Atzabeja

"Nacimiento y muerte, aurora y anochecer, son los instantes del proceso vital más prometedores. La ilimitación del nacimiento, y esa liberación que se produce en el instante anterior a toda muerte, tienen una gran semejanza; son los instantes de máxima libertad, en que se manifiesta en una pura presencia esa realidad que, mientras dura, lo que es propiamente vida, está encerrada en una forma. Nacimiento y muerte son destrucción de una forma, tránsitos."

"Mas, ¿por qué vacila la esperanza? ¿O acaso es que en los momentos de crisis ha huido o ha disminuido? La ardiente desesperación más bien muestra lo contrario; más bien diríamos que hay un ensanchamiento de la esperanza, o una esperanza nueva que, envuelta y confundida, tímidamente aflora. Una esperanza nueva, una fase nueva de nuestras esperanzas, que puede aparecer confundida con el delirio, con la insensatez, con el absurdo."

"Otras épocas, en cambio, como aquella europea, cuyo corazón es el pensamiento cartesiano, prefieren mirarse en el espejo de lo que ya son, buscando la imagen de su ser logrado en el espejo de la razón, sin fiar al futuro su revelación definitiva." 

# posted by Manuel Ballester @ de maig 11, 2023 0 comments

Com que ha quedat dit que el llibre de què parla la primera part incita a pensar, pensem, no seria bo perdre l’esperit crític. Sorprèn una mica, si ho he llegit bé, l’afirmació que l’equívoc entre gènere i genital comença amb el capitalisme —la necessitat de separar el pla productiu del reproductiu i de manteniment, l’actiu del passiu, el poder de l’obediència, si no la subjecció—, i és que, per més que algun autor en reculi el naixement, del capitalisme, fins als segles quinze o catorze, els rols de gènere semblen molt més antics: si no, en els caçadors-recol·lectors, segur en el neolític. El que sí que fa el capitalisme és posar-ho industrialment negre sobre blanc a cop de martell racional i legal i introjectar-ho en subjectiu, com a obra (pensament, convicció) pròpia de cadascú.

Maria Zambrano, esmentada com a exemple d’una altra manera de dir i pensar (una llengua menor, en paraules de l’autora), i és veritat, encara que costa de veure-ho en els textos primerencs i alguns de no tant primerencs d’aquesta a reivindicar extraordinària filòsofa i escriptora: si bé en el cas d’obres de l’estil de les de l’aurora o, sobretot, les clarianes del bosc els mots se’n van, cert, als marges d’una racionalitat estricta, d’ordre discursiu nihil obstat, fins al punt de subvertir-la, res s’hi troba, em penso, que no ressoni amb sant Agustí, els místics o Scheler, per citar diversitats que ella mateixa cita, o la poesia, o els mites. Gosaria dir que, en una bona part, la mena de discurs que li és inherent, tot i debilitant-se al llarg dels anys —l’exili no pas com a la menys important de les causes—, no grinyola gaire del seu mestre Ortega i Gasset.

La masculina (mascle) racionalitat logocentrista és el brou de base en(amb) què pensem, (ens) conforma el llenguatge, i a la inversa, a més de la societat tecnocientífica ultrancera en què som i que, poc o molt, som. El problema és que, a fora del llenguatge, només hi ha el buit o el balbuceig. Com deia Benjamin, ens diem en el llenguatge, no per mitjà seu, i el temps de diferiment del dir-nos és “mala traducció”, però no és possible fer-ho d’una altra manera. Heidegger havia de recórrer a la metafísica per derruir-la, amb uns quants neologismes de condiment. L’escàndol deconstructiu de Derrida, per escandalós que sigui, es desplega a través de la racionalitat heretada i vigent, també amb alguns neologismes ad hoc —a banda que, en el seu cas, la radical intrareferencialitat intrasígnica (el significat del significant és un altre significant) fa que, en darrer terme, com se solia dir, tot tendeixi a un grau de significació zero i, de fet, hi pugui arribar. Foucault hi passeja pels voravius..., sense que deixin de ser els del logo comú. Que en(amb) la gramàtica dels textos es pugui acabar produint alguna mena de forçament o de violació de l’hegemònic logos, que se’n puguin desenterrar vetes i buidors soterrades, ocultes i íntimes contradiccions, és a dir, que se’n puguin fer interpretacions, provocar, com qui diu, alguna mena de quasi “deformació logotextual”, llavors d’acord, és, de  fet, el que passa; ara, la racionalitat del brou de base continua sent la mateixa, tret, esclar, que, entrats en el Regne, aprenguem a clamar..., o a balbucejar, i fos potencialment entenedor. 

S’hi troben, així mateix, eslògans suggerents i provocadors, com ara el lacanià “no hi ha relació sexual”, diguem, sola genitalitat, que no s’acaba de veure que s’imposin pel propi pes i du de fet una gran quantitat de codificació cultural darrere: de tota manera, l’entropia generalitzada en el món sublunar, o fins la pulsió de mort freudiana mateixa, en tant que concepte, apunten a la, diuen, insuperable exigència que tota agregació s’acabi disgregant (tendint també al zero), doncs, tota relació. Que l’ésser humà ho és en la mesura que se separa de la natura, és asserció reiterada al llarg de la seva evolució; ara, d’aquí a negar-li el dret a ser-hi (al genital) i a poder reivindicar el que és seu...: que se sàpiga, continuem sent també cossos afectats per la biologia i en la major part dels casos les identificacions primàries genitals encara coincideixen. No sembla tan senzill fer-ne un floc i tirar-ho al riu.

Es podria pensar, però, que un món finit com el nostre no admet proposicions que no siguin interpretacions —cosa que no exclou les veritats (en minúscula), sempre, és obvi, provisionals—. I, ja que hi som, materialment i simbòlica parlant, qui sap si no s’hauria de recuperar la vella reivindicació, grupuscular i grafitera, del “siguem realistes, demanem l’impossible” (els perfums utòpics), si bé en el sentit d’una darrera paraula que no fóra en el fons altra que la primigènia, si hi fos, l’espermatikos, de què parla Zambrano, un mot fora dels mots, res a veure amb cap sintaxis regulada, sinó amb l’esdeveniment creador: "Sopesar, juzgar el mundo midiéndolo con un dialecto, con una lengua muerta y, sin embargo, primigenia, donde no puede cambiarse siquiera una coma. Sigue tú hablando este dialecto, ahora que la casa se quema." (Giorgio Agamben).

A tall d’il·lustració, un parell de textures que potser incitin a llegir Llevadot, per la força, l’expressivitat i la precisió del dir, ultra la provocació, que s’hi troba.

“Unas, otras y otres no dejan de encarnarlas [parla dels rols de gènere]. Tomarlas en consideración es un acto de responsabilidad para quien quisiera derrocarlas en lugar de contentarse con añadir una e al léxico, dejando la gramática de nuestras vidas intacta."

"Se trata de la vindicación de lo femenino más allá de su construcción en términos de alteridad. El feminismo de la igualdad acepta lo inaceptable, que la racionalidad masculina es universal y que se trata de acceder a ella en las mismas condiciones en que los hombres lo hacen."

"Ser mujer hoy quizás no signifique otra cosa que ser exprostituta en busca de sentido."

Obligatòria de tota obligació la lectura.

[Mi herida existia antes que yo. Laura Llevadot. Tusquets, 2022.]

# posted by Manuel Ballester @ de maig 02, 2023 0 comments