dimarts, de desembre 27, 2022
On the road
Algú, a la carretera, fent camí;
potser, entre la broma, si hi pensa,
sàpiga d’on ve, o s’ho cregui, un lloc,
una pàtria, arrels amb la textura de la reixa,
una mare o, més aviat, un no-pare,
la clau de volta que clou o desencega
l’òpal d’un roc --no és pas
que se n’il·lumini la imatge entre la boira,
un tret al pit, o el recer de la por
que encadena. El camí dobla, es dobla, trifurca,
es multiplica en xarxa, ben a prop
del laberint, ningú que guiï, cap àngel sàvia
per compartir-hi cos i veu; on va
el qui camina? Són tan curts els dies;
de pressa, l’àncora del cos
demana d’adormir-se, no rumiar-se,
sentir-hi poc, si no fos que fos l’atzarosa pau,
paraula forta. Mai com ara no havia
estat tan sol, què és que havia preguntat?,
què hi farien les respostes?, com ara,
ser si no ets tu, sentir el pols tan poc ferm,
però, sembla, realment existent, que et resguarda
en el si de l’altre, diguem: l’amor,
que et lliga i et deslliga, que no es ventura
de cap economia de mercat, l’amor que dóna, i prou.
No és pas volva de plata, hivern. La meravella
és en els murs fesos de Jericó. No
corre, córrer, la glòria del món és dar-se.
dimecres, de desembre 21, 2022
Antonio Alcaide Galiot
L’Antonio Alcaide és mort, tenia la meva edat,
amb ell, el meu germà i altres companys vam organitzar i tirar endavant les
primeres mobilitzacions laborals, socials i polítiques dels treballadors de
banca de Manresa cap a l’any 1969/70 de l’era del dictador, quan res no es
movia en una ciutat immòbil i tot un país era, per dir-ho com el poeta gallec, a
longa noite da pedra. Érem joves, disposats a comprometre’ns a fons passés
el que passés, érem els nostres propis capitans d’herba whitmaniana, a punt per
alliberar-ho tot i tothom i no tan sols un home sol.
L’Antonio era una de les persones més
senzilles, honestes, obertes i nobles que he conegut mai, la representació viva
de qui té consciència de classe, si n’hi ha, per dret de naixement, pre-ocupat
i ocupat per aportar el que calgués als altres i al món sense demanar mai res a
canvi: creia que ho havia de fer i hi creia. Com tants com ell, molts, milers,
que s’arriscaren per mirar de deixar les coses rere seu una mica millor de com
les havien trobat, de manera anònima, sabent que no passarien als llibres
d’història ni serien celebrats com el captain de Whitman, i ni esperaven ser-ho. Integrat al país d’acollida (?), era andalús, i
manifestant-se per aquest país quan més de quatre i de vuit dels qui després, còmodament instal·lats, cridaven independència no deien encara res. Continuà
l’activitat sindical i veïnal ja en la legalitat. No el vaig acompanyar, jo ja
me n’havia de la ciutat feia anys.
Parlar de l’Antonio és parlar de tot un grup manresà de vianants de la història, com deia l’enyorat Vázquez Montalban,
que es donà i compartí la passió, jugant-s’ho tot, perseguits, detinguts,
represaliats, totes i tots constituint el més admirable exemple de per què
vivim: omplint de sentit els altres i el món i, gens de retruc, nosaltres
mateixos. No és fàcil. Molts d’aquells amb qui vaig fer camí ja no hi són: els
germans Sala (el Joan, tan prematurament mort), el Vizcaíno, el Lluís, el meu germà
mateix, l’Emili...; la distància temporal i física i, esclar, l’envelliment a
què és sotmesa la memòria, em priva de completar-ne els noms. Només puc ressaltar-ne
la petja, inesborrable en mi mentre sigui viu, i declarar-me orgullós d’haver
compartit amb elles i ells un tram, un dels millors, del temps que ens fou
concedit a la terra.
dilluns, de desembre 19, 2022
Herodiada
no pas un grop, un vent d’agulla, gèlid,
una pua finíssima, tant com
persistent, que de poc a poc recorre
els vastos espais buits de dins
la carn, de l’os, el cos on es genera
en hipotètic mot la veritat
l’esquena tendra i vivim amb el clot
de la boca clos i el llavi perenne
de l’amor recosit a estones, d’altres balder,
a penes de color bastant a veure’l.
Si fos una safata, hi tremolarien uns ulls.
divendres, de desembre 16, 2022
Ètica absoluta?
"Mais nul ne devrait s’y risquer sans crainte, ni sans se demander si lorsqu’il se veut absolument attentif à l’Absolu, il ne se rend pas sourd à l’appel des hommes (et n’oublie pas que l’éthique possède elle-même une charge eschatologique peu contestable)"
(Expérience et Absolu, Jean-Yves Lacoste)
dimarts, de desembre 06, 2022
María Zambrano
Vaig entrar en contacte amb el món de María
Zambrano a través de la lectura del que és potser el seu llibre més poètic i suggerent
(Claros del bosque), d’una poesia gràvida, capaç d’obrir forat en el
lector per mitjà de la paraula creadora —per tant, també, misteriosa
(sagrada?), impossible de ser exhaurida per la paraula que ens és dada i
és dada, comunicació—, portadora del que escapa al límit, i, quan diem límit, per
aclarir-ho una mica, apel·larem a Jaspers o a l’Eugenio Trias de l’home-límit —per correcció
política i en aquest cas necessària de tota necessitat, direm ésser-límit—, que és el
qui viu sempre entre l’ésser finit del món quantificable i instrumental,
l’ésser destinat a la mort, heideggerià, i l’altre, el de l’ombra de ‘la
filosofia i la seva ombra’, títol de l’obra que el va fer conegut.
La paraula de Maria Zambrano és paraula
“originària”, no ja provinent, sinó formant part del logos spermatikós
de què parlaven els grecs —allò seminal que du la vida, i que no cal que
sigui una de numeral—, paraula adreçada o preparada, no a fer,
sinó a ser, paraula, doncs, ontològica —per dir-ho amb
l’escriptora mateixa, “no palabra de-bida, sino palabra de-vida”. Es veu
la diferència, enorme, oi? Passem pel món, per la vida, immersos a fer, el que
sigui, més i més, som en la mesura que fem, l’homo faber, com si,
aturar-se, comportés alguna mena de perill, retrobar-se potser amb l’angoixa inherent
a existir en aquest ni tan sols parpelleig que és la nostra durada al món.
No és que l’ésser humà (el dasein) no pugui “saciar-se” o “sentir-se complet” dins
de la seva finitud; exemples, se’n troben arreu, potser no són innumerables,
però hi són. Ara, és obvi que des que l’ésser humà ho és —d’abans segurament
dels primers enterraments—, s’ha plantejat si hi havia cap sentit en el sentit (ups!) de viure,
d’on venim, on anem, si hi ha un principi i un final més principi i final que els
que coneixem, si podem reposar (o no) del precari saber-nos volva atzarosa,
contingent, d’un univers també contingent, vast, pascalià, que podria (podríem)
no haver existit mai. Dit altrament, per què hi ha alguna cosa enlloc de no
haver-hi res? Tanta llibertat i dignitat, esclar, guarneix al qui s’ho planteja
com al qui no, sempre que hi hagi una consciència entremig bategant.
En temps reculats, algú escrigué o digué que “el
qui creu, crea”. Crec, al meu torn, que hi ha veritat en això. Gadamer proposa
que som éssers de llenguatge (no sols verbal), per tant, simbòlics,
interpretables i interpretadors. La realitat humana (n’hi ha cap altra?) és subjecte
al canvi, a l’imprevist, a la transgressió dels límits —sortosament; si no,
seríem simples deixalles heideggerianes en desempara, desesperançades i orfes.
Com tota poesia autèntica, la de María Zambrano,
filosofapoeta o poetafilòsofa, obre portes a noves contrades, recers, mons, a maneres
altres de sentir i veure-hi o, més aviat, de mirar, de posar-nos al davant, de
la més suggerent forma, horitzons fondos i il·limitats, qui sap si in-finits. “E il naufragar m’è dolce in questo mare”, deia el Leopardi de L'infinito.
“...ella abre la herida más aguda ... una
herida devoradora, una palabra nunca hallada, mas nunca acallada, nunca
adormida; que aun en sueños, entre esos sueños fantasmas del ser, se abre más,
se enciende, llama que devora y puede crear, a su vez, algo no visto ni oído
hasta entonces ... una obra que vivirá siempre, mientras el cuerpo que la
sustentó cae en cenizas sin nombre siquiera, sin nombre.”
(María Zambrano, De la aurora)
Esclar que, qui llegeix avui dia Maria
Zambrano? Qui sap ni tan sols que existí? Som savis de no-res i ignorem que,
saber, no vol dir sempre certesa.
