió dels ucraïnesos russòfils, alhora que en un aquí i ara universals, hi sobreïx la derisió brutal de la irracionalitat, desplegada en massa, dels instints —si no les pavoroses raons— més bàsics i sense mediació humana que al llarg de mil·lennis les successives civilitzacions patriarcals  —masclistes, virils, dominants, o la llei del més fort— han materialitzat en forma de guerres, sentit de la propietat i identitats pètries alienes al borboll vital de l’ésser humà.

I a despit de tot, el film —Maryna Er Gorbach, ucraïnesa, n’és la directora— és un cant a la vida, sobretot quan els rastres de vida són, literalment, absents de la realitat quotidiana en què vivim. La gran escena final del part de la protagonista mentre els homes —marits, germans, amics, milícies, exèrcits (la imatge fugaç d’un militar rus entre escenes)— es maten, tal qual, els uns als altres de manera tan absurda com terrible, i en què un nou ésser humà arriba a la vida (?), és d’una revelació esfereïdora: el nadó ve a la llum (?) del dia plorant.

Molt més sàvia que tot el conjunt de “savis” coneixements, tècnics, mesurables, “útils”, que imperen al món i el dominen, la bellesa demolidora de la pel·lícula la fa de visió obligada. 

# posted by Manuel Ballester @ de gener 29, 2023 0 comments

"Y se eleva así la llama como una pregunta que es, en su arder, la respuesta. La respuesta única a la doble pregunta, a la que surge del foco de la ansiedad que emplea cualquier palabra o que cautelosamente se detiene acallada en el balbucear, o desleída en el sollozo. Toda llama, de diferente materia que nazca, solloza, y, según se va haciendo, va dejando de sollozar, y su rumor se hace ritmo de palpitar leve; se va haciendo llama silenciosa ganando vida; luz de contenido arder." 

(De la aurora, María Zambrano)

# posted by Manuel Ballester @ de gener 08, 2023 0 comments

Els mars del sud, la Polinèsia, per entendre’ns, sempre han estat, per a la cultura d’origen europeu, a partir del romanticisme, la representació més pròxima d’un suposat paradís, no ja del tradicional edènic, sinó d’ara i aquí. Una mostra exemplar d’aquesta adherida creença la trobem, per exemple, en La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra, obra que conté, d’altra banda, algunes de les millors pàgines mai escrites, amb permís de Pla, en llengua catalana. L’autor hi narra el viatge que hi va fer als anys trenta del segle passat, quan encara s’hi conservava part ja minsa (el poeta en deixa tràgica constància) de la bellesa i innocència originals, que vol dir uns europeus lamentant-se del que ells mateixos havien corromput, si no destruït segles abans i després.

Tot plegat ve a tomb arran de la darrera pel·lícula del “nostrat” Albert Serra, Pacifiction, director de cinema sui generis ultra premiat en certàmens i d’un gran prestigi en els nivells més eminents de la intelligentsia viva en aquest camp d’expressió de l’art. De l’Albert li havia vist un parell de coses, La mort del Lluís XIV i Llibertat (cito de memòria), films que en el seu moment em van semblar, l’un, una llarga i força avorrida passejada per inacabables galeries louvresianes (ai, la vivíssima passejada per l’amor i la vida de Huston), i l’altra, una mena d'avorrida i plana també pretensió neopostmoderna d’épater les bourgeois, amb la consciència plena, això sí, que ja no és moda ni possible. En fi, em deia a mi mateix, exercicis acadèmics d’un vacu esteticisme adreçats a, ves per on, épater l’academicisme explícit o subreptici en vigor —el qual, l'academicisme en vigor vull dir, més aviat caldria qualificar de “manera rutinària de fer”, si no miserable, suposadament, art.

Però, ah, heus aquí que el darrer film de l’Albert, no solament no m’ha semblat que tingui res a veure amb el que acabo d’escriure, d’ell i/o de les seves, d'arts, sinó que, a més de subvertir-me per complet els criteris i la manera de mirar, m’obliga a confessar la forta impressió, en tot el sentit de la paraula, extens i intens, que m’ha causat. Un impacte. I no és pas que sigui tan diferent, que ho és, de les obres esmentades abans, però, pel que fa a aquest simplicíssim espectador que escriu, la diferència hi és.

Esclar, qui més deu haver canviat sóc jo. Segur. Però també crec que hi ha canvi en l’Albert: una mirada igual de lúcida, això sí, sobre com hem corromput i manipulem, els fins no fa gaire amos del món, una bellesa i innocència seculars —el local “de nit”, Paradis?, exemple d’imatges que valen per milions de paraules—; el menyspreu i desvergonyiment amb que una metròpolis mangoneja el seus súbdits (d’un sobirà); la descarnada prevalença dels poder fàctics, els de debò, economicopoliticomilitars —reflectida de forma genial en la recerca d’un hipotètic submarí mai no vist però realment existent—; la indefensió d’un poble que només aspira a viure, via turisme i subvencions, però que, en aquest cas, per mor de les proves nuclears, seria més apropiat de dir, sobreviure; la impotència d’una petita dent de l’engranatge, el governador, pet del poder deixat anar sobre les illes i que, tanmateix, a la seva manera, sembla haver après a apreciar-les, si no a estimar-los...

I alhora, i a tall, o no, de contraposició amb la petja per mi retinguda dels films anteriors, la impressió fortíssima rebuda de la intensitat i la delicadesa presents i no gens subjacents al llarg de tota la pel·lícula: l’oceà omniabastador de vides i món —el seu món, que no sé si és el nostre—, la bellesa infinita i terrible al mateix temps, el poder de la natura que tot ho engendra, bo i dolent, la vegetació exuberant, sempre a punt de devorar els intrusos de sensibilitat i raó escadusseres en un moment tan sols que es descuidin, la impotència forçada dels pobladors, la innocència d'uns éssers bells, quasi primigènia, que encara hi resta, sustentada en el personatge de Sasha (?), que travessa l’obra i la impregna d’una naturalitat i franquesa obertes de bat a bat a l’altre, enllà de malícies de classe o gènere, tot i que no exemptes potser del pòsit servil que tota colonització conforma.  

Visió recomanada d’una pel·lícula feta, a més, quan el geni, què dic el geni, la simple capacitat manufacturadora dels qui regeixen i elaboren la cinematografia actual està sota mínims per no dir que és desapareguda per sempre. 

# posted by Manuel Ballester @ de gener 02, 2023 0 comments