dilluns, de febrer 26, 2007
Ancestersin
Em pregunto si els homes són portadors d'alguna culpa especial, d'alguna mena de particular ignomínia tan greu, tan gravosa, tan d'esfereïdora crueldat i terribles efectes, que hagin estat condemnats a carregar-ho de pares a fills com una especificació genètica més, parcial però determinant.
I compte, que quan dic homes vull dir gènere, vull dir aquell homínid que, entre altres coses, es caracteritza per tenir penis i testicles baixats del tot, que no s'ha d'entendre com que tingui realment, ja que, prou sovint, si ens entretinguéssim a comprovar-ho, veuríem que és més buit que una petxina de platja.
Aquest home, el baró, el mascle, és fràgil. Més enllà del múscul i la proteïna, és fràgil, i dèbil, molt dèbil. ¿Com s'explicarien les morts, tantes, de l'altre gènere a mans mascles si no fos per la impotència esbalçadora, la desesperació tsunàmica per por de veure's abandonat, sol, perdut, reduït als seus únics pous d'inanició i presumpció heretades? No insistiré, és un lloc comú.
Al que em volia referir, al que volia obrir la porta, és a la consideració següent: si l'home és fràgil, ¿la dona, per contra i en una espècie de conservació de l'equilibri humà, és forta?
No es tracta, com és obvi, de múscul, sinó de fragilitats o fortaleses diguem-ne interiors. El maltractament exterior, físic, és oprobiós, indigne, vergonyós i criminal, i patrimoni de la immensa major part d'homes, ei, els dels testicles. El múscul mana.
La cosa ja no la tinc tan clara en el cas del maltractament diguem-ne interior, psíquic. És més, em fa la impressió que aquesta és una arma --habilitat, instrument, facultat..., digueu-li com vulgueu-- que la dona (segur, ni de lluny totes ni potser la majoria) maneja molt bé, molt millor que el penisat, fins en un ús quotidià que seria part de la gestió natural de les relacions amb l'altre, de parella, si bé no únicament.
La dona té un sentit innat a detectar les debilitats del partenaire --potser per necessitat, com a conseqüència de l'adaptació evolutiva i el fet d'haver de defensar-se per no sucumbir a l'elemental força bruta--, les dianes que li són més feridores. I quan les coses van mal dades, és a dir, quan se sent en algun sentit dolguda o decepcionada, per acció o per omissió, es regira i amb una precisió esgarrifosa posa el dit a la llaga, a la causa de la seva decepció, de la frustració pel que donava per suposat que rebria a canvi de donar-se ella mateixa en canvi.
La dona capta molt bé, sap, per instint o precondicionament, per reforç cultural i social, per una més gran i ràpida maduresa mental i sensorial, des d'estadis molt primerencs, que és l'objecte de desig de l'home --natura mana, en percentatge escrutat. No ho dubtéssiu pas, sempre tria la dona. Parlo en general, esclar.
Tornem al començament. L'home és fràgil, dèiem. La dona, no? La dona ho és tant que, de fet, sovint, no es lliura mai del tot, una part d'ella continua sent seva, d'ella --o dels fills--, de resultes d'aquesta necessitat interna, de tenir, o, per ser més exactes, omplir --res material que tingui res a veure amb el que l'envolta--, i que mai omplenarà perquè és l'escissió, el buit mateix en què es basa l'especificitat humana.
L'home, que es pensa a ell mateix fort, dur i al mando perquè és confon amb les seves ereccions, a l'hora de la veritat, de la caiguda de la màscara, el xoc, per dir-ho així, el traspassa i el redueix, en un sentit o un altre, a allò més elemental, brutal i primari, ja no recobert per la pàtina de la "civilització".
dimarts, de febrer 06, 2007
Isidoncssí?
Quant de temps sense passar per aquí! Em pregunto per què comencem i no acabem moltes de les coses que fem. O potser només és problema meu, això. Val la pena? Qui ho llegeix? Sí que a mi em plau i fins deu tenir un efecte terapèutic que d'una manera o d'una altra em deu acabar recosint o, més aviat, embastant algun estrep. Però, n'hi ha prou? Diguem, més enllà del meu petit univers, puc dir-hi res que mogui, ja no dic sotraguegi, racons dels altres? Esclar que és ben possible que la pregunta hagués de ser: per què he de qüestionar el que faig i no senzillament fer-ho?
Aprofito ja que hi sóc per recomanar amb d'apassionada manera un autor, Cormac McCarthy. No el coneixia i tinc la sensació que fins fa ben poc no el coneixia gairebé ningú, en aquest país, per suposat, però fins el seu d'origen, els EUA, on sembla que ha estat reconegut solament a partir del premi Book Prizer, fa més o menys una dècada. Amb algunes ressonàncies dels vells i estimats beatniks, molt més solitari potser, té una escriptura despullada, directa, dotada de moment d'una arravatadora bellesa per més que estigui plena de brutalitat. Retorn a la natura, al senzill, a allò més elemental de l'ésser humà, utòpic doncs, però d'impacte assegurat. Imprescindible.
Llegeixo per alguna banda, el comentari d'una patum de les nostres lletres, ai, tampoc en recordo el nom, sobre que hauríem de valorar més la nostra literatura (la catalana, s'entén, feta en català) en lloc d'apreciar tan sols la de fora. Però això és com el Barça: ¿pot entusiasmar-se algú amb el joc que fa ara el Barça o el que feia durant els anys malaguanyats del Gaspart? Si l'equip no dóna motius, com es pot esperar que el públic s'engresqui? Hi ha com és natural algunes excepcions, però reconeguem que, en general, el nivell de la literatura nostra és molt baix, per no dir molt pla. Fullegeu alguns dels premis literaris per comprovar-ho o, encara pitjor, alguns dels llibrets de poesia publicats: senyor, senyor.
Girona és una ciutat ben oposada urbanísticament parlant a Barcelona, oi?, espaiosa, verdosa, blavissa, calma i barribarrejada de forma fins ara força coherent. Potser no és una ciutat per treballar-hi però sí per viure-hi. Llàstima els trens, que com a tot arreu haurien de ser més nombrosos, puntuals i ràpids. Assignatura grossa aquesta i pendent.
Estic llegint el darrer llibre de la Lolita B., ja en faré cinc cèntims més endavant.
Penso si arribem mai a trobar un lloc, no parlo pas del nostre, al món.
No crec pas que el meu pare el trobés mai i el que tenia li van arravatar, però el que fos que al final tingués el va saber desocupar amb una gran dignitat. Chapeau.
Aprofito ja que hi sóc per recomanar amb d'apassionada manera un autor, Cormac McCarthy. No el coneixia i tinc la sensació que fins fa ben poc no el coneixia gairebé ningú, en aquest país, per suposat, però fins el seu d'origen, els EUA, on sembla que ha estat reconegut solament a partir del premi Book Prizer, fa més o menys una dècada. Amb algunes ressonàncies dels vells i estimats beatniks, molt més solitari potser, té una escriptura despullada, directa, dotada de moment d'una arravatadora bellesa per més que estigui plena de brutalitat. Retorn a la natura, al senzill, a allò més elemental de l'ésser humà, utòpic doncs, però d'impacte assegurat. Imprescindible.
Llegeixo per alguna banda, el comentari d'una patum de les nostres lletres, ai, tampoc en recordo el nom, sobre que hauríem de valorar més la nostra literatura (la catalana, s'entén, feta en català) en lloc d'apreciar tan sols la de fora. Però això és com el Barça: ¿pot entusiasmar-se algú amb el joc que fa ara el Barça o el que feia durant els anys malaguanyats del Gaspart? Si l'equip no dóna motius, com es pot esperar que el públic s'engresqui? Hi ha com és natural algunes excepcions, però reconeguem que, en general, el nivell de la literatura nostra és molt baix, per no dir molt pla. Fullegeu alguns dels premis literaris per comprovar-ho o, encara pitjor, alguns dels llibrets de poesia publicats: senyor, senyor.
Girona és una ciutat ben oposada urbanísticament parlant a Barcelona, oi?, espaiosa, verdosa, blavissa, calma i barribarrejada de forma fins ara força coherent. Potser no és una ciutat per treballar-hi però sí per viure-hi. Llàstima els trens, que com a tot arreu haurien de ser més nombrosos, puntuals i ràpids. Assignatura grossa aquesta i pendent.
Estic llegint el darrer llibre de la Lolita B., ja en faré cinc cèntims més endavant.
Penso si arribem mai a trobar un lloc, no parlo pas del nostre, al món.
No crec pas que el meu pare el trobés mai i el que tenia li van arravatar, però el que fos que al final tingués el va saber desocupar amb una gran dignitat. Chapeau.
