divendres, d’octubre 17, 2025
Norbert Bilbeny: el sentit
Estimacions més aviat conservadores calculen que a l’Univers
hi ha uns 2 bilions de galàxies, cadascuna de les quals estaria formada per uns
200 mil milions d’estrelles, a més de la quantitat gairebé infinita de planetes
i altres cossos estel·lars que això suposa. Tot plegat en un Univers el
diàmetre del qual fóra aproximadament d’uns 100 mil milions d’anys llum, i
engrandint-se.
És senzillament inimaginable. Com inimaginables són
l’eternitat, l’infinit i altres idees que la humanitat concep que, no per
impossibles de ser mesurades i observades, deixen de ser reals, com a mínim per
al pensament racional i raonable. Escriu Pascal que “el silenci etern d’aquests
espais infinits m’espanta”. No sembla pas una reflexió o constatació exagerada.
Des de molt abans de Tales, els éssers humans s’han
meravellat d’aquesta immensitat i han intentat un cop i un altre dotar-la de
sentit: per què hi ha alguna cosa en
lloc de res?, es pregunta Leibniz. Quin sentit té aquesta desmesura?, diuen d’altres.
O som purs grapats d’àtoms i molècules perifèricament i efímera conscients,
sotmesos a llei i sense ulteriors significació o propòsit? Té sentit,
preguntar(se) pel sentit? Si no és falsable el que diem, callem, dirà
Wittgenstein. Muts i a la gàbia.
Segur? Perquè els éssers fa milers d’anys, o més, que
pregunten i es pregunten i cerquen i proposen sense arribar, per descomptat, a
cap certesa certa, definitiva. No hi és. Però potser convé, de no
quedar-se en el mer càlcul limitat al domini i explotació del món (això implica
conèixer-lo) i incorporar altres incalculables però raonades i raonables
interpretacions ―en aquest món tot són interpretacions, insistirà Nietzsche―
que puguin ser, també, considerades. Sempre amb el dubte salvador present. Ara,
qui en tingui prou amb l’àtom, res a dir.
Tot això i més planteja Norbert Bilbeny a Universo y sentido, llibre, dit sigui de passada, afeixugat per la reiteració i un excés de xifres i pàgines, però de lectura del tot recomanable a més d’agradada.
dissabte, d’octubre 11, 2025
Mandràgora
són posats d’esquena a l’ordre natural
del tot extens, no escruten, no s’omplen,
els clava l’ungla impúdica del crit.
Qui els féu burí de perforar? T’ajups,
saps que aquest fust és de sang forta: avui
cal doblegar-hi el braç. Fosqueja.
La nit du càntirs d’aigua no quieta. Sents
les onades, fonent-se totes al ribàs.