dimecres, de gener 31, 2024
Memoranda (pensar en un esbarzer de preguntes)
Com a bon amant de la muntanya, al llarg de la vida he
tingut ocasió, de manera volguda o per accident, de fer bivacs. N’he fet a
molts diferents llocs, des d’un terrat o un vagó de tren abandonat fins a la
vora d’una autopista a Europa o els més de dos mil metres del coll del
Mulleres. Sovint, he fet nit en refugis.
En tots els casos, he passat llargues estones contemplant cels estelats, amb la
sensació intensa de formar part d’alguna cosa més gran i viva: què és aquesta immensitat que veus?, aquesta infinitud d’astres, milions, bilions?, quin és el
sentit de tanta bellesa i complexitat, del tot innecessàries?, per què, els
éssers humans, no podem deixar de preguntar per què?, o per a què?
[Fa poc he llegit que el nombre màxim d’estels que podem
veure és tan sols d’uns cinc mil en total. Tan limitats som.]
dissabte, de gener 27, 2024
Aletheia
que m’advingueres tan viva un jorn,
sense paraules, no pas muda,
oberta a tot. La claror hi és,
però és força que a poc a poc s’apaga,
hores, minuts, moments,
demà seràs aquí, o l’altre?
recordaràs de ser-hi, ella amb tu,
tu amb el sense nom, el sol concepte,
enorme, inabastable, per ser seguit,
un nu collaret de fonemes?;
passa que les paraules, en el fons,
tenen molt mes poder, sovint, no sempre,
que no pas la que et salva carn.
Corns de reculats temps, trompetes
mai fins ara de tan potents sons,
o fils potser de petades arpes;
què hi fa, fuig el record.
On ets?, tu, que en el més tens aguait fores
de mà a bracet al meu costat
tots de tants anys esperant; què érem?
No pot donar qui no té, i el miracle és escàs,
tret de si se’n diu el que entre
trau i bes ens ben aferréssim als petits despulls
que, un cop trobats, ja no s’abandonaren
perquè s’havien après i pres.
On ets?, i aquest so de fust de branca noble,
the end, guerres, amors, blancs
mòbils, allò que nomem cor de pura impotència,
memòria llenegadissa sense retop,
rècula, que es desfà i refà cada vegada.
Torna, et diria..., ja ho sé, ja ho sé, no es pot;
deixem-ho així; és ara a mi que em toca anar-me’n.
Miraré, esclar, de retrobar les mans
que em precediren; ser-hi, hi són, serenes,
és de suposar, ja per sempre. → Defalt, mendacitat?
→ Rocam en el torrent on sustentar-se.
Si no, ¿què som en un tan immens univers
que ments de saviesa enormes
i enorme probitat enferren en equacions diferencials?
→ ¿Una microscòpica escuma que, just en fer-se blanca, és fosa?
dimarts, de gener 16, 2024
Memoranda (infinitament finits)
S'ha dit, escrit i repetit que l'onada és el mar. És una bona proposició, només extensivament falsable, en què podrien posar-se d'acord Spinoza, molta de la filosofia oriental i la mística ocidental. Potser també l'instant kirkeggardià on infinit i finit es troben. Però, si t´hi identifiques del tot, amb un tal oceà, ¿no hauràs d'acceptar o, dit fluixet, se't passi per alt, per exemple, la sembra en massa de cossos del fons d'aquest mar tan nostre i de tots els altres? L'eremita del desert no estava sol: era en companyia de la Presència; per moments, l'era. ¿Sabia res de les mortandats arreu dels vastos pàrams per guerres, fams, esgarriaments o desesperació? ¿No fou escrit: quins temps, aquests, en què parlar d'arbres és gairebé un crim, perquè suposa callar sobre tant de sofriment (Bertolt Brecht)?
I tanmateix, deu ser ver el repòs del mar, envejable, no sé si desitjable, tendent a absolut, o sent-lo. (M'illumino d'immenso, Ungaretti)
dimecres, de gener 10, 2024
Memoranda (cendres i diamants)
Vaig néixer i créixer en la longa noite da pedra del
poeta gallec: una estesa de cendra rere l’incendi dels del feix, però amb
espurnes cada cop més vives. Hi he vist dirigents condemnats a mort,
supervivents, plorar, abraçant per primer cop les seves dones; líders d’importantíssimes
lluites obreres botant de tremolor sobre
el seient del cotxe que els duia a l’horror de Laietana; un destacat i represaliat
líder del tèxtil jugant amb una pistola com una criatura amb la seva joguina;
una altra líder del tèxtil donant-ho tot i donant-se perquè el Crist en què
creia era, i només era, l’altre que estava sofrint; un dels més
representatius lluitadors d’una ciutat eminentment obrera, detingut, represaliat
i estossinat un cop i un altre, respondre (preguntat si això no el preocupava):
jo no penso en aquestes coses, i no hi havia mentida; una joveníssima dirigent
estudiantil massacrada a cops en declarar haver nascut, per pura xiripa
històrica, a Moscú; una empresonada eixida després de vint-i-dos anys, amb la
pell transparent com de paper de ceba, tornant a lluitar l'endemà mateix per a un món millor.
Cap d’ells no serà present en cap pàgina dels llibres d’història
ad hoc, però en el gran llibre de la vida són els diamants que donen sentit a
la cendra habitual.
divendres, de gener 05, 2024
Αα → Ωω
i contempla el cabal que tan de pressa fuig
sobre els solcs fets per a l’espera passiva,
desenes, cents, milers
de cefalòpodes amb nom i suposats projectes
on consumar-hi la vida i el temps
que els és dat i no és el que es mesura,
sinó el que es viu, i això, esclar, viu
en les deus sense ferida evident
encara, però que han d’esqueixar-se
i doldre en la paraula i en el crit
dins els cossos de carn, perquè no és res d’altre,
la vida, que el plor que ens hi du i el que fa
que es dissolguin els mol·luscs en éssers que estimen.
