dimarts, de febrer 28, 2023
Simone Weil
"Un idiot de village, au sens littéral du
mot, qui aime réellement la vérité, quand même il n'émettrait jamais que des
balbutiements, est par la pensée infiniment supérieur à Aristote. Il est
infiniment plus proche de Platon qu'Aristote ne l'a jamais été. Il a du génie,
au lieu qu'à Aristote le mot de talent convient seul. Si une fée venait lui
proposer de changer son sort contre une destinée analogue à celle d'Aristote,
la sagesse pour lui serait de refuser sans hésitation. Mais il n'en sait rien.
Personne ne le lui dit. Tout le monde lui dit le contraire. Il faut le lui
dire. Il faut encourager les idiots, les gens sans talent, les gens de talent
médiocre ou à peine mieux que moyen, qui ont du génie."
"C’est parce que la beauté ne contient
aucune fin qu’elle constitue ici-bas l’unique finalité. Car ici-bas il n’y a
pas du tout de fins. Toutes ces choses que nous prenons pour des fins sont des
moyens."
dimecres, de febrer 22, 2023
Bereishit
Miro com delimita de manera tan feble,
la serralada al fons, el seu espès cos, dens,
porós de la fluïda i infinita fuga
del que, per literària convenció del mot,
anomenem cel, més que un lloc, un espai mòbil
amb què enjogassar-se despert, vetust,
mil·lennis de poder creatiu encesos
i inflamats encara, potser, d’indelebles raons
humanes —i qui en sap l’origen
ni per què era roja l’aigua en el grec poema
o blaus els bells cadàvers de l’estiu
de Trakl—, o potser el fet d’imaginar-se’l
d’on beure un glop d’eternitat present o, compte,
si no n’hi hagués cap més, a la fi som
nosaltres i nosaltres sols que toquem mare.
S’obren, els dies, a la tossuda incògnita de ser.
la serralada al fons, el seu espès cos, dens,
porós de la fluïda i infinita fuga
del que, per literària convenció del mot,
anomenem cel, més que un lloc, un espai mòbil
amb què enjogassar-se despert, vetust,
mil·lennis de poder creatiu encesos
i inflamats encara, potser, d’indelebles raons
humanes —i qui en sap l’origen
ni per què era roja l’aigua en el grec poema
o blaus els bells cadàvers de l’estiu
de Trakl—, o potser el fet d’imaginar-se’l
d’on beure un glop d’eternitat present o, compte,
si no n’hi hagués cap més, a la fi som
nosaltres i nosaltres sols que toquem mare.
S’obren, els dies, a la tossuda incògnita de ser.
dissabte, de febrer 11, 2023
Quiquecalla
De camí pels turons, en diuen
serralada, ai, l’altre que ho estrafé,
de cal i guix, llunyania imponent que endú
la pols de l’ésser, quin, i quina,
on s’acaben les coses i comença el real
el dubte enjova la claredat de l’hora,
és blau. Tremola la presència de la mort,
la fulla a l’arbre, els noms despresos
del cos: per què, si hi ha aire per a tothom?
El res tern del silenci anabolitza l’ombra.
serralada, ai, l’altre que ho estrafé,
de cal i guix, llunyania imponent que endú
la pols de l’ésser, quin, i quina,
on s’acaben les coses i comença el real
el dubte enjova la claredat de l’hora,
és blau. Tremola la presència de la mort,
la fulla a l’arbre, els noms despresos
del cos: per què, si hi ha aire per a tothom?
El res tern del silenci anabolitza l’ombra.
dimarts, de febrer 07, 2023
Vulnerabilitats
"Con suelas plateadas descendí los
espinosos escalones y entré en la alcoba blanqueada con cal. Ardía allí un
candil silencioso y escondí calladamente mi cabeza en las sábanas purpúreas; y
la tierra arrojó un cadáver infantil, una figura lunar que salió lentamente de
mi sombra, precipitándose con los brazos quebrados de piedra en piedra, cayendo
como nieve en copos”
(Georg Trakl)
