Atzabeja

Blanc, blanc, dòlmen d'infinita sed, al·literació, és a dir, que no hagi de ser mai oberta en va la porta que dóna al carrer: les seves dimensions gegantines són fetes exprés perquè les franquegin els castells del blanc. És l'única sal que calma la sed, la infinita sed, la sed que és només l'altra cara de l'infinit forat: sed mateixa d'infinit. I és molt fugaç l'ocasió, i ràpid, velocíssim, el balanç.

Que no tothom l'ha dut a la mà com una hòstia, en ofrena, sinó que sovint ha estat embolcallat d'obscures teles i servit de mocador de farcell: les pròpies soles pertinences que es duen arreu i que ningú no toca perquè ningú no veu -em premetré per una vegada el rodolí, signe de l'alliberament i el grau.

Que no sigui tampoc el mer esbatec del colom sobre la plaça, rere l'engruna que el fa pacífic i l'adorm. Que plani damunt els caps des de l'alçada de l'àguila de solitari vol -poca au pot arribar-hi-, que es llança en picat sobre la presa i l'heu, i, ben aferrada entre les arpes, remunta cap als seus llocs vora del sol, a la vertical blanca.

Cuida els ossos -sí, a tu t'ho dic, sí- però besa, per sobre de totes les coses, els llavis dels altres amb els teus, rosencs -et mantindran la blancor intacta i not te'ls clivellarà el fred.

Contempla amb benevolència el pas dels anys: és el gir mateix de la claror que tal com ve se'n va, però, mentrestant, és càlida.

I no vulguis tenir sempre raó, la veritat i la mentida són molt més relatives que el que et poden donar els altres de tant en tant.



Matí de dissabte d'hivern. Avui, l'arbre de la vida és lila.