Atzabeja

Quan el Bernat era petit, la Xita havia d’anar de vegades a algun congrés o jornades i, si tornava en avió, l’anàvem a recollir, els nanos i jo, a l’aeroport. Un dia, cap al tard, ja era fosc, mentre jo conduïa, el Bernat, que estava mirant a fora i devia tenir cinc o sis anys, de sobte va dir: què passarà amb les coses quan no hi hagi ningú? No sé pas què li vaig contestar, suposo que sobre la marxa li devia dir que això era molt difícil o gairebé inimaginable, o alguna altra bajanada de l’hora.

Bajanada, sí, perquè després de la covid i la mai esmorteïda amenaça nuclear, que ens aniquili algun virus o microscòpic (o no) ésser orgànic no és pas parlar per parlar, sinó perills que es poden tornar, d’avui per demà, reals, fàctics, convertint-ho tot en la terra erma d’Eliot, amb perdó del poeta. El record, amb tot el que té un record d’històric i reconstruït, m’incita, però, a pensar-hi una mica més.

D’una banda, la pregunta no m’hauria d’haver fet plantejar com és que un nen petit (es)posa una qüestió que va de bracet amb la vida i la mort, sobretot amb la mort? No hi havia hagut experiències de mort pròximes ni en el temps ni en l’espai, l’ambient familiar era normal (grosso modo), com el desenvolupament. Els pares ens esforcem a fer-ho bé encara que només arribem a fer el que podem, com els pares dels nostres pares i els d’abans, fet que no priva que ens sentim un dia sí i un altre també garfits de culpabilitat —els qui no ho fan ni s’hi esforcen, a fer-ho bé, no en tenen mai, de sentiment de culpabilitat—. I se’ns escapen coses; ens falta temps, sovint maduresa, i ens sobre ansietat. No ens hi hauríem, crec, de capficar de manera obsessiva: els fills vénen amb el seu propi paquet, a més d’heretar una part del nostre. Som limitats, els superherois només als tebeos. Ser pares prou bons, ja corre.

Però la pregunta del Bernat té alhora implicacions filosòfiques, i escatològiques. Perquè, aquest immens univers quasi infinit, en expansió, diuen, ¿què és, si no hi ha cap ésser humà que li atorgui ordre, regularitats, valor d’utilitat i fins de canvi, bellesa, emoció, acolliment, comunitat..., o, per dir-ho amb una paraula que ho inclou tot, sentit? ¿Què fóra, si no una mera insubstancialitat espessa, opaca, inerta i freda? Perquè som nosaltres que li posem les formes, n’establim les diferències, les finalitats, els valors... Aquesta monstruositat galàctica, enmig de la qual els éssers humans no som ni la infinitèsima part  d’una micra del seu gran buit —l’aparença sòlida és engany, el buit n’és l’essència—, ¿què és, sense el que li dóna sentit (nosaltres), si no una massa informe, infinitament distant, abocada a perir en el si del forat negre que és?

Vivim en un món (un món és cosa humana) tan tecnoracionalitzat i productivista que s’ha fet cec a tot allò que al llarg de l’existència de la humanitat n’ha constituït el fons primer i més autèntic, allò sagrat o, si voleu, el misteri, o l’ombra de què parla l’Eugeni Trias, el que des de l’origen ha fet que el caos tingués sentit. No es tracta exactament de déus o de Déu —hi ha qui li dóna aquest nom—, sinó d’alguna cosa que la raó, limitada en l’espai i el temps i per les seves categories lògiques, no pot, en realitat, ni anomenar —el nom és el principi d’un domini— ni conèixer ni fer-ne cap proposició falsable, es tracta d’alguna cosa (ombra, misteri) que fa, per dir-ho a la Shelling, que un en-si esdevingui un per-a-si (pare/mare i fill/a), una consciència que sap que ho és sense deixar de ser en-si, o, si es vol, un esperit —el conjunt de dos, però tercer, per dir-ho de nou amb Shelling— amb tota la carn i l'os. Som, misteriosament, més del que som, en cap cas projectats a un forat negre, sinó subjectes de claror, ergo, de possibilitat, de llibertat, de pot-ser. En voleu dir el ser? D’acord. El grund que és més que l'existència que és i som? Som-hi. Que hi ha d’haver, potser, un darrer mot? Hi cabria. I l'obertura al que és?, com diu aquell, l’agulló, potser, de l’instant-eternitat.

Perdoneu-me tanta digressió a l’hora de pensar en veu alta.

# posted by Manuel Ballester @ de setembre 15, 2022 0 comments

Que una escriptora colombiana escrigui notablement bé no és gens estrany, el context, els precedents (de García Márquez a Santiago Gamboa, per esmentar estils i èpoques), l’eruptivitat, natural, social i cultural del país, hi proporcionen racionalitzades justificacions. Si, a més, l’escriptora ha estat periodista en zones de conflicte, companya de viatge d’ONG i voluntària en el compromís polític i per a la resolució (si hi és) de la violència, revolucionària, narco i estatal, aquesta darrere ni de lluny la menor, llavors el mínim que es pot esperar és un esclat de lletra roent davallant pels flancs, les pàgines, del que escriu. Parlo de Laura Restrepo i la Canción de antiguos amantes.

Nascuda el 1950 a Bogotá, ciutat que per les seves característiques facilita l’eclosió de les passions, no sé (jo que no sé, de fet, res), per quins set sous ha anat a parar des de fa uns anys a Borredà (influència tardana de la migració de catalans?), poblet de molta pedra al capdamunt del Berguedà, d’isolament relatiu i apte per a estiuejants i arrossaires de cap de setmana de can pixa-rellisca. El poblet té una església mil·lenària que potser ha afavorit els mil·lenarismes que se’ns narren sobre Salomon, el Cantar de los cantares i, sobretot, la reina de Saba, musa mítica, mitològica i carnal.

La novel·la és una arquitectura que té per sostre el cel dens i nocturn, il·luminat d’estels atapeïts en infinita xifra, del Iemen, país d’història molt més reculada encara que els Borredà d’aquí, batut, torturat i trinxat per una guerra civil de dècades que fa dècades va deixar de ser-ho, de civil, per esdevenir la fornal on potències estrangeres malden per veure qui etziba el cop de martell més fort. Mort, fam, sang, malaltia, desplaçaments, violacions, tortura, més violacions —¿no són les dones, allà, aquí i arreu, les víctimes sacrificials més fàcils, no ho són sempre els més dèbils?— són, com se sol dir, el pa de cada dia, si n’hi hagués. El Iemen no és un cas únic, ben al contrari, però sí un cas exemplar.

La realitat més crua, nua i terrible, va de bracet amb una història d’amor en què una princesa bella i deforme, Pata de Cabra, autoalçada en un regne fet de perfum i encens, no pas d’obscurs drets d’herència ni expoliació, és cercada pel rei Salomó com a objecte de desig, si bé un desig sublimat, un desig de desitjos, el cant de cants, que els ordinaris daseins submítics adaptem als enamoraments més aviat banals d’estar per casa. N’hi ha d’altre, d’amor, a la novel·la, però a ras de terra, de passió viu, mes, ai, dins del temps i, doncs, perible.

Sant Juan, santa Teresa, Rimbaud (un pèl massa?), Camus..., de la poesia del desert a la criatura d’ulls esclatats per una bomba, dels míssils a la feina al límit de MSF, de les dones castrades, fugitives, orfes, afamades, perdudes i/o violades i mortes pels seus violadors, a l’atenció mèdica dispensada a aquests mateixos violadors, de la mare cruel a la mare desencisada i desencisadora, de la babel de llengües a la capacitat de ser-hi sense dir res. Els homes no hi tenen gaire paper, inhibits, cuirassats contra el sofriment, pendents d’ells mateixos, distants, errants com un hebreu... No és així al quotidià que vivim?

La novel·la és un poema llarg, trufat de periodisme i analítica de tant en tant, visual, auditiu, regalimant dolor, però perquè és l’amor que ho sustenta, i a despit de tot, no gens desesperançada ni cruel: llegir-la és llegir amor, solidaritat, lliurar-se de ple, creure en la bondat humana. A mi, i tan sols a mi, m’hi sobren les cites literàries que s’hi repeteixen, això sí, curosament xifrades: trenquen el ritme propi, expressiu, de l’autora, les hi sento ficades amb calçador. Cap dubte, els qui tenim el privilegi de poder llegir el castellà en l’original, l’hauríem de llegir. 

# posted by Manuel Ballester @ de setembre 05, 2022 0 comments