Monday, February 26, 2007

 
Em pregunto si els homes són portadors d'alguna culpa especial, d'alguna mena de particular ignomínia tan greu, tan gravosa, tan d'esfereïdora crueldat i terribles efectes, que hagin estat condemnats a carregar-ho de pares a fills com una especificació genètica més, parcial però determinant.

I compte, que quan dic homes vull dir gènere, vull dir aquell homínid que, entre altres coses, es caracteritza per tenir penis i testicles baixats del tot, que no s'ha d'entendre com que tingui realment, ja que, prou sovint, si ens entretinguéssim a comprovar-ho, veuríem que és més buit que una petxina de platja.

Aquest home, el baró, el mascle, és fràgil. Més enllà del múscul i la proteïna, és fràgil, i dèbil, molt dèbil. ¿Com s'explicarien, si no, les morts, tantes, de dones al cap de l'any si no fos per la impotència, la desesperació de veure's abandonat, sol, reduït als seus únics recursos emocionals i afectius? No insistiré, és un lloc comú.

Al que em volia referir amb el prolegomen, al que volia obrir la porta, és a la consideració següent: si l'home és fràgil, ¿la dona, per contra i en una espècie de conservació de l'equilibri humà, és forta? Insisteixo, no parlem en termes de múscul, sinó de fragilitats o fortaleses diguem-ne interiors.

No tinc res a oposar al fet que es blasmi el maltractament físic, és oprobiós, indigne, vergonyós i criminal. I en efecte i com és lògic, és patrimoni en la immensa major part de l'home. El múscul mana.

Però la cosa ja no em sembla tan clara en el cas del maltractament psíquic. És més, estic convençut que aquesta és una arma --una habilitat, un instrument, una facultat..., digueu-li com vulgueu-- que la dona maneja molt bé, infinitament millor que aquell qui té, fins i tot amb una certa normalitat, en un ús quotidià que a ella li apareix, i ni tan sols se li acudiria plantejar-s'ho, formant part de la gestió natural de les qüestions o relacions humanes, de parella, si ho preferiu, però no pas únicament.

La dona té un sentit innat per detectar les debilitats de l'altre --o après, potser, per necessitat, com a conseqüència de l'adaptació evolutiva--, les insuficiències, les limitacions, els buits. I quan les coses van mal dades, és a dir, quan se sent en algun sentit ferida, per acció o per omissió, es regira i és d'una precisió esgarrifosa a l'hora de posar el dit a la llaga, de tornar --amb torna, que es deia abans-- el dany que sent que se li ha infringit, o, també i d'una manera més senzilla, de tornar la decepció que li ha causat --i aquesta decepció hi és sempre i en tots els casos, gairebé sense excepcions-- l'altre, la frustració per allò que ella donava per suposat rebria a canvi de donar-se ella mateixa en canvi.

La dona capta molt bé, sap, per instint o precondicionament i reforç cultural i social, i ho fa en estadis molt primerencs de la seva vida, que és l'objecte de desig de l'home --de fet el més desitjat, natura mana--, a part que de la mateixa manera sàpiga, sense que li calguin cursets d'aprenentatge, com despertar, estirar i intensificar aquest desig --sexual per excel·lència, off course--. És aquesta la seva força guardada, la que utilitza a l'hora d'establir la relació --no ho dubtéssiu pas, sempre tria la dona, sempre--: la possibilitat de concedir o denegar allò que l'home vol amb la més irrefusable de les pulsions. Ella se sap objecte (el més) valuós, i doncs, donar-se és un acte que només acceptarà de fer sobre la base d'un preu molt alt. Tan alt, de fet, que cap, cap, cap home podria --suposant que volgués, que en el seu il·limitat inhibicionisme emocional no és ni de bon tros cosa fàcil-- pot, ni en té la menor possibilitat, satisfer. Ben al contrari, la pressió d'una tan enorme demanda --que vuoi, que vuoi?--, que ell viu sense fons, l'empeny cada cop més a cuirassar-se en aquesta inhibició. Amb molt poc marge de maniobra.

Parlo en general, esclar.

Tornem al començament. L'home és fràgil, dèiem. Diguem ara, ¿no ho és la dona també, incapaç de fer front, o de fer-ho amb molt d'esforç i de manera precària --per mitjà dels fills, per exemple--, a aquesta decepció, a aquest buidatge interior que li arrabassa tota possibilitat de completesa? I seguim, la dona ho és tant que, de fet, no es dóna mai de la mateixa manera que l'home, no es lliura mai del tot, una part d'ella sempre continua sent seva, mira per ella --o pels fills, que són com una prolongació--, ho posa i ho viu tot en funció d'aquesta necessitat interna, inabrogable, de tenir, res material, concret, res que tingui res a veure amb el que l'envolta, però que per definició mai no tindrà, perquè és part constituent de l'escissió sobre la qual es basa la possibilitat d'engendrament de l'especificitat humana.

Quan jo era adolescent, recordo que una vegada --anava, ai las, en un col·legi religiós-- em van donar un llibret per "estudiar" que es titulava Dani, donar --no puc assegurar que el nom del noi fos aquest però tant se val--. Fixeu-vos que identificaven l'home com aquell qui (es) dóna. M'he oblidat quin era el de les noies però amb tota seguretat no era donar, potser sentir o... Doncs mira, aquella colla de camàndules no deixaven d'encertar-la en algun remot sentit, encara que no en sapiguessin de la missa la meitat.

Vol dir que l'home estima més que la dona? Vol dir que l'home es lliura més, es posa en mans de l'altra més descuidadament, com una manifestació natural de la seva existència, sense plantejar-se --ni se li acudiria-- les conseqüències o els riscos per a ell mateix i l'altra a mig o llarg termini de la relació. És precisament aquesta falta de "càlcul", de previsió, d'interpretació, de lectura, d'allò afectiu que l'envolta i és una part d'ell mateix, el que fa que el sotraguegi de forma tan bàrbara --i sempre desprevinguda-- l'abandonament efectiu, o la possibilitat que es doni, o coses com aquell posar el dit a la llaga de què parlava abans, que en no haver-se reservat el mínim amor propi indispensable, literalment, per dir-ho així, el traspassa i el redueix, en un sentit o un altre, a allò més elemental i primari, menys recobert per la pàtina de la civilització.



Tuesday, February 06, 2007

 

Isidoncssí?

Quant de temps sense passar per aquí! Em pregunto per què comencem i no acabem moltes de les coses que fem. O potser només és problema meu, això. Val la pena? Qui ho llegeix? Sí que a mi em plau i fins deu tenir un efecte terapèutic que d'una manera o d'una altra em deu acabar recosint o, més aviat, embastant algun estrep. Però, n'hi ha prou? Diguem, més enllà del meu petit univers, puc dir-hi res que mogui, ja no dic sotraguegi, racons dels altres? Esclar que és ben possible que la pregunta hagués de ser: per què he de qüestionar el que faig i no senzillament fer-ho?

Aprofito ja que hi sóc per recomanar amb d'apassionada manera un autor, Cormac McCarthy. No el coneixia i tinc la sensació que fins fa ben poc no el coneixia gairebé ningú, en aquest país, per suposat, però fins el seu d'origen, els EUA, on sembla que ha estat reconegut solament a partir del premi Book Prizer, fa més o menys una dècada. Amb algunes ressonàncies dels vells i estimats beatniks, molt més solitari potser, té una escriptura despullada, directa, dotada de moment d'una arravatadora bellesa per més que estigui plena de brutalitat. Retorn a la natura, al senzill, a allò més elemental de l'ésser humà, utòpic doncs, però d'impacte assegurat. Imprescindible.

Llegeixo per alguna banda, el comentari d'una patum de les nostres lletres, ai, tampoc en recordo el nom, sobre que hauríem de valorar més la nostra literatura (la catalana, s'entén, feta en català) en lloc d'apreciar tan sols la de fora. Però això és com el Barça: ¿pot entusiasmar-se algú amb el joc que fa ara el Barça o el que feia durant els anys malaguanyats del Gaspart? Si l'equip no dóna motius, com es pot esperar que el públic s'engresqui? Hi ha com és natural algunes excepcions, però reconeguem que, en general, el nivell de la literatura nostra és molt baix, per no dir molt pla. Fullegeu alguns dels premis literaris per comprovar-ho o, encara pitjor, alguns dels llibrets de poesia publicats: senyor, senyor.

Girona és una ciutat ben oposada urbanísticament parlant a Barcelona, oi?, espaiosa, verdosa, blavissa, calma i barribarrejada de forma fins ara força coherent. Potser no és una ciutat per treballar-hi però sí per viure-hi. Llàstima els trens, que com a tot arreu haurien de ser més nombrosos, puntuals i ràpids. Assignatura grossa aquesta i pendent.

Estic llegint el darrer llibre de la Lolita B., ja en faré cinc cèntims més endavant.

Penso si arribem mai a trobar un lloc, no parlo pas del nostre, al món.

No crec pas que el meu pare el trobés mai i el que tenia li van arravatar, però el que fos que al final tingués el va saber desocupar amb una gran dignitat. Chapeau.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?