divendres, de novembre 26, 2021
Petxinesis
dijous, de novembre 18, 2021
Passatge
al capdavall venim i anem de passejada
per entre morts i amors per més
que siguin ordenats sovint tendons i grums
de carn, coàguls a les venes, somnis
dels que no fan dormir, retalls
de record o constructes, tot s’hi val,
o potser solament el borboll d’un forat
on només hauria d’haver-hi
una porosa tela intacta.
—Tot, però, passarà, la pluja menuda dels àngels
durà tres dies. Ja m'adormiu, oi?
dimarts, de novembre 16, 2021
Alba
obre'm al rugit del món.
Fruits de gel al ventre.
Aquest mar immens,
quiet, és i no és el nostre.
Nuvols que em trespassen.
ciutats, prats, torrents i roques.
Parla'm, dolça olor.
La Xita
La Xita, la meva Xita, és morta. Ha estat la meva companya de vida, que vol dir de tot, llocs, vides, noms, futurs que omplin els dies que no omplirem nosaltres, dolors, plors, la plenitud dels moments que atrapes al llarg de la via, i no són pocs, les brases també de l'esgarreig mutu, les hores tranquil·les, la rutina, que ès tal vegada l'or del comú. Si digués que jo no sóc, incommensurablement, jo, mentiria: cadascú de nosaltres és un univers propi, en si mateix infinit, en la mesura que cap altre jo (i si no és un jo, ni en parlem) pot absorbir-me per complet, apropiar-se'm com si fos una totalitat (tota totalitat és finita). L'altre, per més que l'amor devori, sempre restarà un tu. Afortunadament.
No sé què passa després. Els jos es perden, segur. Però potser, només potser, aquest plus de més, que s'escapa a les totalitats, no absorbible, d'alguna manera perdura. Potser els àtoms que es figuren i reconfiguren conservant-ho, de fet, tot, recorden, en un imprecís i impredectible solc, les formes que havien coinstituït, i vibren, ressonen, fosforegen, quan topen o s'acosten de prop o de lluny amb d'altres amb els quals han covat unitats de sentit pròpies, espurnejants i breus. Res no es perd. Em resisteixo a pensar, en un reduccionisme de curt cabal, que de tant d'amor que en el temps es crea només queda el residu miserable d'una evolució mítica per com és teòrica. Cap pregunta de debò (la ciència tan sols respon hipòtesis, atén regularitats) tindria llavors el perquè de fer-se, i tanmateix, des del primer mil·leni, ens les fem. Tot sentit devindria invàlid per al terratrèmol del viure.
Potser. O, vés a saber, si no existeix, mai més ben dit, algun esclat de plenitud essencial, fora del temps i de qualsevol commensurabilitat, una Ítaca d'intuïció pura que inclou el tot i el devora. I s'autosustenta.
Adéu, amor, adéu per sempre.
diumenge, de novembre 14, 2021
Haikus nocturns
el braç despull del teu braç.
Sol d'hivern als arbres.
dimarts, de novembre 09, 2021
Duerme
DUERME
Dormir. Soñar. Soñar que vives.
O soñar que se sueña en vida (¿por desgracia?)
sin fin, lo que no significa
que el sueño sea y la vida no. Qué espanto,
hablo y no digo, por desgracia, nada.
Y sin embargo, tiene cáncer mi amor,
algo de nucleótidos mórbidos,
células y mayúscula verbal. Su hermoso
azabache ha devenido piel lisa
y cenicienta. Si me coge del brazo, se levanta.
Ya no corre. La vista se despegó del cielo,
elevado. Todo se hizo ya. Eurídice
es blanca, y duelo mi amor, duele.
¿Con cuánto dolor vive lo que vive? Más,
mucho más. Luego, ese océano, ahí,
ni sabido ni querido, certero en su obediencia
última, nihilista, entera. Ni frío es.
¿Y qué hacer ahora con la tarde, iluminada
como nunca, y esa, su ola de eternidad vacía?
Los días, los nuestros, quedaron atrás.
El recuerdo es tan solo algo con lo que masturbarse
cuando el dolor aprieta: se diluye en la sombra.
Duerme, mi amor, duerme, no pasa nada.
Recordo ara aquell vers de García Lorca, i dic adéu:
"Cuando yo muera, dejad el balcón abierto."
