diumenge, de setembre 28, 2025
Vides extraordinàries
El meu pare venia d’un poblet minúscul dels cims alts de Terol.
Arribà als quinze anys a Catalunya. En poc temps, autodidacte, es féu una
sòlida base cultural i parlà i escrigué el català com un nadiu. Es trobaren amb
la meva mare en activitats sindicals, ella al tèxtil i ell dirigent destacat de
la CNT als trens. En presidí la primera, sembla, col·lectivització. La mare era
a les llistes negres; cap al final de la guerra, el pare fou nomenat alcalde de
Manresa.
Cinc anys de presó, dos formant part d’un batalló de treball
(cal dir forçat?). La mare i l’àvia soles, pencant per qualsevol preu o
netejant locals, amb l’entorn fent-los el buit o pitjor. Treball, suor i
angúnies tota la postguerra, amb ell detingut sovint per prevenció o atribuïdes
activitats. La misèria general de tota mena patida de ple. En les dècades
següents, del no-res, bastiren, on només hi havia pedram i bosc empobrit, un
abellar i un hort esplèndids, amb cisterna inclosa, amb les seves soles mans i
un infatigable esforç.
Exhauriren la vida lluitant i treballant, sense gastar res
en ells mateixos, i no viatjaren mai, tret d’algun càmping on instal·lava la
tenda el meu germà i d’alguns dies d’estiu, ja grans, a la costa. Foren els
primers éssers grans de debò que he trobat a la vida, molt més, per descomptat,
que la majoria dels pregonats públicament com a tals.
diumenge, de setembre 14, 2025
Esperar de franc
no se sap ell tot sol, però viu gràvid
de tant o més que el sol saber-se: sent.
De vegades, se’n sent.
No és només olor el que la boca espira
ni cuina de sentit. Furga’m a dins
i xisclo. Tot deriva a res si es toca; costa
d’aferrar-se al món. Tanmateix,
espero, trèmol o substància a eixut,
que a l’altre tomb del clos acer, m’estenguin
la mà els qui em daren l’aire que respiro.
