Atzabeja

Louise Glück (Nova York, 1943) és una de les més interessants poetes vives nord-americanes en actiu i de la llengua anglesa en general. Guanyadora de múltiples premis i reconeixements, entre els quals, el prestigiós Pulitzer i el National Book Critics Circle Award, posseeix una extensa obra que, a diferència de l’autora Deborah Digges, de qui es pot trobar un poema en aquest mateix blog, es mou per territoris menys espirituals i més materials però no pas de menos emoció que aquesta. Crec que el petit poema reproduït n’és una bona mostra.

(Una primera versió d’aquest mateix poema va aparèixer al blog del Club de Lectura de Sant Narcís que coordina Lluís Gil amb eficiència llarga. Les dues versions al català són de l’autor del bloc.)

LA ROSELLA ROJA

Allò més gran
no és que puguem
pensar. Els sentiments,
i mira que en tinc, són
els que manen en mi. I hi ha
un senyor al cel
anomenat sol, per al qual
m’obro i ensenyo la foguera del cor, en flama
com la seva presència.
Què podria ser una semblant glòria
si no un cor? Oh, germans i germanes,
éreu com jo, temps era temps,
abans que fóssiu humans? I us
vau ben bé obrir, vosaltres, que mai més
no ho faríeu de nou? Perquè és de cert 
que parlo ara
com vosaltres ho feu. I ho faig
de tan desfeta que estic.

. . . . .

THE RED POPPY

The great thing
is not having
a mind. Feelings:
oh, I have those; they
govern me. I have
a lord in heaven
called the sun, and open
for him, showing him
the fire of my own heart, fire
like his presence.
What could such glory be
if not a heart? Oh my brothers and sisters,
were you like me once, long ago,
before you were human? Did you
permit yourselves
to open once, who would never
open again? Because in truth
I am speaking now
the way you do. I speak
because I am shattered.

–