Atzabeja

Amb la Xita, havíem estat moltes vegades al monestir de Poblet tot aprofitant que era molt a prop d’on ens hostatjàvem, de passejada o a hora de vespres, en què el remarcable no eren els cants en si, tocats sempre d’una mica de rutina cansada, sinó el fet que en la immensa alçada de la nau el cant no aspirava a agermanar l’absis, sinó que s’estenia horitzontal adreçat a l’oient callat, potser no silenciós, que romania assegut a l’aguait.

El monestir de Poblet impressiona, és una mola immensa, pesant, fortificada, de torres defugint el sòl per pruïja, qui sap, de més elevades esferes. Cúmul monumental del que en temps reculats fou expressió del poder, diví, religiós, reial, afeixuga encara ara l’esperit de qui s’hi acosta desprevingut. Poblet és una representació exemplar, en les formes, depassats el seus lemes (qui els coneix?), del poder que cerca qualsevol absolut: autoritari, únic, exclusiu, mascle..., infinitament lluny de la vocació que el dugué a fundar-se.

Uns quants quilòmetres enllà, un altre monestir s’alça, amb torre també enlairada (crida i vigilància alhora), però més reduït de dimensions i confós de manera discreta amb el poble que l’acull: Vallbona de les Monges. Cistercenc, com el primer. Es veu que hi hagué un temps en què hi convivien homes i dones sense problema, si més no per a l’autoritat dogmàtica. La monumentalitat minorada, tot resulta més de peu pla, les sales, el claustre, al voltant del qual reposen les qui han anat traspassant i que convida a demorar-s’hi en conversa amb algun déu abaixat, explicant-nos coses que tinguem en comú o descobrint-les. Per bé que s’hi soplujaren majestats i demés poders, no se’n sent la càrrega. Vallbona és germanor (sororitat, diuen ara, quin espant de paraula), companyonia, humilitat, discreció, acceptació, els peus posats a terra i les mans obertes enlaire en mostra de receptivitat, vertical i horitzontal, sense fer-hi diferències.

Fa dos o tres grapats d’anys, visitàrem una esglesiola romànica en un llogaret de la val d’Aran, no recordo exactament quin. El capellà ―la crisi dura no havia arribat de ple a les vocacions―, ens explicava que les làpides que trepitjàvem per entrar a la capella eren per recordar als pobletans que per més vius que fossin havien de morir, el conegut memento mori. Però, ¿hi ha algú avui dia que en un món accelerat i en fuga accelerant-se hi pensi en això? ¿No és aquesta mateixa acceleració i hiperactivitat constants una manera de no pensar-hi? Vallbona és l’abaixament del que és a dalt fins a l’alçada humana. O no fou dit, “no us diré més serfs, sinó amics”?. 

# posted by Manuel Ballester @ de desembre 31, 2023 0 comments

Diuen els psicoanalistes i ho diu qui ho ha experimentat ell mateix, que el record és sempre una reconstrucció. Recordem des d’un altre jo, social, cultural, experiencial, cronològic...; vivint, morim i renaixem un cop i un altre. Quan tenia nou o deu anys, durant la representació d’un relat nadalenc, crec que era al Carlins, a Manresa, vaig sentir de sobte un enlluernament: una mena de llum blanca o de brillantor intensa va cobrir un instant (una fracció de segon, més?) i encobrí tot el que m’envoltava. Després, tot continuà igual. En qualsevol cas, així ho recordo. I sé que alguna cosa important es perdé en aquesta mena de clariana enlluernadora o de forat blanc, ho sé per més que no sàpiga què.

La psicoanàlisi parla d’après coup o de forclusió (horrible mot) per referir-se a reinterpretacions d’esdeveniments amb diferiment temporal o a l’eliminació dràstica d’alguna cosa de memòria. Sigui com sigui, és un fet que quan algú, sobretot algú, o alguna cosa valuosa desapareix per sempre ens bolquem a reconèixer-li el valor i la importància que mai l’hi havíem atorgat, i ens queda un buit dins a tall de pou de gravetat densíssima i intens sentiment de pèrdua, irrecuperable.

S’ha dit que no hi ha més paradisos que els perduts (no estic segur que Borges fos el primer a escriure-ho), que de vegades confonem amb la infància per allò de l’estat adàmic que perdérem en l’origen i que ens permeté de ser el que som: éssers humans. Mancats, ferits, llençats al món. I ser un ésser humà al món és ser sempre ja un altre, un intent d’unitat en ruptura contínua, finits, incompletables: je est un autre, Rimbaud. Potser el projecte que esdevenim (si és que és així, heideggeriana la parla) no és res més que la manera subjectiva d’escarrassar-se debades a aconseguir-ho. No apunto a Plató, sinó a algun messianisme impossible, i doncs de necessari advenir. 

# posted by Manuel Ballester @ de desembre 25, 2023 0 comments

"Una palabra encierra toda la verdad: dos, toda la verdad disminuida en una palabra innecesaria."

# posted by Manuel Ballester @ de desembre 09, 2023 0 comments