Atzabeja

Què és morir? Gargotejat, ni tan sols esbossat, en un poema aquí sota —que sigui o no poema, ho qualificarà cada lector pel seu compte, com passa sempre amb la poesia, amb l’art en general i en qualsevol fet i circumstància del món en què apareixem nats. Un diu, això és real; l’altre, que el real real és alteritat i l’ara i l’aquí solament fenòmens o aparences. Aquell assegurarà que Bacon és el súmmum; el de més enllà, que després de Rafael no s’ha fet res de bo. Hi haurà qui digui que només això i així és coneixement, ciència, i qui respondrà que és sols una manera de conèixer, un dels jocs humans que ha establert les seves pròpies regles sobre què és i que no. Com deia Heidegger, no ben bé en aquest sentit, només un Déu podria escatir el què de què. Qui aixeca el telèfon?

 I és que la mort de la Xita, la meva companya de vida tants anys, ha estat un trasbals profund, com si, de sobte, mort i vida haguessin esdevingut coses del tot reals, i que fins ara fossin estat per a mi, d’alguna manera, cobertes d’un tènue vel que, a despit de la tenuïtat, no permetia de veure, sencer (i veure-hi és saber), el que significa la mort, i, de resultes, la vida. I això que ja feia uns anys que, havent-me fet vell, em preparava per al que ineluctablement ha de venir. Sí, en una relació de tota una vida t’ames i t’odies, però, com gairebé tothom sap, el contrari de l’amor no és pas l’odi, sinó la indiferència. Diuen que queda el record, ai. És d’una etereïtat tan gran, el record..., a sobre de ser sempre re-construcció subjecta al moment i al que falta... Esclar que només disposem d’aquests rastres, i toca fer-s’hi. Vattimo diu que en els rastres, via Benjamin, hi batega el ser, l’autèntic, el clam o la paraula pendent de ser escoltada. Qui sap.

 He fet servir un terme, trasbals, perquè, en el meu cas, és el que hi escau: alguna cosa passa, un esdeveniment, que et travessa de part a part o fins al moll de l’os. Si fes ús d’una terminologia cristiana (en què ella creia, i per què no?), diria que la seva mort ha estat el meu camí a Damasc, o que és ella, el meu crucificat (dic heretgia?). Espais closos semblen haver-se entreobert una mica, distàncies precaucioses escampen la brama d’haver minvat, accessos de complet refús rebaixen murs. A la vida busques, respostes, sentit. Durant anys i panys fas com si els posseïssis o, si més no, ho creus. Però, et demanes ara, de què serveix tenir respostes, si les preguntes no són les adequades? Adequades a què? Preguntar vol dir voler saber? Un interrogant n’obre d’altres i aquests d’altres i d’altres, sense fi, fins a arribar, tal vegada, al propi atzucac del jo. I llavors sents, molt fluixet, una mena de rum-rum de fons que murmura: no serà que, de tant preguntar, deixen d’interessar les respostes, o que fan por?

 Fa poc, llegint Jung, he trobat una proposició:  Quan ets jove, busques i et mous a fora; quan ets vell, busques i et remous per dins. En podria fer ús aquí, no com a justificació, però potser sí com a explicació? Una pregunta més.

.... / ....