divendres, d’octubre 17, 2025

 

Norbert Bilbeny: el sentit

 

Estimacions més aviat conservadores calculen que a l’Univers hi ha uns 2 bilions de galàxies, cadascuna de les quals estaria formada per uns 200 mil milions d’estrelles, a més de la quantitat gairebé infinita de planetes i altres cossos estel·lars que això suposa. Tot plegat en un Univers el diàmetre del qual fóra aproximadament d’uns 100 mil milions d’anys llum, i engrandint-se.

És senzillament inimaginable. Com inimaginables són l’eternitat, l’infinit i altres idees que la humanitat concep que, no per impossibles de ser mesurades i observades, deixen de ser reals, com a mínim per al pensament racional i raonable. Escriu Pascal que “el silenci etern d’aquests espais infinits m’espanta”. No sembla pas una reflexió o constatació exagerada.

Des de molt abans de Tales, els éssers humans s’han meravellat d’aquesta immensitat i han intentat un cop i un altre dotar-la de sentit:  per què hi ha alguna cosa en lloc de res?, es pregunta Leibniz. Quin sentit té aquesta desmesura?, diuen d’altres. O som purs grapats d’àtoms i molècules perifèricament i efímera conscients, sotmesos a llei i sense ulteriors significació o propòsit? Té sentit, preguntar(se) pel sentit? Si no és falsable el que diem, callem, dirà Wittgenstein. Muts i a la gàbia.

Segur? Perquè els éssers fa milers d’anys, o més, que pregunten i es pregunten i cerquen i proposen sense arribar, per descomptat, a cap certesa certa, definitiva. No hi és. Però potser convé, de no quedar-se en el mer càlcul limitat al domini i explotació del món (això implica conèixer-lo) i incorporar altres incalculables però raonades i raonables interpretacions ―en aquest món tot són interpretacions, insistirà Nietzsche― que puguin ser, també, considerades. Sempre amb el dubte salvador present. Ara, qui en tingui prou amb l’àtom, res a dir.

Tot això i més planteja Norbert Bilbeny a Universo y sentido, llibre, dit sigui de passada, afeixugat per la reiteració i un excés de xifres i pàgines, però de lectura del tot recomanable a més d’agradada. 





dissabte, d’octubre 11, 2025

 

Mandràgora

 

Mires, però no hi veus:  els ulls
són posats d’esquena a l’ordre natural
del tot extens, no escruten, no s’omplen,
els clava l’ungla impúdica  del crit.
Qui els féu burí de perforar? T’ajups,
saps que aquest fust és de sang forta:  avui
cal doblegar-hi el braç. Fosqueja.
La nit du càntirs d’aigua no quieta. Sents 
les onades, fonent-se totes al ribàs.
 




This page is powered by Blogger. Isn't yours?