Atzabeja

Capacitat abstractiva, mecànica, de concentració en un objectiu..., enfront de l'implicament en la relació, la intel·ligència emocional, la interpretació dels senyals... Sebastià Serrano utilitza el llibre, encara que, tot s'ha de dir, de poca lletra, per parlar d'un d'aquests temes eterns i arribar a algunes conclusions, això sí, des d'un punt de vista científic, rigorós, que ja fa uns quaranta anys havien especificat, des d'una altra cientificitat, rigorositat, altres pensadors com ara Fromm i, sobretot, Marcuse, aquest darrer amb l'afegit o el complement de l'Escola de Frankfurt, potser, esclar, sobre la base d'una terminologia diferent -i ja sabem que paraules diverses impliquen matisos diversos, però no essencialment diversos-: dessublimació repressiva o generositat i sentiment solidari, per exemple, cosa que, crec, no desdiu l'afirmació feta tocant a l'encert del precedent esmentat.

D'aquest precedent derivaren les manifestacions, intel·lectuals i no gens intel·lectuals, dels anys seixanta i setanta: esclats que el sistema, per desgràcia, acabà integrant, i és possible que no pogués ser d'una altra manera: beatniks, hippies, maigers del 68, lottes continuades de la lluita de classes italiana, comunes alemanyes, explosions socionacionalitàries i polítiques a Espanya i Catalunya, guerrilles arreu, estats artificials, revolució dels costums -de les formes de- i un llarg etcètera. Dècada prodigiosa ha estat anomenada, tal vegada amb exageració, perquè ocupà més d'una dècada i perquè no deixaren de ser, en bona part, minories, àmplies, però minories, les que s'implicaren a fons en tot plegat. Tanmateix, n'han quedat marques en l'estructura, col·lectives i individuals.

Trobo en Paul Valéry: "Cal pagar a un preu desconegut el goig de no fer servir allò conegut".

He vist el nou poemari, inèdit, de Jordi Roig: Miniatures. M'ha semblat el millor que ha fet fins ara, s'hi nota, sobretot, l'ofici. Em penso que el capítol més dens i que atorga pes específic a l'obra és el que dedica a la rememoració: s'ha dit sovint que és en la infància on es troba el brou, la font, de la veritable poesia. És discutible, però, en aquest cas, les coses van per aquest camí. S'hi detecta, de tota manera, una certa càrrega de voluntarietat, segurament més per raons personals que no pas literàries, que en el conjunt transmet una mica de sensació d'artifici que llasta el bon resultat aconseguit. Llenguatge planer per a continguts que no ho són gens, rebuig de l'enlluernament però amb petites espurnes aquí i allà que doten d'una, suau en la superfície i intensa en el fons, emoció el grapat de poemes agavellats. Com a reflexió final, em pregunto si li és bo, en aquesta poesia, la intervenció del seu grup de treball.

Dia gèlid, blau i sec. Però hi falta una minutera al rellotge.

Sota les fulles
grogues es cova el desig.
Olor d'ametlla.