Atzabeja

Sandro Penna, poeta itlià, altament líric, tot i que d'expressió continguda, summament arrapada al món quotidià que l'envolta, que ell mira sempre a través de les lentilles del desig. Entenc que aquest és el seu tema fix més enllà del motiu o l'ocasió que dóna lloc al poema: una homosexualitat que Penna transita per via de bellesa localitzada en l'adolescent: símbol màxim de comunió entre desig-bellesa-pèrdua-batec de vida. Poesia que en algun moment apareix molt "blava" -els azzurri són abundantíssims-, no solament pel color que hi ha a les coses, humanes, per suposat, que l'envolten, sinó pel color a través del qual les veu, que desperta en el lector, en aquest almenys, el dubte sobre les tendències polítiques, pròximes o llunyanes, de l'autor. Poèticament, val la pena. Una traducció pèssima al català.

N. parla de la seducció del límit, del penya-segat, del joc amb la impossible possibilitat de l'ésser. El cor jove tendeix a l'infinit, com l'univers al cap dels tres segons delimitats; mils de milions d'anys després en teoritzem la implosió. Tanta diferència hi ha amb l'escala humana?

Little is beautiful. Això no ho va descobrir l'americanet del llibre; ho va descobrir el meu pare en redreçar-se de les cendres de la foguera en què l'havien col·locat -foguera de la incineració, no la de la flama blanquíssima que provocà ell mateix, cor jove entre altres més-. La pedra, el pi, un sol de franc, el rusc devingut or en mans de l'home. Vida viscuda, sobreposada a la mort. Un cert penya-segat també. El coratge de conquerir un recer. La consistència enfront del no dels altres, dels seus. La soledat a canvi. Ara que et veig -els ulls llavors eren de l'altra-, no tinc tacte ni so ni gest per atansar-te. Només això: adolorit amor.

No hem de mantenir amb la mort una relació d'amant, amarga o voluptuosa, sinó una relació familiar, com la que acostumen a tenir els matrimonis al cap dels anys. No és, la mort, aleshores, el terrífic fantasma que acostuma a ser, sinó tan sols un vell acompanyant que sembla que hagi estat amb nosaltres sempre. La vida no serà pas, per suposat, més feliç del que és ara -la felicitat és una funció anormal de les hormones que pateixen/gaudeixen alguns especímes humans-, però podrem morir amb els ulls oberts, com va fer el pare.

El José Agustín ho escriví per a la seva i jo ho escriví per als meus, i ara ho reprodueixo aquí:



PERQUÈ ARA ÉS DEMÀ


Ho dic avui
perquè sapigueu que el demà no és
fora de l’ara: tot allò
que d’una boca surt,
paraules,
i troba budell i l’esventra
d’un cop sol,
navalla,
i xiscla, vesànica, la incisió brutal, us gela
com si pel cul us donessin
amb un tió encès,
i no té la cova del pit,
la caverna entera de la còrpora,
un ull, un braç, el clot net
d’una mà, per apilar-hi els guanys
obtinguts a la menuda i amb escarràs
al llarg del temps,
diguem,
el fust sota l’escorça,
no sé ara mateix dir-ho millor,
tota aquesta saba agra,
els mots,
agrumollant-vos de la matèria fecal
que són, obrint-vos esvorancs
en el jo,
dolor, dolor, dolor, dolor,
dolor de tremp d’acer
i de la seva terrible persistència,
tot això, us dic, tot això
és claredat, o,
si voleu,
membrana diàfana,
cristall a penes,
de què es revestiran al vostre si,
tenint-se,
el sí i el no per fer-se vius,
nodes reals, certíssims,
d’aquest demà que no és avui
sinó que és ara, encara
que el voldríeu demà i no pas mai d’avui.

[Fremo amb l’abraçada que no em feu,
és el meu dèbit, però, sobretot,
ni un sol bes: se m’han podrit els llavis
que semblaven de mel.]