dilluns, de maig 16, 2022
Denodit
Que les paraules ho
són tot n’estem
tan convençuts que alguns ho hem deixat escrit
tal com raja. Però, els qui de tant en tant
ho fem, això, afilerar-les en l’ordre establert,
sovint, i fins al temps mateix de fer-ho,
les sentim com una presó o, més dolent encara,
com múltiples carcasses buides, que havent-ne extret
la polpa res no diuen de debò, vull dir, d’allò
que el cos sotraga i tomba esqueixos
de carn i tremolors humides —siguem poètics,
la veritat bull, sempre amb el llenguatge agre, mal
dit i abrupte on rau qualsevol significació
autèntica o, més ben dit, real: la resta és la substància
nodriua de les meravelloses i fal·laces metàfores.
tan convençuts que alguns ho hem deixat escrit
tal com raja. Però, els qui de tant en tant
ho fem, això, afilerar-les en l’ordre establert,
sovint, i fins al temps mateix de fer-ho,
les sentim com una presó o, més dolent encara,
com múltiples carcasses buides, que havent-ne extret
la polpa res no diuen de debò, vull dir, d’allò
que el cos sotraga i tomba esqueixos
de carn i tremolors humides —siguem poètics,
la veritat bull, sempre amb el llenguatge agre, mal
dit i abrupte on rau qualsevol significació
autèntica o, més ben dit, real: la resta és la substància
nodriua de les meravelloses i fal·laces metàfores.
dissabte, de maig 07, 2022
e. e. cummings
Edward Estlin Cummings (1894-1962), que signava sempre, no gens inconscientment, en minúscules com a e. e. cummings, fou un destacadíssim poeta nord-americà que lluità a Europa a la Primera Guerra Mundial, circumstància que el posà en contacte amb les avantguardes de tota mena que aleshores encapçalaven els moviments culturals, sobretot a París. Només cal veure la importància que la forma (ocupació o desocupació d'espais, moviment que reflecteixen les paraules o les lletres que les componen...) té en els seus poemes, que no deixen, tanmateix, d'oferir una plenitud d'intensitat i profunditat que permeten al lector de fer aquella experiència estètica necessària a tot veritable artefacte (monuments epocals, dirien un Gadamer o un Heidegger) que aspiri a considerar-se art. El poema que reprodueixo a sota, un dels darrers, mostra clarament la ironia sensibilíssima, honesta fins al moll de l'os, que el caracteritzava a l'hora d'escriure.
(La versió al català és de l'autor del blog.)
6
quan aquest enze mori
deixeu que aquell qui estimi
la vida posi
a la seva mà esquerre
una flor la glòria
de la qual ningú
no li haurà mai
ensenyat a créixer
....
6
should this foll die
let someone fond
of living lay
in his left hand
a flower whose
glory by no
mind ever was
taught how to grow
dimecres, de maig 04, 2022
Tanka
Haver vist la meva
mort viva en el teu cos buit
i heure'm aquí encara /
Diu amor: no és un jo
si no hi ha un tu / Quants mots bàrbars.
dilluns, de maig 02, 2022
Independepeè
Que la independència és com qui diu el pa de cada dia, no necessita demostració, es tracta d'una evidència, si més no, a nivell de l'oïda i de l'oralitat. Qui escriu això i qui predica d'ell mateix la voluntat de viure i pensar críticament segons el seu propi criteri, si és raonablement possible, ha de confessar que en el seu moment va apuntar-s'hi també empès per l'onada irresistible de l'ambient, de manera força acrítica i argumentant-se en el seu si que sí, que hi havia una finestreta d'oportunitat. Tots fem relliscades, jo el primer i en nombre multiplicat.
I no és pas que aspirés a una independència provista de les fronteres habituals i els seus passaports i instruments de defensa, sinó més aviat a una federació o confederació dels pobles que habiten la desastrada meridional península, inclosos, esclar, els portuguesos de l'oest. En qualsevol cas, separació per trobar un nou encaix. Tampoc es pot descuidar el fet que en aquell ambient col·locar-se en una posició dissident significava (significa encara?) exposar-se a ser titllat públicament i massiva de covard, traïdor o botifler, si no embellit de múltiples insults personals ad hoc.
La ingenuïtat passada, m'adono que les condicions per aconseguir-ho no hi eren en cap cas: l'entramat social, basat en una gradació contínua i sovint inextricable de classes (?) mitjanes i petites que en constitueixen el gruix, amb els seus més o menys bons treballs, estalvis, assegurances, hipoteques, segones residències, llogades o de propietat, voluntat de capitalitzar per al dia de demà dels fills i tot l'etcètera que s'hi vulgui afegir, fa que sigui impensable una mobilització intensa i continuada en el temps que posaria en perill tot plegat juntament amb l'economia del país, deixant de banda les crisis que ja semblen permanents.
A això, last but not least, caldria afegir-hi la falta total de suport internacional (encara recordo el pobre Romeva proclamant avui sí i demà també, ell que n'era expert, que Europa acceptaria el fait accompli) i, sobretot, la imperdonable negligència de desconèixer que Espanya faria el que fes falta, democràtic o no, per impedir el trencament (com deien el nacionales sublevats, antes roja que rota). Per posar-ho en la manera d'abans abans: no hi havia ni hi ha les condicions objectives per tirar-ho endavant, o, altrament dit, la correlació de forces no és favorable.
I quan parlo de gruix de l'estructura social catalana, n'excloc, és obvi, el 20% pel cap baix que malauradament i terrible, a més de vergonyós socialment i humanament parlant, són rebutjats de forma sistemàtica cap als marges del Sistema i abocats al que hem convingut d'anomenar exclusió social, l'ombra de la qual penetra tots els altres camps. Pregunta obligada: la independència faria que, ei, el miracle, coses així desapareguessin? En fi, tothom deu tenir dret al wishful.
Bé, doncs ja no sóc, ara per ara (qui sap d'aquí deu o vint anys, però jo ja no hi seré), crec que queda clar, independentista. Sí que mantinc, en canvi, el dret fonamental a l'autodeterminació, fins i tot, ja que hi som, per al Donbass. Tanmateix, hi ha una qüestió que em priva de quedar-me senzillament aquí, tan ample, que diria algú: la llengua. A hores d'ara, el català no corre cap perill de desaparèixer, és natural. Però, i d'aquí cinquanta anys?, doncs segurament tampoc. Però, i d'aquí cent anys?, doncs, confesso que ja no ho tinc tan clar.
Estem entremig de dues llengües poderosíssimes, l'anglès i el castellà. Llengües d'una riquesa extraordinària i suportades per unes cultures extraordinàries també. Amb estats al darrere, grans interessos econòmics, pes demogràfic immensament superior, mass media... La diferència amb el substracte que dóna suport a la nostra es abismal, fa vertigen. La llengua no és (en sentit estricte), al nostre país, indispensable per treballar, fer tràmits, mantenir vida social, ni tan sols per estudiar, si més no l'oral o l'escrita, potser una mica més pel que fa a entendre-la, però la sola comprensió, prou assegurada, no garanteix ni la força, ni l'ús ni l'oxigen imprescindibles als seus manteniment i desenvolupament, el que significa que en absència de tot plegat, tard o d'hora, pot caure en el lloc on rauen les que estan amenaçades de mort.
