Atzabeja

Cel tan blau com si l'havien pintat, i no és blaucel, sinó la intensitat mateixa del blau. Qui és que deia que eren sis els blaus (o set?)? Set és nombre màgic, cabalístic, i tots ens ho creiem poc o molt per més agnòstics que ens diguem. Blacèlic i verdelós, escrivia Jeroni Zanné en el sonet "A l'èmfasi parnassià" (del llibre Assaigs estètics), déu n'hi do, esclar que era a començament del segle passat, que ja és temps. Som a quatre anys del seu final i ja sembla hel·lènic. Ningú no té cap filtre per aturar o frenar, si més no, aquest desguàs? Per les sanefes dels rics parles estranyes, precs de sauri, futurs tancats. Una dona, bella com una alzina de bosc, somriu en creuar-nos; no la conec de res, però em posa una pinzellada als ulls; gairebé del cert: un porpra lait. La glòria de fora serva un tallant a dins? El que la vida ensenya: l'home, el mascle, vull dir, dèbil i limitat com és, no disposa d'una defensa autèntica davant la dona; per això la mata quan aquesta li apila la veritat als peus. La por és el més agressiu dels sentiments. Potser una dona no hauria d'abusar del seu poder, no pas per no morir, sinó per mor d'una bona administració de la seva riquesa.

Trobo el següent enorme tòpic grafitat sobre una paret: "Si no trenques la llei, la llei et trencarà a tu". Collons, deuen haver reposat després d'escriure-ho; és més suat que anar a peu. Doncs, per què quequeja el solc del jo mentre me'l miro? Recordo Brecht: A la paret havien escrit amb guix/ no passaran./Qui ho va escriure, ja ha caigut.

Reculo de record en record: París era una festa quan érem de Brecht. Però no era París. I, érem? Hauria de posar-ho en primera persona singular: ells, elles, se'm feien tan estranys. Saber-ho o no. Crim i càstig. Fumaroles. A sota, tou carmesí. Sembla mentida tanta claror encara.