Atzabeja

La lectura del llibre del Ramon, a part del comentari que ja he deixat en el bloc, em suscita altres reflexions, no pas independents del tot de qüestions o afirmacions que hi apareixen, però que entenc que ja no són ‘resposta’ a la lectura, sinó més aviat la visualització per a mi mateix del que em ve al cap.

Ja sóc vell. Tot passa molt de pressa, i per bé que, de temps, n’hi ha hagut per obrir camí a possibilitats entrevistes i dur-les a terme, al final tot són records, des del punt de vista personal, que cabrien en el puny clos d’un infant acabat de néixer i encara hi sobraria lloc. No ocupen espai real. En un vers he escrit que el record és solament allò amb què ens masturbem quan la dolor ens estreny. Ho vaig escriure quan la Xita s’estava morint i jo em sentia sotraguejat fins a l’arrel, però em penso que conté una mica de veritat.

Ara que el final, més que acostar-se, se’m tira al damunt, contemplo la vida que ja és record amb poca severitat, que vol dir no penedir-me en conjunt del que he fet, però sí de què hauria pogut fer més a l’hora de verbalitzar o materialitzar en gestos clars i propers, als qui he tingut prop meu, el que sentia per ells. La meva manera de ser, tímida i introvertida, ho ha dificultat, i al cap dels anys ha anat derivant cada cop més a la condició de llop solitari. No és que no socialitzi gens; si he de socialitzar, socialitzo, però no ho busco.

Fa dos o tres segles, recorrent la Catalunya nord amb el trenet amb el Quim Monzó i la Dolors C., en una de les habitacions de no sé quina fonda ni de quin poblet on érem tots tres, des de l’habitació del costat van començar a picar a la paret pel xivarri que fèiem. El Quim llavors va tornar-s’hi al crit de va te faire foutre!. Esclar, eren temps en què ens sentíem plens i de relacions amb companys i grups ens en sobraven. Els altres, doncs això, que es fessin fotre. No vivíem aïllats ni en teníem la intenció, si més no conscient, ben al contrari. Però tot passa. Hi ha qui no canvia en res. Jo, ho he fet.

I és que crec que l’ésser humà és subjecte de canvi i fins que el canvi és una de les seves característiques —compte, no dic essència. Quan era jove de definició solemne, vivia de quatre lectures mal fetes i poc païdes, de mimetismes sospitosos i de mitja dotzena d’eslògans aplegats que repartia a tort i a dret sense capacitat, de vegades, d’argumentar-los com hauria calgut. Però m’ho creia, i obrava en conseqüència. Per herència familiar, per constitució genètica, per context personal, pel grup on em trobava... Foren anys de lliurament total. No me’n faig pas retret; potser sí, algun cop i en alguns casos, de les formes, no del fons.

A mi, el temps, no solament no m’ha refermat determinades creences, sinó que les ha sotmès a revisió. Al capdavall, l’única certesa adquirida, a banda que la mort és i que és ben a prop, ha estat el guany en dubtes, i veure que el fet de dubtar, no tan sols no és inevitable, sinó que és bo. —La Veritat, en majúscula, sempre comporta, en més o menys grau, la discriminació i la negació, si no la repressió, del qui no la comparteix.— Com és natural, això no treu sostenir algunes, poques, certeses necessàries al viure, sempre, però, provisionals, obertes al canvi, les més grosses i les més petites.

Al món sembla que li agraden les grans veritats, els grans sistemes que expliquen fil per randa el perquè de tot plegat. Ho entenc, atorga confiança, disminueix les temors del viure, no cal discutir ni encaboriar-se tant... I no és pas que no m’agradés poder creure i confiar en algun d’aquests grans sistemes: que hi ha un déu que ens espera de braços oberts al final del trajecte o que hi ha alguna mena de paradís no classista ni racista ni sexista ni opressiu, que s’acabarà imposant sí o sí per la força subjacent de determinades dialèctiques històriques... Però no puc. El que no treu que hi hagi en canvi conceptes marxians que sí que continuen sent útils a l’hora d’interpretar la realitat per canviar-la. Igual que crec que la lluita per canviar-la és necessària i justa i paga la pena, independentment de si acaba en cap lloc ja previst d’avant mà. Per això mateix prefereixo el qui es diu marxià al qui es diu marxista, i ja no diguem els altres.

Em fan urticària els determinismes o les predestinacions, em fa urticària el reduccionisme de la llibertat de la necessitat, em fa urticària ser un mer instrument del desenvolupament d’una Idea o d’un materialisme històric hipostasiats que detenen el poder absolut. M’estimo més pensar, com deia Nietzsche, que en aquest món (l’humà, esclar), tot són interpretacions, i aquesta proposició, afegia, també ho és. Crec de tota manera en la llei de la gravetat; això sí, de moment.

La meva generació, em penso, ha intentat deixar a les de després un món una mica millor, i en alguns aspectes potser és així: costums i usos més lliures, educacions més flexibles, amb més recursos i més inclusives i extenses, les llibertats, formals tant com es vulgui, però ja se sap que, si no hi són aquestes, desapareixeran les altres (les altres llibertats i les altres conquestes), una sanitat pública que a despit de retallades i privatitzacions és, diuen, una de les millors del món, cosa que em confirma la meva experiència personal, la capacitat de moure’s i viatjar —per més que serà de les primeres que hauran de caure si volem salvar l’esfera que ens sosté—, els canvis culturals... No ho tinc clar en altres camps, potser hem reculat —sempre en relació a la riquesa creada, existent, mai amb el que hi havia cinquanta o seixanta anys enrere— en aspectes laborals, i avui llegia un expert que afirma que els nostres fills viuran menys anys, i sembla alhora i també que estem experimentant, aquí i al món, un reviscolament fort de les posicions més carques i reaccionàries, si no parafeixistes.

M’adono, i és molt greu, que tant aquí com a nivell global (nord-occidental) estem traspassant a les generacions vinents una càrrega d’exhaustió de recursos naturals i de contaminació, desforestació i desertificació del planeta que és ben possible que sigui causa de reculada en molts nivells: decréixer serà inevitable, encara que, és cert, en lloc d’una reculada es podria veure com un guany. Tanmateix, és molt i molt dubtós que els canvis ràpids que es necessiten siguin possibles —em temo que la resiliència que ha mostrat fins ara el BAU i des de fa dos-cents anys pot assegurar-li la continuïtat— si persisteix el Sistema econòmic (capitalista) actual, que ja inclou tot el món conegut. Els nous capitans, hauran de trobar la resposta.

Ramon Majó Lluch (Manresa, 1940), excompany d’activitat política i social, de muntanya, de rondes i d’alguna altra planeta més, acaba de publicar una autobiografia titulada El meu lloc al món, en què recull el seu anar i venir de tota una vida. M’he afanyat a llegir-lo, abandonant altres lectures en marxa, perquè entenc que són memòries que formen part d’una de col·lectiva, la dels qui van constituir la generació que, al llarg de la segona part dels seixanta i primera dels setanta, contribuí a esbotzar els estrets límits del que aleshores era una ciutat grisa i reclosa i a posar els fonaments de noves maneres de pensar, de fer i de viure, des del punt de vista cultural, polític i social. En un altre apunt d’aquest blog he deixat constància del meu homenatge als components d’aquesta generació amb els quals vaig compartir dolceses i aspreses d’uns anys decisius, ni que fos sempre dues passes rere d’ells.

És un llibre dens, i no ho dic per la llargada (500 pàgines!). Ens hi detalla, fins on li arriba el record (que és sempre una reconstrucció), des del seu origen familiar, l’escola i les primeres perrotades pels carrers, que deien llavors les mares, fins a les coses ja més ‘serioses’, com ara la creació d’Art Viu, grup bàsic en la dinamització i els canvis culturals, no tan sols de la ciutat, sinó també de la comarca, la fundació del PSUC que ja va tenir continuïtat en el temps, la participació en els primers ajuntaments democràtics, i les seves múltiples implicacions, d’ell, del Ramon, en lluites reivindicatives de tota mena, subsumides sempre en el camí orientat per l’estel polar del materialisme històric, la lluita de classes i la, a llarg termini, revolució del proletariat que eliminaria totes les contradiccions, o, pel cap baix, les de l’explotació, les de l’home-llop-per-a-l’home. Siguem benvolents amb els mots, tinguem en compte que, quan s’elaborà la teoria, el món era molt més masclista que ara, si això és possible.

És un llibre ben escrit, en un català viu, no gens encarcarat, que es nota eixit de la mà d’algú que no ho fa pas per primera vegada, sinó que hi està avesat, que en sap. Ja es veu, per qui no conegui l’autor (segur, però, que qui el llegeixi serà perquè el coneix), que es tracta d’algú intel·ligent, llegit, discutit, vull dir, que ha participat en innumerables discussions, cultivat, i, per damunt de tot, sincer fins al caigui qui caigui, mai més ben dit.  

Tots tenim moltes facetes. En el llibre, s’hi troba el Ramon persona, proper, que es lliga (el gran símbol de la corda d’encordar-se) als altres per al que calgui, que s’enjoia amb els fills i es re-troba a si mateix en la família, la tradicional, la tan fàcilment segonejada avui per alguns sectors (però, no ho havíem fet també nosaltres?), el qui té sempre les portes de casa obertes, perquè ja se sap que no se sap si hi ha cases d’algú (ja se’m perdonarà, sóc fill d’aquell temps, em vaig quedar clavat als Sisa, Dylan, Pink Floyd i la resta de la patuleia).

I després hi ha el Ramon, diguem-ne, de nucli dur, el que es referma un cop i un altre en els vells convenciments, les inalterables certeses. Religiosos ensums, com diu? Una de les coses que fan molt feixuc el llibre és justament aquesta insistència a anar repetint ara i adés, ni que sigui sovint ficat amb calçador, el mateix discurs, amb distintes variants però idèntic fons, com cops de martell o mítings, fins al punt que el lector (bé, jo) dubte si s’ha topat amb algun manifest o algun seminari que s’hi ha inclòs per error. A mi, m’ha fet la mateixa impressió que quan, fa incomptables anys, vaig llegir Marvin Harris i les seves vaques, pigs i companyia: molta proteïna, oi? Doncs això, molt materialisme històric, oi? Potser un pèl massa del vell mecanicisme (dialèctic, esclar) d’allò infra que dóna lloc a allò súper, etcètera, etcètera, teoria, d’altra banda que, abandonada o no, és segurament prou coneguda dels qui el llegeixin. Massa espessor; un nombre menor de les pàgines que s’hi dediquen alleugeraria el llibre i el faria, al meu parer, més llegible.

Ara, el que no m’ha agradat és que es caigui puntualment en la desqualificació personal a l’hora de criticar les conviccions discrepants de les pròpies. Pensar, o, en tot cas, dir, que qui no coincideix amb la meva manera de veure quina és la finalitat i la via per aconseguir-la, és un caragirat, traïdor, feble, si no corrupte, i fins un col·laboracionista, home, és d’una agressivitat que qui ha compartit lluites i moments extremament difícils amb aquests altres, em penso, no s’hauria de permetre. Ja deixa, a bastament, explicades les seves raons. Els desqualificatius ad hominem, si no insults, deixem-los per al militant fonamentalista que no les té, aquestes raons.

M’ha desagradat, sobretot, l’al·lusió gratuïta (calia?, què afegeix al que ja ha deixat més clar que els àngels en pàgines i pàgines?) al moviment de la Marea Pensionista i les seves concentracions, moviment digne en ell mateix pel que implica de mobilització dels qui, per edat, ja no compten per al Sistema i que intenta ser un ham per als que sí que encara hi són. Argumentar, com es fa, i es veu la rebuscadíssima crítica, que, amb les bones pensions que cobren, per què fan el que fan... Per l’amor de déu, l’autor s’ho podria aplicar a ell mateix i pensar per què fa i/o ha fet el que ha fet tenint en compte els bons sous que ha cobrat, i, durant anys, sense fer brot, segons que ens explica ell mateix.

L’exemple és anecdòtic, si m’hi aturo és perquè el meu germà ja no hi és i crec que no li hauria agradat gens el comentari i hi hauria respost.

Admiro la lluita constant del Ramon; com ell mateix havia dit alguna vegada sobre altres lluitadors, és com si es llegís vides de sants, en aquest cas autèntic. Però de les dues cares del Ramon que em surten al llibre, em quedo de llarg amb la més personal, la del company que se’t lliura del tot, la del que s’enjoia amb el naixement i les vicissituds dels fills i dels néts, la del que comparteix cordada, perills i futur amb els altres companys de cordada o de lluita o de rondes, la del que jo sentí com a iniciador meu i mentor en més d’un i de dos mons, la del que, des del darrere de les seves ulleres, t’escoltava amb atenció, diguessis les bajanades que diguessis, i te les corregís, si ho creia convenient.

Pel que fa al llibre, l’autor és l’amo del que escriu i hi posa el que li sembla millor o el que, parafrasejant-lo, li surt dels pebrots (ai, és molt de mascle, dir-ho?; avui dia, sembla haver-hi tanta multiplicació de sexes, gèneres i identitats que jo, ja vellard i de ment porosa, m’hi perdo una mica). Ara, un cop publicada, l’obra passa a ser també, si no més, del lector. El Ramon ha escrit el que ha volgut. Res a dir. És lliure. Tant com la meva interpretació. Les meves conviccions, sense abandonar, em penso, les esquerres, han anat canviant. Discrepo d’ell, ideològicament, en més d’un punt i de dos. Però això no detreu res a l’admiració per una vida, militantment parlant, exemplar. 

Arbres, segurament pi roig, pi negre més amunt, en una cantonada s’endevina més que no es veu un cel blau, el que toca, i penso, tantes colors del blau, venen i se’n van en no-res, uns quants batecs i ja no hi són, tornen sí, sempre, ardents, fins al punt que el miracle es fa tan de totjorn que deixes de celebrar-lo per la impossibilitat que és, quina sort, dèiem, de ser en aquest país i no en altres de grisos, un cotxe al darrere, l’R9, em penso, que havíem tingut, pujant potser a Cap del Rec o a Maranges, com saber-ho, el record és traïdor i s’emmascara, la memòria a aquesta edat s’és esdevinguda un tel, gairebé esparracada, el temps no és neutral, si més no, el nostre, el del tot (?) sí, indeclinable, però el de cadascú du l’enemic a dins, o, de vegades, no, si advé en sentit la vida, a la imatge somrius, d’aquest somriure discret, calm, amb què et lliuraves sencera però havies a voltes de refrenar si l’altre no hi era, i no hi era prou, ho sé, ni tu, és cert, tampoc, o bé hi eres massa, fem tan sovint a l’inrevés el que voldríem, sense saber si és per por o per ser ferm, quanta ignorància, potser sigui cosa d’herència, cultura sí, però també gen i alletament, i què, gairebé sexe dels àngels, però no, amor hi mana, dit aquí, desfet com sóc de mi mateix, reflex, és horabaixa o, qui sap, si alta, els dolços anys plens, desig, certesa, l’exactitud no és patrimoni del qui sent, ni ganes, la mort trigotejava lluny, els fills completaven, érem per a tothom algú, vivíem sense dir-nos-ho, onatges bells de ser concedits al qui viu, escassos, abundants, qui pot assegurar-ho, viure és potser això, mirar de ser i ser-se amb la dignitat de dar i dar-se, i rebre, que vol dir obrir-se, tan poc fàcil, mes dar-se sobretot, que un jo res no seria sense el tu que el reconeix i que el reclama, ho diu aquesta vella fotografia, de màquina de retratar, em pregunto, són tan reculats temps, i començo a ser conscient i accepto que no hi ets ni hi seràs, que els desitjos que formulàvem serveixen de gens gaire, no et pots morir abans, repeties cop i cop, i ja ho veus, sóc jo qui resta aquí en gra de solitud, que no pas sol, perquè al final del dia sóc el que érem, com ens havíem bastit tots dos, m’agradaria poder pensar que en algun punt de l’infinit espai o en el punt just del seu centre, més infinit encara si hi fos, la presència hi és, tu, els qui ja han anat passant, tants, al davant, pares, germà, els vells companys, cap no s´ho mereixia, no és el mot, esclar, és el sentit, però ho deixo, i respiro, i, erupció talment, el respirar de tots ells respira amb mi, i espero que, quan toqui, m’ajudis a morir, que ho faràs, no estaré sol, a l’hospital, recordes, la darrera vegada, i foren quantes, vaig dir-te, allà on siguis, seré jo, i encara no he complert, ni compliré, la vida és curta, per més que sigui llarg el temps.