dilluns, de novembre 28, 2022
3 en F menor
Hi ha llums, clarors també, que no s’acaben
mai, o que recomencen sempre, cops
d’aire o de veu, què hi sumaria un text?, capaços
d’enaiguar estepes d’ànimes en desús
o en perill de morir, sentir-les,
que no és el mateix
i no deixa de ser-ho, i que a l’hora de desembolicar-se
sobre els pits, però endins, endins, candent,
la crosta es fon, neu o pega o goma
o alguna cosa que perdura i no,
una presència
que no té lloc ni acaba ni que s’acabi al lloc que és.
Esclar que, foramur, borda la bèstia, Moloc.
mai, o que recomencen sempre, cops
d’aire o de veu, què hi sumaria un text?, capaços
d’enaiguar estepes d’ànimes en desús
o en perill de morir, sentir-les,
que no és el mateix
i no deixa de ser-ho, i que a l’hora de desembolicar-se
sobre els pits, però endins, endins, candent,
la crosta es fon, neu o pega o goma
o alguna cosa que perdura i no,
una presència
que no té lloc ni acaba ni que s’acabi al lloc que és.
Esclar que, foramur, borda la bèstia, Moloc.
dimecres, de novembre 16, 2022
Em-boca-dura
Hem caminat. Hem calçat rocs,
travessat aigües, com n’és, de poètic,
dir-ho, i era tot bo,
ens hi hem trobats
jos, tus, plens, junts, no gaire
emmurallats, l’instant del tot admès,
talment la presència breu que s’adjudica
al límit dolç que som.
Però
també hem pogut, potser sense saber-ho,
encaminar-nos fora el nostre enclòs,
per veure de deixar, amb la torpesa pròpia
de qui tan poc en sap, llavors
dins de l’erm dels devastats ordres
del món, on tots els plors, i mira que n’hi han,
tenen la capacitat de canvi que tindrien,
si hi fossin, els d’un gos.
Sí que no és clar
que n’hi hagi prou: el foc del ble que se’ns inflama,
sovint vacil·la i cau, hi caldrien les dents?
Entenguem-nos, som tous, éssers
revestits de cendra tant com d’aurora, i doncs,
omniscients recòndits enllà, misèria
de cap mena hi hauria que fóssim gota del riu que és
o fóssim el riu tot, sense saber-ho.
Camina,
tota la pols compta, t’alça a còpia d’acumular-la als peus.
travessat aigües, com n’és, de poètic,
dir-ho, i era tot bo,
ens hi hem trobats
jos, tus, plens, junts, no gaire
emmurallats, l’instant del tot admès,
talment la presència breu que s’adjudica
al límit dolç que som.
Però
també hem pogut, potser sense saber-ho,
encaminar-nos fora el nostre enclòs,
per veure de deixar, amb la torpesa pròpia
de qui tan poc en sap, llavors
dins de l’erm dels devastats ordres
del món, on tots els plors, i mira que n’hi han,
tenen la capacitat de canvi que tindrien,
si hi fossin, els d’un gos.
Sí que no és clar
que n’hi hagi prou: el foc del ble que se’ns inflama,
sovint vacil·la i cau, hi caldrien les dents?
Entenguem-nos, som tous, éssers
revestits de cendra tant com d’aurora, i doncs,
omniscients recòndits enllà, misèria
de cap mena hi hauria que fóssim gota del riu que és
o fóssim el riu tot, sense saber-ho.
Camina,
tota la pols compta, t’alça a còpia d’acumular-la als peus.
dijous, de novembre 10, 2022
Jo-i-ments
"La notion de la subjectivité coïncidant avec l’identité du Même et sa rationalité signifiait la liaison du divers du monde en l’unité d’un ordre, ne laissant rien dehors"
(Emmanuel Levinas)
dissabte, de novembre 05, 2022
In-ferits
“Ara vull estar sol”. Res no es treu a l’amor,
que no sempre és aquest l’altre que ens denota
i s’hi és encara a temps, el temps dient,
potser, la darrere paraula, l’una,
de cos desencarnat atribuït a ser d’avui, rere la fi.
Per la finestra closa entra la claror sola,
el soroll molt en plètora de foses, un folc golós,
desficaci dat a xuclar allò que del sentir-se
és: la trobada, el reconeixement,
el tram obert per habitar-lo i ser-s’hi.
Però som nats, venim entre dolor i gemecs,
ens cremen els pulmons les aires:
atiats al silenci inquietant de qui res diu
(o era què?), cridem també, o bé, a la callada única
veu que ens creix, dubtosament, hi diem sí
—no ens és possible més, si no volem agenollar-nos,
que no sempre és aquest l’altre que ens denota
i s’hi és encara a temps, el temps dient,
potser, la darrere paraula, l’una,
de cos desencarnat atribuït a ser d’avui, rere la fi.
Per la finestra closa entra la claror sola,
el soroll molt en plètora de foses, un folc golós,
desficaci dat a xuclar allò que del sentir-se
és: la trobada, el reconeixement,
el tram obert per habitar-lo i ser-s’hi.
Però som nats, venim entre dolor i gemecs,
ens cremen els pulmons les aires:
atiats al silenci inquietant de qui res diu
(o era què?), cridem també, o bé, a la callada única
veu que ens creix, dubtosament, hi diem sí
—no ens és possible més, si no volem agenollar-nos,
