Atzabeja

L’ésser humà, el Dasein heideggerià, per entendre’ns, llençat aquí sense saber d’on ve ni on va, sempre estranger a ell mateix i al món, i sempre en falta, i d’aquí el desig, un desig de l’objecte que el calmi o de la completesa total, absoluta, que només, si hi fos, li daria un Déu —i el grau zero de tensió a què tendeix, freudianament parlant, en seria la interpretació finita, encara que Jung assenyala a una consciència ampliada com a plenitud—, només té una certesa, que ha de morir: de manera inevitable i segura un dia el trobarà la mort.

Quan som joves, no hi pensem, i potser fem bé, res no faríem sota el pes feixuc de l’ombra angoixada de la mort, per més que, de vegades, sigui subjecte d’anhel en forma de mort heroica o romàntica, si no el resultat de la sola desesperació. El meu pare solia dir que se presiente lejos. Sant Joan de la Cruz mor perquè no mor. Heidegger dirà que no és ben bé un final, sinó la culminació de la vida —és a dir, un cop assumida la finitud i, doncs, nosaltres fets temps, i havent completat (aquí un gros interrogant) el nostre projecte vital suposadament elaborat al prendre’n consciència.

Però, què és la mort? Una buidor negrosa i freda, in-finita? Perquè, si es rumia, aquesta mateixa in-finitud, no fóra un desdir-se de la temporalitat en què existim (ex-sistere) immersos? Hi hauria un no temps, dessota, damunt, enllà, defora, el temps en què vivim, un ser absolut, ésser, potència o acte pur? Allò que es creu, es crea. O, més moderadament, si es pot pensar, és possible. En darrer terme, hi ha un sentit de tot plegat —per servir-nos, encara i més, del Monzó?

Deien d’algun dels reis enderiats de la Castella d’aquells segles, que dormia dins d’un taüt per tal de fer-se a la mort. Al Cèsar, es veu, algú li anava murmurant a cau d’orella: recorda, ets un mortal, cosa potser necessària en èpoques de gran proximitat entre déus i humans, però que serien també d’utilitat avui dia en més d’un cas i de quatre, en el benentès que parlem tant de de déus com d’humans plens de l’abundant, verinosa i comuna mediocritat vigent. En fi, a les parròquies rurals reculades, s’hi accedia passant entremig o pel damunt de les làpides tombals, en record constant de la perspectiva ineluctable del passar, amb la seva doble, com a mínim, significació.

Què és la mort? Des del punt de vista del jo que existeix, de carn i ossos, conscient, del Dasein, la mort, i al botavant el de Baden, és la fi total, l’entrada, si es pot dir així, fent violència al llenguatge, en el no-res, que, atesa la durada i l’espessor de cada existència particular i potser col·lectiva i tot, fóra aplicable, si es vol, a la vida mateixa: pures esteles al mar, per dir-ho com Machado, o estricta nàusea i/del no-res, per dir-ho com Sartre, o la terrible angoixa pascaliana enfront dels infinits abissals. Som, ras i curt, el que hem estat, fet, sentit i cregut mentre hem viscut. Com a jos, dellà de nosaltres mateixos, durarem mentre algú ens recordi, no més.

Steiner parla de les presències reals, sempre presents i indici de la transcendència humana, no necessàriament deista. Levinas sosté l’infinit realment existent en el rostre de l’altre, i l’Altre sempre és el desposseït, l’explotat, el dels marges, el malaurat: el que no té veu ni cara i, doncs, pot reflectir YHWH. Bloch ens mostrà el principi esperança, transcendència pròpiament humana. Hi ha qui li està bé i en té prou de ser tan sols un grapat d’àtoms microtemporalment vibrant a l’univers o, de manera més simple, o de ser el que fa: res d’allò de, la vida és el que ens passa mentre estem fent altres coses. Per als orientalistes som en la mesura que som capaços de fondre’ns amb el substrat real del que hi ha. El Crist digué, qui creu en mi, no morirà, o el meu regne és entre vosaltres, o som a l’aguait d’una encara última paraula per dir. Trieu, si alguna us fa el pes. Al capdavall, la mort més mortal és la d’adormir-nos en l’ultra brevíssim introit de viure. No hi ha sentit a creure que no té sentit plantejar-se les últimes preguntes, que són també les primeres, o, per dir-ho amb Leibniz, preguntar-se per què no hi ha res, en lloc d’haver-hi alguna cosa.

En un any se m’han mort el germà i la Xita, parts carnals, espirituals i morals de la meva vida tota, i altres amors, companyes i companys que han posat fonaments en el construir-me a mi mateix. Per edat em toca, i m’agradaria poder dir que he estat prou a l’alçada, en dignitat estesa, de la seva. Sóc un agnòstic tou, no tanco cap porta oberta. A l’hora de la mort i de la vida som, com deia el profeta, aigua escampada per terra, mai més tornada a recollir. 

# posted by Manuel Ballester @ de març 08, 2023 0 comments