Atzabeja

Fa una pila d’anys, en el primer postfranquisme, feia poc que la Xita i jo érem junts, ens vam endinsar per la vall de Bianya i per camins que no ho eren, pràcticament intransitables ―si hi ha miracles, que el cotxe aguantés ho fou, llavors en dèiem quatrellaunes―, vàrem arribar a trobar amb una mica de sort el nostre objectiu: una esplèndida masia, desocupada de les hereves generacions que l’havien fet créixer, i habitada, des de feia un parell d’anys, per una parella de barcelonins de pro a la recerca d’una vida més autèntica o fugint potser de cercles esdevinguts asfixiants i en certa manera perillosos.

De la parella només hi havia la dona, ell era amb el ramat muntanya amunt ―ja érem muntanya amunt― i s’hi podia passar dies. En algun moment havien format part de l’entorn dels Puig i Oriol (MIL), ella era una persona pròxima al primer, i com tants d’altres, van passar a formar part dels desencisats. Feien vida austera i tot i que ella se sentia sola no pensaven tornar. No sé si després se’n van desdir. El lloc era impressionant, com convé a natura. Ell va tornar l’endemà i arribaren també uns altres desertors urbans a dinar. D’àpat, un cap de xai. A la tarda vam anar en un llogaret, tres cases, on feien matança del porc i ball.

Els clàssics ja parlaven de vida autèntica, i poc o molt en parla tothom com si fos alguna cosa que falta i caldria tenir. És cert, es viu ràpid, preocupat, tot va de pressa, la satisfacció, si n’hi ha, és fugaç, l’horitzó, reductiu, materialista, el sentit de tot plegat, que deia aquell, ignot, o ni se’l veu ni se’l cerca: millor no pensar-hi, tampoc s’arribaria enlloc. Ara, el retorn a la natura, l’ànsia esperançada pels nous avenços tecnocientífics (ai, la immortalitat), les noves espiritualitats, així, agafats d’un en un i prova, que digué el poeta, ¿són res, més enllà d’alguna emoció temporal que dura el que dura? Busquem debades?, o, millor, per què no deixem de buscar (o de preguntar)?

De tant en tant, les meves perpetracions poètiques surten en castellà, al capdavall fou, en el seu dia, la meva llengua de cultura. Fa poc em van sortir, tocant a aquestes qüestions, els versos que reprodueixo a continuació. Sigueu benvolents.

# posted by Manuel Ballester @ de març 27, 2024 0 comments

La cosa que més m’impressionà de primera hora a Atenes fou la calor: sortir de l’hotel era com topar de morros contra una paret, 39º de bon matí, i parlo d’unes quantes dècades; esclar que encara no havíem viscut, ni esperàvem fer-ho, les vicissituds climàtiques actuals. El temps, es veu, ho acaba igualant tot, tot torna, tot ha sigut i tot comença de nou, nietzscheanament parlant.

Atenes és una ciutat vulgar, extensa, sense caràcter, poblada per enormes multituds no tan sols de guiris. Què en destaca doncs?: les ruïnes, el testimoniatge perenne i sòlid que hi hagué un temps heroic, farcit de mites, cultura, art, política, ciència i les habituals guerres inherents a l’ésser humà, tot de les talles més grans. En som els descendents, barrejats amb tradicions judeocristiana i algunes dosis de llengua i dret romans.

L’Acròpolis. El Partenó. Domina la ciutat, però no la representa. És la sublimació de l’origen, d’un origen: tot és aquí i és tot, l’intel·ligible, el logos. Compte, també el diví o sagrat. Si tens la capacitat i la resistència necessàries per arribar a veure de prop les construccions, captes de seguida la potència del dòric grec, el més autèntic, diria Nietzsche; després, la decadència. Dionís enferrat per Apol·lo, o més ben dit, sublimat, salvant la multiplicitat sobrevinguda per mitjà de la unitat estètica. La ullada feta, ves-te’n corrents cap als carrers i alguna ombra de recer, si encara aguantes.

Capítol a part, Delfos. I no és que un pretengui tirar pel cantó de l’apol·lonitat davant la força insurgent i indomesticable dionisíaca, però el lloc, la molt menys nombrosa pol·lució ambiental i humana, la serenitat de la pedra, en ruïna molt més pròxima, el turonam, l’espai obert, tot empeny amunt, tot apunta a alguna transcendència irreductible a càlculs i racionalitats, per més que no aliena, de manera forçosa, als límits pròpiament humans. Diguem-ho així, un indici, un rastre, el potencial, potser, d’una bretxa en la totalitat. Grècia com a símptoma, o alguna intuïció semblant.

# posted by Manuel Ballester @ de març 25, 2024 0 comments

Quan era encara molt jove, vaig pujar al Mont Blanc. Fou un bon dia d’estiu, si no, no ho hauria pogut fer per mor d’un problema amb els grampons que m’obligà a fer l’ascensió a peu nu. Unes quantes desenes de muntanyencs pujàrem, ja llavors, en corrua i amunt. Al cim, ultra el fortíssim vent, una “gernació” fotografiant-se (un poc d’immortalitat no fa mal a ningú). L’espectacle era impressionant. Després, tornàrem a Chamonix, on teníem la tenda i on dormírem en pau.

Per què es pugen muntanyes? Sovint és un repte (buscat) amb risc, ben testimoniat per la història, per més que, no recordo si fou l’Anglada o el Pons, digué allò de “acceptem el risc però evitem el perill”. Això implica també, en el muntanyisme de primera línia, esforços físics i mentals qualificables, si no és que ho són de ple, d’inhumans. Pensar, dir que tot en la muntanya és plaer, encanteri i plenitud no té res a veure amb la realitat, que no vol dir que no hi siguin.

Doncs, per què es fa? La conquesta d’allò inútil, diu la frase famosa, i potser és una de les claus: en un món esclavitzat per la utilitat (la producció i el benefici, la satisfacció immediata, superficial i fugaç), qui sap si el que és inútil implica una rebel·lió del que és i una recerca del que (encara?) no és. La crida de la muntanya, de sentir-la i de manera inconscient o no, és un repte al qual hi ha qui hi respon i qui hi passa de llarg. Com a qualsevol crida o repte, no tothom hi és obert, no tothom reconeix o accepta la part de passivitat pròpia necessària per poder-hi respondre. O la part d’excés de cada jo.

Un jo a ultrança pot ser una fortificació per al domini o per a la defensa total. La muntanya és, o pot ser, obertura, acollida, d’allò altre i de l’altre (el vincle de la cordada és a vida o mort, levinasiana). No passem de debò per la vida si no reconeixem ni som reconeguts. La muntanya seria, de ser-ho, un mirall, un rostre, com ho són els altres.

# posted by Manuel Ballester @ de març 18, 2024 0 comments

Aquest és un país de dies llargs, clars i blaus banals de tan blaus. En les meves caminades solitàries per la muntanya, hi ha sempre un moment en què m’aturo sotraguejat de sobte per una sensació intensíssima de presència, la Glòria, una mena d’onada que m’enlluerna i sobreïx. No és sols la plenitud, tan assequible també com escassa, és com si l’hi ha del món es condensés de cop en un punt del qual ets una part o, encara més, l’habites. Alguna cosa a veure, de resquitllada fos, amb el que suggeria Merton quan parlava d’aigües que ens sumeixen, o el meandre matèric del  quedeme y olvideme  /  cesó todo y dejeme  del dels càntics i la nit.  

# posted by Manuel Ballester @ de març 06, 2024 0 comments

La primera vegada que vaig anar a Taüll, no hi havia res, només la gent de tota la vida, pares i avis i més amunt, i el temple, tan humil i impressionant alhora. Per tots els pobles de la vall corrien les vaques i llums esparsos feien rodals de penombra de tant en tant. Alguna fonda. Alguns cotxes. No pas nosaltres, que hi arribàrem després d’una jornada sencera de trens i autobús i les habituals motxilles de trenta quilos a l’esquena per a dues setmanes.

Diu Valery, em sembla, en algun lloc, que l’arquitectura és el que més evident fa la presència divina. Hi estic d’acord, entès, si més no en el món sublunar on som, com allò que transcendeix el temps, com a manifestació de la transcendència mateixa. No foren les majestats crístiques originals dels murs, el que em commocionà, d’altra banda absents, ni el temple en si, llavors encara en no gaire bones condicions, sinó la pedra. Recordo com si fos ara la sensació tremenda que em travessà com un corrent el cos quan vaig tocar-la tot pujant al campanar: un miler d’anys esclatat, no en la pedra mateixa, sinó en el gest i el tacte que ho despertà (actualitzà?) en l’instant de fer-ho, com si hi hagués estat latent, una mena d’instant d’aquells que algú digué: infinit i finit s'hi toquen.

El record enganya, se sap, hi deu haver, ara que en parlo, munts de sedimentació ulterior, però el nucli dur de la sensació roman, i aleshores com avui mateix, constitueix allò en què es fonamenta tota experiència que és, per dir-ho a la Gadamer, transformadora. En quin sentit precís, ja és més difícil de posar-ho en lletra i en raó. 

# posted by Manuel Ballester @ de març 01, 2024 0 comments