divendres, de gener 07, 2005
D'hora
Hi ha un moment en la vida de les ciutats que semblen serralades: quan a primera hora del matí, tot just argüida la claror, la part més alta de les cases és il·luminada pels sofres: aquest blancgroctaronja de teulats i coloms és cosí germà del dels cims. No és que això incrementi l'afecte pels ca(o)us urbans, al capdavall, la ciutat continua sent una acumulació de petites misèries i ambicions, en nombre suficient per depassar el punt crític d'una descomposició que, en devenir col·lectiva i afegir-se a les individuals, constitueix el brou pútrid de la vida diària, sinó que desperta el vell incomparable record -el vell incomparable truc- de les hores goludes que el cos, però no solament el cos, ha viscut. Les retorna. I no solament les re-torna, sinó que obre en les rodalies del jo i en la distància encara la possibilitat ferma d'embastar-les de nou.
Compte, no es tracta pas d'un manifest anticiutat, no podria ser-ho; a la ciutat devem un cert sentit de la cultura i del progrés, i de la democratització d'aquest sentit, i de l'obertura als afores i a les fondàries del crit: cor simbòlic. Passa que l'arrel de l'ésser és eixida de natura estricta, primària, legal, i que el ciutadà és ja d'una natura mediada. I, esclar, l'infans natura reivindica la seva quota de majestat. Sobirania tan real, si no més, que la dels tsunamis.
Transcric aquest vers-frase de Foix: "Deixeu-me sol, que só molts i fressejo".
Diré també: molts parlen però poquíssims saben de la natura metàl·lica dels dies de veritable hivern, quan els caps de fibló heuen la veu entelada i la fragilitat és la clofolla que aixafa el peu; quan els éssers no són ja més les roques que daven l'aparença de ser, i es revelen ones partides del seu propi embat; quan la guerra somou jos i els amolla d'esgarrinxades crues; quan ja res no abriga la romanalla exígüa -i eixorca, per suposat- dels recers mai no haguts ni perduts, pura intromissió de l'altre, agostament de la capacitat de mantenir-se a l'altra banda del guix, obsolet i feble, però guix -es pot substituir i se substitueix, però les ratxes reals ja han contaminat la immàcula del fòssil. I, se sap, el combinat de perdigons i pòlvora és tan sols l'esclat, l'aurèola de l'àspid abisal que remunta a la superfície i es clava al pit.
Sóc un tros bord, diu la poeta, i és veritat, però que ningú no erri, per alçada, el tret:
la vida és el tot, i pertot hi ha vida, i és vida tot, i tota fulla verda eternament.
Compte, no es tracta pas d'un manifest anticiutat, no podria ser-ho; a la ciutat devem un cert sentit de la cultura i del progrés, i de la democratització d'aquest sentit, i de l'obertura als afores i a les fondàries del crit: cor simbòlic. Passa que l'arrel de l'ésser és eixida de natura estricta, primària, legal, i que el ciutadà és ja d'una natura mediada. I, esclar, l'infans natura reivindica la seva quota de majestat. Sobirania tan real, si no més, que la dels tsunamis.
Transcric aquest vers-frase de Foix: "Deixeu-me sol, que só molts i fressejo".
Diré també: molts parlen però poquíssims saben de la natura metàl·lica dels dies de veritable hivern, quan els caps de fibló heuen la veu entelada i la fragilitat és la clofolla que aixafa el peu; quan els éssers no són ja més les roques que daven l'aparença de ser, i es revelen ones partides del seu propi embat; quan la guerra somou jos i els amolla d'esgarrinxades crues; quan ja res no abriga la romanalla exígüa -i eixorca, per suposat- dels recers mai no haguts ni perduts, pura intromissió de l'altre, agostament de la capacitat de mantenir-se a l'altra banda del guix, obsolet i feble, però guix -es pot substituir i se substitueix, però les ratxes reals ja han contaminat la immàcula del fòssil. I, se sap, el combinat de perdigons i pòlvora és tan sols l'esclat, l'aurèola de l'àspid abisal que remunta a la superfície i es clava al pit.
Sóc un tros bord, diu la poeta, i és veritat, però que ningú no erri, per alçada, el tret:
la vida és el tot, i pertot hi ha vida, i és vida tot, i tota fulla verda eternament.
# posted by Manuel Ballester @ de gener 07, 2005 
