dilluns, d’abril 15, 2024
Aleph
Hi ha horitzons, grisosos, blaus,
vidre enllà de les finestres → són altes,
no diré tant com les de Donne, qui sap
si de matèria eren, aquestes
talaien congruències, límits fets
per als alts ulls humans, tan aptes
a les possibilitats nues dins de l’ajoc
del viu, cosa, diuen,
de grecs, allò de → tot és de pensa encuny
i el que es pensa és, vida
i mort. → Ja es veu, què en queda, res.
Per què, doncs, treurien els ulls tanta aigua
si és sols la xifra que se’n pot vessar?
→ Si el no-res és, pot ser? On eren
la claror, l’aigua, els protozous,
les altíssimes pressions, abans que cap encèfal
en fes dominador record? El nom,
aquí, no crea res ―en terra baixa, baula
tan sols dels cops de dir, la dent
d’una cadena; de tanta transparència,
no s’engendra ni a ell mateix―.
El foc ja hi era, quan el robàrem per encendre l’ombra.
# posted by Manuel Ballester @ d’abril 15, 2024 
