Atzabeja

Ahir, una amiga em preguntava:  creus en la reencarnació? No, no hi crec, i algunes versions fins em resulten dures d’entendre. Però, afegia, estic obert a acceptar que hi pugui o, fins i tot, que hi hagi d’haver alguna cosa (quelcom) que doni sentit a tot plegat:  tanta desmesurada immensitat còsmica i no còsmica que ens envolta és per complet incomprensible, sobre d’innecessària, si no hi ha algun sentit que la justifiqui.

Per descomptat, em puc quedar tan ample dient, com he fet molts anys, que som una simple, per més brillant que en sigui l’espurna, excrescència en un roc perdut en intergalàctics espais, sorgida gràcies a una excepcional i més atzarosa encara combinació química en algun moment. Però això, no ens enganyem, és una altra manera de parlar de miracles, i m’estimo més optar per alguna hipòtesi amb profunditat poètica i llarg abast que reconciliï cada consciència humana amb el fet de ser humà.

Jankèlevitx pregunta:  pot morir, una consciència? Bona pregunta, perquè mentre que el cos i el jo són entitats encarades a la mort i entenc que el jo de cadascú, de manera molt probable, mor quan mor, la consciència, en canvi, planteja dubtes.

Una consciència no és ni el cogito que pensa ni la pura, si hi és, dinàmica neuronal que hi dóna físic suport. La consciència no és per res necessària a la supervivència de l’espècie. Està pel damunt de la vida sensitiva i experiencial de cada jo, és alguna cosa més que la suma de les altres característiques físiques i no físiques pròpiament humanes. Aristòtil ja parlava de dos intel·lectes. Jung parla d’una consciència eixamplada, potser no sols individual. Per l’orient, d’alguna mena de consciència còsmica. Hi ha en tot això, alguna cosa que s’escapa de les grapes de la biologia estricta.

El determinisme d’estricta obediència fa temps que es va acabar. Fóra de capficats creure que no es pot creure res més que la proposició o la hipòtesi realment verificable:  vivim de la paraula i de les interpretacions que fa d’allò real, sigui el que sigui allò real. Un altre tema seria la fe, en què no té lloc el dubte i que, dit sigui de passada, no és només un qüestió d’àmbit religiós, també del científic, en especial a l’hora de les pre-suposicions. Com deia Vattimo, al màxim que podem aspirar és a creure que creiem. I a no perdre mai una dosi saludable de dubte. I el salt a la fe implica això, un salt, que ara com ara no estic en condicions de fer.

[Personalment, però, no descarto que hi pugui haver veritat en la poètica que diu que el que es creu es crea.]     

# posted by Manuel Ballester @ de novembre 29, 2025 0 comments