dilluns, de febrer 26, 2024
Logos de carn
consciència i cap alçats,
de sabuda mort reeixida, mai llunya,
viva d’ençà que neix,
què triga, el no i el sí a aprendre
i que és aquest i l’altre i l’instant, justament
aquell, l’imprevisible, el que era
l’avantguarda del que vingué després,
també tan decisiu alhora, l’instant que prometia
obrir-te en canal al que ara i aquí
escrius i potser penses, l’ull que rebenta
a la claror, a veure-hi, a haver-te de dir,
ja tan tard, tan de posta, que fou ceguesa
el temps del doble de la meitat,
què triga, bretxa desorbitada, en tu quimera,
si ja sabies fi tan cert,
si ja et fou dit que viure és veure-hi
i esbatre’s contra les cataractes del no,
què triga, un ésser dat al balç a assabentar-se’n?
No és res el temps; unes busques, uns flats.
S’esqueixa el fons del fons de carn, i els ulls es baden.
dissabte, de febrer 10, 2024
Memoranda (de déus a déus)
Quan
era molt jove, en ple cementiri
franquista, vaig anar a visitar una parella que vivia als vessants de Montserrat
en una mena de cabana gran bastida per ells mateixos. Un hort, un equí, quatre
xais. Era l’itinerari de vida escollit: reduir-se al mínim per accedir al més,
res a veure amb l’acumulació, sinó amb el despullament. Tot i no moure’s del
lloc, miraven de fer el més llarg dels viatges.
No sé si se’n
van sortir. El món de llavors era, i el d’ara ho és més, d’una densitat i,
doncs, d’una força de gravetat tan grans, que no deixen gaires possibilitats de
fuga. Immanència i transcendència han esdevingut conceptes buits, estanys
reclosos. Ni Paus ni Spinoses ni Kirkegaards ni Bergsons, sembla que tinguin
ara mateix futur; ja no diguem els messianismes, secularitzats o no. Això sí, la
vida dels cossos, al primer món, s’allarga, en un intent, inútil, de fer-se
escàpol a la justícia deguda de què parlaven els presocràtics grecs.
diumenge, de febrer 04, 2024
Ø → ∞
l’escrit, els altres codis útils;
som certs de dir
el que hem volgut dir, la paraula
el ser mateix que pensa, no
hi falta res del que els mots buiden.
Però ens cauen les dents; la sang
informa que és informe
el seu eritròcit volum; la pensa fa
abans d’evocar-ho a la boca.
I és que no es pot,
en aquest món de blaus intel·ligibles,
clamar sense asservir-se al verb.
