dissabte, de maig 07, 2022
e. e. cummings
Edward Estlin Cummings (1894-1962), que signava sempre, no gens inconscientment, en minúscules com a e. e. cummings, fou un destacadíssim poeta nord-americà que lluità a Europa a la Primera Guerra Mundial, circumstància que el posà en contacte amb les avantguardes de tota mena que aleshores encapçalaven els moviments culturals, sobretot a París. Només cal veure la importància que la forma (ocupació o desocupació d'espais, moviment que reflecteixen les paraules o les lletres que les componen...) té en els seus poemes, que no deixen, tanmateix, d'oferir una plenitud d'intensitat i profunditat que permeten al lector de fer aquella experiència estètica necessària a tot veritable artefacte (monuments epocals, dirien un Gadamer o un Heidegger) que aspiri a considerar-se art. El poema que reprodueixo a sota, un dels darrers, mostra clarament la ironia sensibilíssima, honesta fins al moll de l'os, que el caracteritzava a l'hora d'escriure.
(La versió al català és de l'autor del blog.)
6
quan aquest enze mori
deixeu que aquell qui estimi
la vida posi
a la seva mà esquerre
una flor la glòria
de la qual ningú
no li haurà mai
ensenyat a créixer
....
6
should this foll die
let someone fond
of living lay
in his left hand
a flower whose
glory by no
mind ever was
taught how to grow
# posted by Manuel Ballester @ de maig 07, 2022 
