dijous, d’abril 25, 2024
Memoranda (Parmènides amb musselina d'all)
Cuerpo del hombre más alto que los cielos,
¿qué hiciste de ti mismo?
(José Ángel Valente)
L’ésser humà és l’ésser que no pot evitar de plantejar-se
sempre qüestions fonamentals relacionades amb ell mateix: què som?, d’on
venim?, on anem?, quin és el sentit de tot plegat? No és que siguin preguntes
que a còpia de pensar-hi tard o d’hora hagin de trobar resposta definitiva: som
éssers finits, limitats de cap a peus, capaços de pensar i de ser només en la
mesura que el llenguatge ho permet.
Pensar és ser, establí en el seu moment Parmènides. Els
nostres límits, enllà dels espaciotemporals, si és que hi ha diferència, són
els del llenguatge, només amb ell i en ell podem anar extraient conclusions,
veritats, sempre, esclar, provisionals. Mai posseirem la totalitat: una consciència de si no pot abastar un tot que
l’inclogui a ella mateixa.
La llengua és allò que ja sempre és aquí quan arribem; més amunt
seu no es pot pensar, anar: és l’origen (en minúscula, si n’hi ha en majúscula,
no es pot saber). La llengua és susceptible d’una il·limitada desconstrucció,
Darrida dixit, però, alhora i gairebé al contrari (o potser no, potser es diu el mateix), les seves
possibilitats de crear, re-crear i re-significar són també in-finites: pura
transcendència o immanència, segons sigui la posició d’entrada del qui pensa.
Pensar no és, però, l’única font de coneixement humà, hi ha
també l’experiència, o, més ben dit, les experiències adquirides
senzillament vivint, no tan sols individuals, també col·lectives. Compte, cosa
dita no tant a la llum de Jung, com, més aviat, a la del mite: no únicament de
raó i en raó viu l’ésser humà, sinó de tota experiència autèntica vital, no
sempre expressable ni aprehensible per la llengua. Que en el principi fos el
verb, deu ser tan possible com que no només de pa vivim ―poèticament habita
l’home (passem el masclisme) el món, assegurava Heidegger.
No sorgim mai al no-res o del no-res (pot ser, el no-res?),
sempre arribem al que ja hi és des d’abans, misteri irresoluble, l’enigma. Ara,
qui sap si, com deia Pascal, “no em cercaries, si no m’haguessis ja trobat”.
dijous, d’abril 18, 2024
Vladimir Jankelevitch
“El dejar de ser
no está comprendido en la noción de ser. El ser no implica su propio fin. Era
una cuestión que había que plantear, Pero después de todo, lo que no existía fue
puesto a ser”
“Aquel que ha
sido no puede en adelante no haber sido. En lo sucesivo, ese hecho misterioso y
profundamente oscuro de haber vivido es su viático para la eternidad.”
dilluns, d’abril 15, 2024
Aleph
Hi ha horitzons, grisosos, blaus,
vidre enllà de les finestres → són altes,
no diré tant com les de Donne, qui sap
si de matèria eren, aquestes
talaien congruències, límits fets
per als alts ulls humans, tan aptes
a les possibilitats nues dins de l’ajoc
del viu, cosa, diuen,
de grecs, allò de → tot és de pensa encuny
i el que es pensa és, vida
i mort. → Ja es veu, què en queda, res.
Per què, doncs, treurien els ulls tanta aigua
si és sols la xifra que se’n pot vessar?
→ Si el no-res és, pot ser? On eren
la claror, l’aigua, els protozous,
les altíssimes pressions, abans que cap encèfal
en fes dominador record? El nom,
aquí, no crea res ―en terra baixa, baula
tan sols dels cops de dir, la dent
d’una cadena; de tanta transparència,
no s’engendra ni a ell mateix―.
El foc ja hi era, quan el robàrem per encendre l’ombra.
