Wednesday, December 29, 2004

 

Som-hi

Què en quedarà, d'això, d'aquí, no ja vint anys, sinó dos mesos o vint dies? Tant és. S'escriu per ganes o per necessitat o per enlluernar o per avorriment o per vuit milions de raons més. A mi, em serveix de teràpia. Vaig i vinc de mi mateix i trec de vegades el cap per sobre de la tàpia, compte, de pressa, que me'l podrien tallar. És així, i no em sembla pas que un hom -redéu- sigui més o menys feliç segons la quantitat de caps sobresortits que sumi al cap de l'any. El cos rodola enmig del pit, i aquest ofec que sents sovint no és la ment ni l'esperit ni menys encara la raó que ens el motora sinó l'arbre de la batusssa fred, l'ombra del qual embolcallà l'aurora del ser i l'acompanya encara. Suau company de dentegada pavorosa i voraç. L'amor més fou dels cap amors tinguts, la fastuosa vara que a tot aplica el seu dau.

Mentre escric, mentre ho faré, a tu i a tu -i a tu també, com pots dubtar-ne- us tindré presents. Potser no us cridi el nom en la veu alta del Tirant -és un exemple-, però sou aquí, bategant del meu tercer ventricle, amb la mateixa constància dels altres dos, si bé no tan seguit ni al mateix ritme.

M'agradaria que arribés la paraula allà on no arriba l'os, que fos més ferma, més fulcre per apuntalar-hi l'escorça de ser: provisionalitat fugacíssima que avui, almenys, encara és. Ja ho veurem.

Aquí assegut, ara, s'hi està bé; coses del gas. Algun tendrum s'inquieta; sempre les pors. Res no amenaça el dia de demà, i vull dir precisament demà, no el temps a venir. Em sembla. A la nit, dormirem. Visc.



Comments: Post a Comment

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?