dimecres, d’octubre 26, 2022
Happiness
"Alguien debería decir que la felicidad es, como el sueño, un producto lateral, algo que nos pilla haciendo otras cosas."
(Tret del blog de Josep Cobo)
dijous, d’octubre 20, 2022
Analícia existencial
S’obren els dies, passen i es clouen, no
són, diuen, mai iguals. Un dia
què és? El sol s’enlaira esventrat de claror
i el fon la nit, retorn etern del que era.
Hem caminat, no hem reconegut
fronteres ni si hi són —potser no sempre
per saber on érem, que érem, ni en cada hora
ens hem lliurat, hostatges, al que de dins
devé, si no de fora—, però, orfes,
que ens crea, des de la nostra engruna alçada,
hem maldat pel durable del moment,
si hi fos —i ho fóra una àudia caiguda
i clarianes, invisibles a l’ull que es negui
al que no es veu—. Vivim
el compte fet, potser els dies no són,
sinó un camí per al regrés des de l’espuri
càvic borboll del món, pedrís
on el ser s’escarrassa dins el fermall de l’ésser.
són, diuen, mai iguals. Un dia
què és? El sol s’enlaira esventrat de claror
i el fon la nit, retorn etern del que era.
Hem caminat, no hem reconegut
fronteres ni si hi són —potser no sempre
per saber on érem, que érem, ni en cada hora
ens hem lliurat, hostatges, al que de dins
devé, si no de fora—, però, orfes,
que ens crea, des de la nostra engruna alçada,
hem maldat pel durable del moment,
si hi fos —i ho fóra una àudia caiguda
i clarianes, invisibles a l’ull que es negui
al que no es veu—. Vivim
el compte fet, potser els dies no són,
sinó un camí per al regrés des de l’espuri
càvic borboll del món, pedrís
on el ser s’escarrassa dins el fermall de l’ésser.
dimarts, d’octubre 11, 2022
Irma Vep
En algun lloc (no revisito gairebé mai el que
vaig publicant) he deixat la confessió escrita que sí, que sóc dels que veuen
sèries. És ben possible que en vegi tothom, de sèries, però per alguna raó que
se m’escapa sembla que continuï sent una mica vergonyós acceptar-ho, sobretot
si un s’imagina a ell mateix no estandarditzat. Sigui com sigui, aprofito per
comentar la darrere que m’ha fet sentir enmig d’una veritable experiència
estètica que, si calgués dir-ho i a mi no em cal, vol dir també ètica.
Es tracta d’Irma Vep. En síntesi, un director (René Vidal) fa un remake d’una pel·lícula del cine mut (existent, es titulava Les vampires) que ell mateix ja havia versionat abans però feta ara en forma de sèrie de vuit episodis, que insisteix a anomenar capítols d’una sola pel·lícula. Com es pot veure, no solament és cine dins del cine dins del cine, per dir-ho així, sinó que el mateix director de la sèrie que nosaltres veiem, Olivier Assayas, ja havia fet als anys noranta una pel·lícula remake de la muda, i, per tant, el René Vidal fictici de la sèrie és de fet un alter ego seu. El grau de complexitat és alt, ja que els nivells que se superposen i es barregen no són només els de la ficció, sinó també els de la vida real, desdibuixant d’aquesta manera les línies de demarcació i el “valor” de cada camp.
L’Irma Vep, al guió, forma part d’una banda criminal autoanomenada Els vampirs, sense que acabi de quedar del tot clar fins a quin punt ho són de debò ells o l’Irma, interpretada per una actriu nord-americana, la Mira, que en la pel·lícula dels noranta era hongkonesa, exesposa del director de ficció Vidal i del director real Assayas. Queda establert i gràvid, per tant, que l’obra no sols és complexa, sinó que els fantasmes, externs i interns, hi juguen un paper determinant (els vampirs poden ser qualificats de ghosts): l’Irma Vep de ficció embruixa els qui l’envolten, que és el mateix que fa, al seu torn, l’actriu que la protagonitza, amb els que l’envolten, evolucionant d’intèrpret en un primer moment fins a la fusió amb el personatge. També es podria dir que tothom xucla d'ella, és vampiritzada, fins que s'adona que la vida no va de xuclar.
Els fantasmes, diu Vidal (embruixat pel personatge i per l’actriu i exdona seva que la interpretava als anys noranta), en una sessió amb la terapeuta, són allò que hem reprimit i portem a dins sense poder-ho expressar i, doncs, fer-ho nostre, detraient-los el poder. La Mira, esdevinguda, instants dixit, fantasma de veritat, és, just per això, qui el pot salvar (qüestió catàrtica, diguem), perquè, podríem afegir, només qui ha conviscut amb fantasmes i se’n surt, pot accedir verament al real, igual que qui creu de debò en Déu ha d’haver descregut abans, si no, seria pura inèrcia.
Amb una realització il·luminada, molt bones interpretacions, sobretot de l’Alice Vikander i Vincent Macaigne, un guió potent i uns diàlegs brillants, aquesta passejada pel dedins i el defora del cinema i el món que l’envolta, és també una incursió en les fragilitats humanes, quan ens comptem d’un en un, i en les seves fortaleses quan comptem amb l’altre, alhora que una prova que es poden fer productes d’elevada qualitat, de culte i tot, com se sol dir, sense necessitat de cap gran pressupost, però sí, esclar, de talent, col·laboració i ben escàs interès en la indústria, el comerç i la mediocritat que ens vampiritza, ara i per complet, a tots. Paraula d’Olivier Assayas.
Es pot veure a HMB.
dilluns, d’octubre 03, 2022
Dubtalitats
Naixem, creixem, i, un cop
reproduïts, morim. Vivim? Què fóra
viure, enllà de biologies dient
en la seva llengua als seus? Les parles
són moltes —la que salva al dar,
coses com d’on venim o on anem,
què som o hi fem aquí, però, per sobre
de tot, què hi hauríem de fer. Tenim
consciència, i carn i pell, que ens enraonen
calms o amb desesper, amb gemec
si el dolor, i saben, saben,
que cada passa en terra és provisional,
vetlla la mort, però són elles
l’arrel d’on el nosaltres treu —tu, jo,
i subjecte de desig?—, tens, reblert,
el que és, des del ser-nos, inquietud,
que vol i cerca en el que dura.
De durar es diu: els meus em duen/com els duc jo.
reproduïts, morim. Vivim? Què fóra
viure, enllà de biologies dient
en la seva llengua als seus? Les parles
són moltes —la que salva al dar,
coses com d’on venim o on anem,
què som o hi fem aquí, però, per sobre
de tot, què hi hauríem de fer. Tenim
consciència, i carn i pell, que ens enraonen
calms o amb desesper, amb gemec
si el dolor, i saben, saben,
que cada passa en terra és provisional,
vetlla la mort, però són elles
l’arrel d’on el nosaltres treu —tu, jo,
i subjecte de desig?—, tens, reblert,
el que és, des del ser-nos, inquietud,
que vol i cerca en el que dura.
De durar es diu: els meus em duen/com els duc jo.
