Monday, January 31, 2005

 

Ventimies

Sempre m'ha semblat, o, més ben dit, i per ser exacte, d'uns anys ençà i cada cop més, que les persones necessitem estar amb altres, tant, almenys, com amb nosaltres sols. Però no succeeix així. Pors, temors, resistències, defenses, ferides, indiferència i un llarguíssim etcètera, omplen de raons l'aïllament, l'uimpuls a esdevenir illes, com deia aquell, encara que ell ho deia com a cosa de natura: érem illes per naturalesa, per l'origen, no pas com a efecte col·lateral. Potser sí. Hi ha alguna raó també, és de justícia reconèixer-ho, per relacionar-se amb els altres i molt: la natura novament, els sentiments de fragilitat, de debilitat, estesos però ambivalents -tant poden dur al sí com al no-, la solidaritat, l'ànim de joc, sexualitat inclosa, la caritat, l'alegria -qui la suporta ja si no és com una creu?-, que inclou sovint la quasi exigència de compartir-la perquè sigui disfrutada a fons... i l'amor. Ah, l'amor. Ens estimem, és cert; fins aquells qui fan de la soledat un ofici o un destí a la vida estimen alguna cosa o algú, han estimat i estimaran. Sense amor, el món no fóra possible. I amb això no faig l'amor sinònim del desig, però s'hi assembla. Esclar que som habituats a substituir la multiplicitat per la unitat -és sempre més manejable-, i així l'amor sol ser entès, només, com a allò que ens acosta a algú altre genitalitat mediant-hi. I no és que sigui del tot mentida: som éssers sexuats, si bé no de sexe unívoc, i aquesta és present en tot, i, doncs, en tota relació; però no inexorablement en primer pla ni com a condició sine qua non, sinó, senzillament, com a la sal de la relació, el frec a la pell que guarda una intensitat que una potencial i orgasmàtica descàrrega buidaria de valor per convertir-se tan sols en això: una descàrrega.

Però et trobes amb la gent moltes vegades per inèrcia, per compromís, no saps ben bé per què, per compulsió, perquè t'hi trobes millor que no fent-ho, perquè t'avorriries si no, per no dir no... Llavors les trobades són dispars, heterogènies, simulacions, màscares, artificis, amb moments bons, per què no?, í així mateix amb estones, diguem-ho clar, mortes: matem el temps. De fet, en les millors relacions s'hi arriba, excepció feta, tal vegada, dels primers enamoraments, els amors fou, i poca cosa més, en els quals, com que l'estat natural és de completa alienació, de follia, el temps no compta. En tota, i recalco tota, relació es mata molt el temps -sobre que ell mateix ja s'escarrassa prou a suïcidar-se ràpid-. Es passen estones bones, però moltes també de buides, opressives, penoses i negligibles. Cadascú sabrà què fer-ne. A mi, se'm fan insuportables i les evito, tot i que, reconec, en el meu cas la insuportabilitat és de banda estreta.

Que tingui raons, és obvi, no vol dir que tingui raó. Ss sent vivament la contradicció i no es pot evitar d'heure-se-les amb un mateix: tensió entre desig i fuga feta omnipresent. Se sap que un desig gaire fort desborda i, en el límit, mata allò aconseguit amb penes i treballs. La filosofia popular ha creat frases com ara "morir d'amor" -autodestrucció-, "t'estimo més que a mi mateix" -autodissolució- "més que a la vida" -suïcida- "sense tu jo no sóc res"... És com si mai no s'arribés a controlar o moderar del tot el desig de fusió primigeni amb l'altre, la gran mare perversa que té fills com qui té un apèndix, un tap per als forats. Com si aquest aquest desig abassegador, absolutament intolerable -per a l'autoconservació!-, es mantingués en algunes persones intacte, hagués sobreviscut als assassins -el Nom del pare-. L'altre és aleshores el que, literalment, em vol: dic el seu nom i m'anomeno.

Caldrà tornar-hi.

La poesia és un estat? I si és així, l'estat poètic és propi del poeta o de qui el llegeix? El subjecte que escriu, qui sigui, s'ha de posar en estat poètic o això no li importa a ningú i qui sí que cal que estigui en estat poètic, és a dir, a qui s'ha de desvetllar, per dir-ho així, a qui s'ha de donar la possibilitat de fer l'experiència poètica, és al lector? La poesia només existeix de debò quan la llegeix algú? Abans és tan sols un "allò", una obra en potència? El poeta és solament un instrument? Aleshores, qui és de veritat el poeta, l'autor o el lector?

Li deia a NMV que la (lectura de) seva poesia era com estar follant amb una puta i adonar-te de sobte que no portes condó. Seria l'esglai que provocaria aquesta constatació. Aquesta esgarrifança és la que fa que la seva poesia em commogui profundament. És evident que amb freqüència m'afecta més l'espina que la rosa, i ja està bé, perquè emb tota seguretat és una poesia més viva que l'altra, al marge que hi hagi qui la qualifiqui de negativa, pessimista o torturada. No pretenc que sigui l'única mena de poesia possible, però moure'ns amb l'altre (com-moure'ns) exigeix que s'estableixi un llaç, que al seu torn dependrà de les condicions de possibilitat existents en autor i lector. És cert que de vegades, de vegades, n'hi ha prou amb la música; però s'ha de ser refotudament bo, i no n'hi ha tants. Enjogassats sí, que n'hi ha força, i el joc no deixa de ser creatiu si és autèntic; però, serveix de res al coneixement?

Sol a la barana,
cossos i veus, sondes.
Trets, de dret al cor.





Sunday, January 23, 2005

 

Diumengions

No sempre és fàcil escriure. Els dies passen, ineluctables; els bons propòsits, també: àpats per a la pèrdua. No és una qüestió de contractilitats, enzims o proteïnes: d’oxigen, n’hi ha prou per als pulmons. Potser un dejuni espontani en el desig o un excés de carboni en l’aliatge que el formà. I has d’anar ovulant, grama artificiosa, a la gropa de corsers d’altres grops, en l’estela de qui escup saliva de ciutats velles des d'una nova boca. La usura del signe, sigui quina en sigui la causa, se sustenta aquí, en el sísif escarràs que romp aigües una vegada i una altra, i exhaust, acaba donant a llum, oh grums maleïts, un part de la muntanya. Artefactes, el menor dolor dels quals és que ni vénen ni van: deixen el bedoll de l’altre en la mateixa gràcil ramada que l’havien trobat.



Joan Margarit conversa i llegeix. La seva presència física no és de poeta, més aviat d’un jubilat en ple repòs actiu després d’una vida de treball, quan ja no cal tampoc que s’amoïni pel vestit o per l’ordre que li perdura als cabells, en clar motí rebaixat per l’escàs volum i el to, com si també s’haguessin jubilat. M’agradi més o menys la norma que hi utilitza −versos sempre comptats, decasíl·labs, heptasíl·labs, quartetes..., accent sempre a la catalana, esclar−, és sens dubte un dels poetes vius més importants que tenim ara mateix: la forma neutralitza el llamp o ajuda a fer-ho, i en queda això que jo anomeno poesia de les petites diferències, que són alhora les grans diferències i la matèria bàsica de què es compon la vida. En aquest sentit, per més que hi apareguin mort, pèrdua, soledat, malenconia, i un llarg etcètera d’aquesta corda, la seva és una poesia plena de vida, feta de vida, extreta de la vida i adreçada a tornar-hi, a envigorir-la. Ell transpira vida quan diu, quan parla; per dir-ho així, la testimonia. I per aquesta raó m’agrada: li sobreïxen les bombolles cimentades per a les quals jo he de barallar-me cada matí. És a anys llum de poesies posteriors a ell i celebrades que només sonen a tòpics, això sí, de vegades ben escrits.

En rescato uns versos: I ja els amics / són assumptes llunyans, de quan el cos / no era un sòrdid objecte de conversa.




Em crida l’atenció un petit paràgraf de P. Valéry. Ho trec del seu "Discurs sobre l’estètica". Fa més o menys així: allò que podia no ser se’ns imposa tot d’una com allò que no podia deixar de ser i que ha acabat sent allò que és. I em pregunto si no m’he passat tot aquest munt d’anys apilats al darrere jugant just aquesta mena de joc: pressentiment d’una infibulació que canvia l’anella de lloc. ¿Sóc jo que us esbocino, els meus ossos, o sou vosaltres que m’esteu esbocinant a mi? Ara us escolto, però no calia que xiscléssiu tant. Enllà del pobre cos d’aquest jo, Valéry vol salvar una resta inassequible al verb, un misteri; en el fons, una esperança lleu que ens poguéssim fer escàpols a la mort: allò no matematitzable −o, no verbalitzable− és brou per a la màgia, per a la impossibilitat, el deslímit, l’infinit. Racionals, però plens de temor encara, hem matat Déu però el substituïm per altres de pagans: plaer, misteri o ciència, en són tan sols alguns.




La muntanya pelada de nou. No li hauria de dir muntanya, però facilita parlar-ne. A dalt no hi ha ningú, tret d’un aire fred, glaçat. Ja em va bé. Algun cop, no puc deixar de preguntar-me si els ossos em permetran pujar-hi d’aquí cinc o d’aquí deu anys. Ja sé que els hauria de bandejar, aquests interrogants; però, qui és tan amo del seu propi temor? Em molesta la gent que s’hi aplega, sobretot els diumenges, sobretot guiris. Són exhibicions de vida, esclar −assenyalem-ho: l’exhibició està catalogada en certs camps de perversió−, i deu ser això, que la meva fuga al lupus no ho tolera, o qui sap si no és a l’inrevés: no tolerar-ho és el que em força d’anar al lupus. De tota manera, m’agraden el fred, el cel blau, la ciutat a sota, el mar, a tocar i que mai no toco, el sol d’hivern, que aquí és estella de primavera, la poca soledat, la força del cos, encara àgil, les innumerables resplendors de les teulades i els finestrals quan la claror els toca de biaix a aquesta hora del matí. M’agrada també pensar en mi, i en tu, en el desmentiment del que deia Valéry sobre el que podria ser.



Wednesday, January 19, 2005

 

Demaiejant

Sandro Penna, poeta itlià, altament líric, tot i que d'expressió continguda, summament arrapada al món quotidià que l'envolta, que ell mira sempre a través de les lentilles del desig. Entenc que aquest és el seu tema fix més enllà del motiu o l'ocasió que dóna lloc al poema: una homosexualitat que Penna transita per via de bellesa localitzada en l'adolescent: símbol màxim de comunió entre desig-bellesa-pèrdua-batec de vida. Poesia que en algun moment apareix molt "blava" -els azzurri són abundantíssims-, no solament pel color que hi ha a les coses, humanes, per suposat, que l'envolten, sinó pel color a través del qual les veu, que desperta en el lector, en aquest almenys, el dubte sobre les tendències polítiques, pròximes o llunyanes, de l'autor. Poèticament, val la pena. Una traducció pèssima al català.

N. parla de la seducció del límit, del penya-segat, del joc amb la impossible possibilitat de l'ésser. El cor jove tendeix a l'infinit, com l'univers al cap dels tres segons delimitats; mils de milions d'anys després en teoritzem la implosió. Tanta diferència hi ha amb l'escala humana?

Little is beautiful. Això no ho va descobrir l'americanet del llibre; ho va descobrir el meu pare en redreçar-se de les cendres de la foguera en què l'havien col·locat -foguera de la incineració, no la de la flama blanquíssima que provocà ell mateix, cor jove entre altres més-. La pedra, el pi, un sol de franc, el rusc devingut or en mans de l'home. Vida viscuda, sobreposada a la mort. Un cert penya-segat també. El coratge de conquerir un recer. La consistència enfront del no dels altres, dels seus. La soledat a canvi. Ara que et veig -els ulls llavors eren de l'altra-, no tinc tacte ni so ni gest per atansar-te. Només això: adolorit amor.

No hem de mantenir amb la mort una relació d'amant, amarga o voluptuosa, sinó una relació familiar, com la que acostumen a tenir els matrimonis al cap dels anys. No és, la mort, aleshores, el terrífic fantasma que acostuma a ser, sinó tan sols un vell acompanyant que sembla que hagi estat amb nosaltres sempre. La vida no serà pas, per suposat, més feliç del que és ara -la felicitat és una funció anormal de les hormones que pateixen/gaudeixen alguns especímes humans-, però podrem morir amb els ulls oberts, com va fer el pare.

El José Agustín ho escriví per a la seva i jo ho escriví per als meus, i ara ho reprodueixo aquí:



PERQUÈ ARA ÉS DEMÀ


Ho dic avui
perquè sapigueu que el demà no és
fora de l’ara: tot allò
que d’una boca surt,
paraules,
i troba budell i l’esventra
d’un cop sol,
navalla,
i xiscla, vesànica, la incisió brutal, us gela
com si pel cul us donessin
amb un tió encès,
i no té la cova del pit,
la caverna entera de la còrpora,
un ull, un braç, el clot net
d’una mà, per apilar-hi els guanys
obtinguts a la menuda i amb escarràs
al llarg del temps,
diguem,
el fust sota l’escorça,
no sé ara mateix dir-ho millor,
tota aquesta saba agra,
els mots,
agrumollant-vos de la matèria fecal
que són, obrint-vos esvorancs
en el jo,
dolor, dolor, dolor, dolor,
dolor de tremp d’acer
i de la seva terrible persistència,
tot això, us dic, tot això
és claredat, o,
si voleu,
membrana diàfana,
cristall a penes,
de què es revestiran al vostre si,
tenint-se,
el sí i el no per fer-se vius,
nodes reals, certíssims,
d’aquest demà que no és avui
sinó que és ara, encara
que el voldríeu demà i no pas mai d’avui.

[Fremo amb l’abraçada que no em feu,
és el meu dèbit, però, sobretot,
ni un sol bes: se m’han podrit els llavis
que semblaven de mel.]







Monday, January 17, 2005

 

Gastrisprit

Hi ha dies -però, sobretot, nits- que no haurien de ser: les testes bullen i suen el malendreç: formes, colors i paraules sense consistir s'abaten sobre l'esperit inerm rabiosos fins al punt que aquest pressuposa aleshores i, d'una manera més terrible encara, després, que ho fan amb la pretensió d'escanyar-lo, si no d'esberlar-lo penetrant-lo pel forat per on no hauria d'entrar cap mena de múscul ni de carn perquè és reservat a la merda, o, encara més, perquè és la reserva última que protegeix l'infant, i l'infant no pot ser violat: si ho fos, s'anihilaria tot allò adult -raó, necessitat, límit, prudència, concepte, lligam...- adreçat a protegir-ne la dependència o a aïllar-ne el pecat original de ser-ho. A (gairebé) tots, homes o dones, en el fons, quasi soterrat a voltes, ens fa por una cigala roja, venosa, erecta, enorme, reconeguem-ho amb la mà al pit -o, si voleu, com deia la poeta, duent a la mà el cor com una taca grana-, tot i que potser la causa veritable no és tant el fal·lus en potència monstruós com la penetració mateixa, que ve a recordar-nos la penetració primera de l'altre que vingué a constituir-nos jos. Per això no és recomanable d'alçar la veu en excés proclamant-se d'una branca o una altra: tots som, en realitat i alhora, dones, homes, víctimes i botxins. I a tots ens han violat homes i dones, per més que ho hàgim disfressat amb els noms de pare, mare o similars.

No, no havia d'anar així, el text d'avui: la vida, el cos, l'amor, havien de governar-lo. Però qui governa el ventre de l'esperit? Gastritis mana.




Saturday, January 15, 2005

 

Blackno

Blanc, blanc, dòlmen d'infinita sed, al·literació, és a dir, que no hagi de ser mai oberta en va la porta que dóna al carrer: les seves dimensions gegantines són fetes exprés perquè les franquegin els castells del blanc. És l'única sal que calma la sed, la infinita sed, la sed que és només l'altra cara de l'infinit forat: sed mateixa d'infinit. I és molt fugaç l'ocasió, i ràpid, velocíssim, el balanç.

Que no tothom l'ha dut a la mà com una hòstia, en ofrena, sinó que sovint ha estat embolcallat d'obscures teles i servit de mocador de farcell: les pròpies soles pertinences que es duen arreu i que ningú no toca perquè ningú no veu -em premetré per una vegada el rodolí, signe de l'alliberament i el grau.

Que no sigui tampoc el mer esbatec del colom sobre la plaça, rere l'engruna que el fa pacífic i l'adorm. Que plani damunt els caps des de l'alçada de l'àguila de solitari vol -poca au pot arribar-hi-, que es llança en picat sobre la presa i l'heu, i, ben aferrada entre les arpes, remunta cap als seus llocs vora del sol, a la vertical blanca.

Cuida els ossos -sí, a tu t'ho dic, sí- però besa, per sobre de totes les coses, els llavis dels altres amb els teus, rosencs -et mantindran la blancor intacta i not te'ls clivellarà el fred.

Contempla amb benevolència el pas dels anys: és el gir mateix de la claror que tal com ve se'n va, però, mentrestant, és càlida.

I no vulguis tenir sempre raó, la veritat i la mentida són molt més relatives que el que et poden donar els altres de tant en tant.



Matí de dissabte d'hivern. Avui, l'arbre de la vida és lila.





Thursday, January 13, 2005

 

Brocadant-nos

No gaires paraules avui, la vida engrapa pel coll de la camisa i du al llatzeret, on totes les pústules són públiques i desemboçades i no donen descans. És fàcil el judici o el pas a l'acte ràpids del qui no hi cou, però el sí i el no de debò, reals, diguem-ho així, poden ser rugits feréstecs i conduir a la devoració de l'altre o a l'inaniment. I el del fons de tot murmura: vigila, agafa't fort, espera, ulla-ho bé tot, aguanta, el ventre és bo... Ho murmura, però el mormol és maçada de cap de fibló. Esperarem, vigilarem, aguantarem, perquè no ens rebenti la ira.

... ... ...

I a despit de tot, la vida és aquí, a l'abast, amb les sabates blanques de festejar, anhelant-nos.

Qui sigui de criança límpida, que alci la mà.




Wednesday, January 12, 2005

 

Axiolosia

Capacitat abstractiva, mecànica, de concentració en un objectiu..., enfront de l'implicament en la relació, la intel·ligència emocional, la interpretació dels senyals... Sebastià Serrano utilitza el llibre, encara que, tot s'ha de dir, de poca lletra, per parlar d'un d'aquests temes eterns i arribar a algunes conclusions, això sí, des d'un punt de vista científic, rigorós, que ja fa uns quaranta anys havien especificat, des d'una altra cientificitat, rigorositat, altres pensadors com ara Fromm i, sobretot, Marcuse, aquest darrer amb l'afegit o el complement de l'Escola de Frankfurt, potser, esclar, sobre la base d'una terminologia diferent -i ja sabem que paraules diverses impliquen matisos diversos, però no essencialment diversos-: dessublimació repressiva o generositat i sentiment solidari, per exemple, cosa que, crec, no desdiu l'afirmació feta tocant a l'encert del precedent esmentat.

D'aquest precedent derivaren les manifestacions, intel·lectuals i no gens intel·lectuals, dels anys seixanta i setanta: esclats que el sistema, per desgràcia, acabà integrant, i és possible que no pogués ser d'una altra manera: beatniks, hippies, maigers del 68, lottes continuades de la lluita de classes italiana, comunes alemanyes, explosions socionacionalitàries i polítiques a Espanya i Catalunya, guerrilles arreu, estats artificials, revolució dels costums -de les formes de- i un llarg etcètera. Dècada prodigiosa ha estat anomenada, tal vegada amb exageració, perquè ocupà més d'una dècada i perquè no deixaren de ser, en bona part, minories, àmplies, però minories, les que s'implicaren a fons en tot plegat. Tanmateix, n'han quedat marques en l'estructura, col·lectives i individuals.

Trobo en Paul Valéry: "Cal pagar a un preu desconegut el goig de no fer servir allò conegut".

He vist el nou poemari, inèdit, de Jordi Roig: Miniatures. M'ha semblat el millor que ha fet fins ara, s'hi nota, sobretot, l'ofici. Em penso que el capítol més dens i que atorga pes específic a l'obra és el que dedica a la rememoració: s'ha dit sovint que és en la infància on es troba el brou, la font, de la veritable poesia. És discutible, però, en aquest cas, les coses van per aquest camí. S'hi detecta, de tota manera, una certa càrrega de voluntarietat, segurament més per raons personals que no pas literàries, que en el conjunt transmet una mica de sensació d'artifici que llasta el bon resultat aconseguit. Llenguatge planer per a continguts que no ho són gens, rebuig de l'enlluernament però amb petites espurnes aquí i allà que doten d'una, suau en la superfície i intensa en el fons, emoció el grapat de poemes agavellats. Com a reflexió final, em pregunto si li és bo, en aquesta poesia, la intervenció del seu grup de treball.

Dia gèlid, blau i sec. Però hi falta una minutera al rellotge.

Sota les fulles
grogues es cova el desig.
Olor d'ametlla.




Monday, January 10, 2005

 

Estr@nyor

Matí difícil, ple d'una estranya i intensa sensació d'estar fora de lloc, també de mi. Ruptura d'un lineal i provisionalíssim alliberament del temps, del seu ritme pre, per i coestablert amb altri. Aferratall de la menudesa de la pròpia rodalia, potser l'única amb valor intrínsec. Recer. O somieig d'un altre mi de dogal afluixat -gairebé tot sota control- per jo. Heracliteà batec que les hores vençudes bategen, entre rifetes, de truita. No hi ha més prodigiosa meta que la impossibilitat.

El llibre es diu La secundària a examen, però jo he llegit "la sexualitat a examen". És tan sols un problema de desig? Qui demana amb tan afilat i perforatiu crit iris, corda i extensió, no demana allò que s'erecta i escup, sinó allò que falta i, esclar, ningú no pot donar. Davant la magnitud del reclam, quin unicorn no recula... o cau?

Troba, a E. Bou, una cita de Manent: "Aquestes notes disperses em semblen, almenys per al meu ús personal, com unes petites zones salvades de la marea del temps i de la inexorable erosió de la memòria". No comment.

Dies esplèndids a ciutat, ni un núvol, tràfec de vida, el cos pacífic, el cor en alt.






Sunday, January 09, 2005

 

Parentètic

En suspens.
Gola envitricollada.
Rengleres mudes.
Penombra.
Com sempre, glaç a les mans.
On dormen
les drisses d'ahir?
On alcen
ara mateix bandera?
El temps és roig.
El temps és un vell republicà
sotmès a llei de fugues.
El temps és dona i plena
però difícil saber de què, sabent
què difícil són el ple i el dona.
El temps és les quatre, les cinc, les sis
i deu minuts, i
no cal obrir finestrals:
el pols de la llum és ja tan feble
que sorprèn encara el ròdol groc.
Gavines. Però,
i és ben estrany, ni un còrvid als ràfecs.
Què estrany l'ull, l'home, aquest.







Friday, January 07, 2005

 

D'hora

Hi ha un moment en la vida de les ciutats que semblen serralades: quan a primera hora del matí, tot just argüida la claror, la part més alta de les cases és il·luminada pels sofres: aquest blancgroctaronja de teulats i coloms és cosí germà del dels cims. No és que això incrementi l'afecte pels ca(o)us urbans, al capdavall, la ciutat continua sent una acumulació de petites misèries i ambicions, en nombre suficient per depassar el punt crític d'una descomposició que, en devenir col·lectiva i afegir-se a les individuals, constitueix el brou pútrid de la vida diària, sinó que desperta el vell incomparable record -el vell incomparable truc- de les hores goludes que el cos, però no solament el cos, ha viscut. Les retorna. I no solament les re-torna, sinó que obre en les rodalies del jo i en la distància encara la possibilitat ferma d'embastar-les de nou.

Compte, no es tracta pas d'un manifest anticiutat, no podria ser-ho; a la ciutat devem un cert sentit de la cultura i del progrés, i de la democratització d'aquest sentit, i de l'obertura als afores i a les fondàries del crit: cor simbòlic. Passa que l'arrel de l'ésser és eixida de natura estricta, primària, legal, i que el ciutadà és ja d'una natura mediada. I, esclar, l'infans natura reivindica la seva quota de majestat. Sobirania tan real, si no més, que la dels tsunamis.

Transcric aquest vers-frase de Foix: "Deixeu-me sol, que só molts i fressejo".

Diré també: molts parlen però poquíssims saben de la natura metàl·lica dels dies de veritable hivern, quan els caps de fibló heuen la veu entelada i la fragilitat és la clofolla que aixafa el peu; quan els éssers no són ja més les roques que daven l'aparença de ser, i es revelen ones partides del seu propi embat; quan la guerra somou jos i els amolla d'esgarrinxades crues; quan ja res no abriga la romanalla exígüa -i eixorca, per suposat- dels recers mai no haguts ni perduts, pura intromissió de l'altre, agostament de la capacitat de mantenir-se a l'altra banda del guix, obsolet i feble, però guix -es pot substituir i se substitueix, però les ratxes reals ja han contaminat la immàcula del fòssil. I, se sap, el combinat de perdigons i pòlvora és tan sols l'esclat, l'aurèola de l'àspid abisal que remunta a la superfície i es clava al pit.

Sóc un tros bord, diu la poeta, i és veritat, però que ningú no erri, per alçada, el tret:
la vida és el tot, i pertot hi ha vida, i és vida tot, i tota fulla verda eternament.




Tuesday, January 04, 2005

 

Llast

Dilluns de Reis. Tot obert; gairebé tot per fer. Paradoxes: N. i M., joves, per fer, defensen el vell, allò fet, contra el nou, per fer. Jo, el vell, el fet, defenso el nou, per fer, contra el vell, que no és solament allò fet, sinó, de fet, el que ja es troba, definitivament, des-fet. M. cita Benedetti, que recorda el seu carrer com al símbol més preuat que resta al final; però això pot ser només el resultat del que anomenem paradisos perduts i, se sap, no hi més paradisos que els perduts, paradisos, justament, per perduts.

He dit símbol, i, per tant, de l'ordre del que queda lligat, interpretat -al marge que puguem interpretar-la, aquesta interpretació, o no puguem-. En el meu cas, no seria un carrer, degradat i empobrit en el record, sinó un color, un blau, que per extensió o per simbiotització o per metabolització fóra el nom mateix del que hauria de vedar l'ingrés a l'altre: funció del nom. Blau, és l'esglaó des del qual s'entrellucaven serralades alçurant-se en indrets llunys. La respiració era un acte fictici, i, tot i així, es respirava. El peatge, l'empetitiment dels cors, els que ara, després, es cansen.

El carrer és també la deixa d'un cos envermellint-se sobre l'asfalt, la mort que no vaig veure per mor d'haver-la vist.

I una claror estantissa travessada pel pinyol d'oliva en el paper de tret: autoconstrucció infantil ordida per les tardes de rec i oripell.

Trec de G. Ferrater: "L'artista ho és només perquè du a terme per mitjants peculiars el que cadascun de nosaltres fa com pot: l'intent de no ser tontos del tot, de no viure completament adormits".

I deixo també això altre, que no és de Ferrater:

E la terra bagnata
e i neri altissimi monti
tacevano vinti. Sembrava
che un di cattivo
avesse con un sol gesto
tutto pietrificato

E la pioggia lavava quelle pietre.

(Sandro Penna, 1906-1977)

Mirar el demà. No aferrar mai l'ahir. No pesar-lo. No arrossegar-lo. Saber que hi és, i prou.





Sunday, January 02, 2005

 

La vida o el mot

Frase collida entre imatge i imatge, no gens a l'atzar: l'amant és un espill en el qual pots veure-t'hi tu amb una més gran claredat. No sé d'on deu venir exactament, potser d'enlloc: la saviesa de debò habita el més discret dels reialmes. Afirmació enorme, que sotraga i que convé aferrar amb les genives si cal, que no se'ns perdi. Perquè sempre sotraga descobrir de sobte que ja sabíem allò que just ara sabem. Quina sagnia.

Són possibles, els poemes d'amor? I l'amor? L'amor té alguna relació amb el sexe o només sense sexe hi ha espai perquè hi creixi amor --l'espai, justament, que no ocupa el sexe. Serà per això que els únics amors possibles són els que són impossibles?

Interrogació: té, la felicitat, cap chance, per petita que sigui, en aquest ordre de coses o hi és un element estrany?

Del maragallià "crec i per això (ho) escric" al ribià "(ho) escric i per això crec", amb què hauríem de quedar-nos? Tot i que se'm fa dur reconèixer-ho, penso, pel que fa a mi, que del quadriüllat i un si és no és capellanesc comparteixo el mateix marc en què es produeix l'acte del mot que, tal vegada, quedi: púgils escometent-se en un pont elevat: en una punta allò que media, en l'altra, allò im-mediat. Gelor, massa gelor. Qui sap si no l'encertava Carner quan deia, de la poesia de l'altre, que no sonava ni a fusta, déu n'hi do.

Però no tot és tan gàsic, paraules tenen que re-tenen aire:

Quin dol teniu que li farem croada,
soldat servidor,
vassall, senyor.
Dec vida
I sóc a les ordres dels seus miralls,
la seva alçada en força.


I tanta, tanta abundància, de franc. A què sona un ésser?, per què re-sona tant?

La vida, viu; la resta, s'escriu.








Saturday, January 01, 2005

 

Cristal·lí

Ja hi som, 2005. Què hi ha de nou? Una dia esplèndid. El tell de la metàfora: pujant-lo i baixant-lo la vida és. Amb massa mediació però: corc que no para. L'hivern, acabat d'estrenar, pur i lluent. Es poden cometre pecats a l'hivern? Baula només, la cadena en té quatre, una vida sencera. Kim-ki-duk. Una bellíssima pel·lícula, tot transparència, simbòliques obertures a l'exterior i als altres que retornen sempre sobre un mateix. L'aigua, el ventre de la vida. Res no tenim si res no perdem. La trobada és un re-trobament. La pèrdua, també. L'ésser s'afirma sobre la negació. Cony, Hegel no és pas tan lluny.

El món dorm, la nit ha estat llarga i curta, si la mesuren les busques. Un mot per a la llargària dels mesos que han de venir: atzeituní, Cau de llunes, de la Marçal, segurament el seu millor llibre, amb diferència. Freud em mira del seu brou estant, i deu pensar: quan dius cau què coi t'imagines? Però s'erra, el meu cau el que cantava el Boix quan era en vida, i no vivia, el cau.

Lletres que vénen i se'n van, estintolades sobre la boira. De què parlàvem, de desig?

Amb la por de morir tot sol en el carrer. Tu sabies, Rosselló.

Dilluns haig de recollir el Tàpies, que no me'n descuidi. I la poesia de presó.




This page is powered by Blogger. Isn't yours?