Friday, December 31, 2004

 

Vellard

D'això es mor, de vell. Els passa a tots. O, més ben dit, ens passa a tots. La gent surt a celebrar-ho, però, què celebren? Potser podríem celebrar ser feliços, però, que canviï l'any? Deu ser l'herència dels reculats miserables temps (de debò són reculats?) que un any nou devia haver-se de celebrar si vols per força perquè en cap cas podia ser pitjor que el finat. És tot tan rutinari, tan previsible (i sort, quina horror l'atzarosa hora), tan forçat... Em quedaré aquí, que vol dir que em quedaré amb mi, i no us erreu, perquè parlo de conquestes: no tothom és capaç de quedar-se amb ell mateix, i sobreviure.

Sibelius, he sentit Sibelius (és amb i grega o llatina?), una fortalesa dormida que es desvetlla. Pel camí, engrunes de pa, dubtes, vandalismes contra el ser de l'ésser. I alguna mediació per salvar-me a poc a poc. Crec que ho aconseguiré. Tu, la que fibles l'arna, qui et porta, qui et diu, qui dorm en el teu son?

Som d'una terra de cagallons, sense clàssics que no tinguin cinc-cents anys i que siguin més de cinc. I els del futur?, els imparables? Qui ens salva?, avui deixo el teu nom, Marius.




Comments: Post a Comment

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?