Sunday, January 23, 2005
Diumengions
No sempre és fàcil escriure. Els dies passen, ineluctables; els bons propòsits, també: àpats per a la pèrdua. No és una qüestió de contractilitats, enzims o proteïnes: d’oxigen, n’hi ha prou per als pulmons. Potser un dejuni espontani en el desig o un excés de carboni en l’aliatge que el formà. I has d’anar ovulant, grama artificiosa, a la gropa de corsers d’altres grops, en l’estela de qui escup saliva de ciutats velles des d'una nova boca. La usura del signe, sigui quina en sigui la causa, se sustenta aquí, en el sísif escarràs que romp aigües una vegada i una altra, i exhaust, acaba donant a llum, oh grums maleïts, un part de la muntanya. Artefactes, el menor dolor dels quals és que ni vénen ni van: deixen el bedoll de l’altre en la mateixa gràcil ramada que l’havien trobat.
Joan Margarit conversa i llegeix. La seva presència física no és de poeta, més aviat d’un jubilat en ple repòs actiu després d’una vida de treball, quan ja no cal tampoc que s’amoïni pel vestit o per l’ordre que li perdura als cabells, en clar motí rebaixat per l’escàs volum i el to, com si també s’haguessin jubilat. M’agradi més o menys la norma que hi utilitza −versos sempre comptats, decasíl·labs, heptasíl·labs, quartetes..., accent sempre a la catalana, esclar−, és sens dubte un dels poetes vius més importants que tenim ara mateix: la forma neutralitza el llamp o ajuda a fer-ho, i en queda això que jo anomeno poesia de les petites diferències, que són alhora les grans diferències i la matèria bàsica de què es compon la vida. En aquest sentit, per més que hi apareguin mort, pèrdua, soledat, malenconia, i un llarg etcètera d’aquesta corda, la seva és una poesia plena de vida, feta de vida, extreta de la vida i adreçada a tornar-hi, a envigorir-la. Ell transpira vida quan diu, quan parla; per dir-ho així, la testimonia. I per aquesta raó m’agrada: li sobreïxen les bombolles cimentades per a les quals jo he de barallar-me cada matí. És a anys llum de poesies posteriors a ell i celebrades que només sonen a tòpics, això sí, de vegades ben escrits.
En rescato uns versos: I ja els amics / són assumptes llunyans, de quan el cos / no era un sòrdid objecte de conversa.
Em crida l’atenció un petit paràgraf de P. Valéry. Ho trec del seu "Discurs sobre l’estètica". Fa més o menys així: allò que podia no ser se’ns imposa tot d’una com allò que no podia deixar de ser i que ha acabat sent allò que és. I em pregunto si no m’he passat tot aquest munt d’anys apilats al darrere jugant just aquesta mena de joc: pressentiment d’una infibulació que canvia l’anella de lloc. ¿Sóc jo que us esbocino, els meus ossos, o sou vosaltres que m’esteu esbocinant a mi? Ara us escolto, però no calia que xiscléssiu tant. Enllà del pobre cos d’aquest jo, Valéry vol salvar una resta inassequible al verb, un misteri; en el fons, una esperança lleu que ens poguéssim fer escàpols a la mort: allò no matematitzable −o, no verbalitzable− és brou per a la màgia, per a la impossibilitat, el deslímit, l’infinit. Racionals, però plens de temor encara, hem matat Déu però el substituïm per altres de pagans: plaer, misteri o ciència, en són tan sols alguns.
La muntanya pelada de nou. No li hauria de dir muntanya, però facilita parlar-ne. A dalt no hi ha ningú, tret d’un aire fred, glaçat. Ja em va bé. Algun cop, no puc deixar de preguntar-me si els ossos em permetran pujar-hi d’aquí cinc o d’aquí deu anys. Ja sé que els hauria de bandejar, aquests interrogants; però, qui és tan amo del seu propi temor? Em molesta la gent que s’hi aplega, sobretot els diumenges, sobretot guiris. Són exhibicions de vida, esclar −assenyalem-ho: l’exhibició està catalogada en certs camps de perversió−, i deu ser això, que la meva fuga al lupus no ho tolera, o qui sap si no és a l’inrevés: no tolerar-ho és el que em força d’anar al lupus. De tota manera, m’agraden el fred, el cel blau, la ciutat a sota, el mar, a tocar i que mai no toco, el sol d’hivern, que aquí és estella de primavera, la poca soledat, la força del cos, encara àgil, les innumerables resplendors de les teulades i els finestrals quan la claror els toca de biaix a aquesta hora del matí. M’agrada també pensar en mi, i en tu, en el desmentiment del que deia Valéry sobre el que podria ser.
Joan Margarit conversa i llegeix. La seva presència física no és de poeta, més aviat d’un jubilat en ple repòs actiu després d’una vida de treball, quan ja no cal tampoc que s’amoïni pel vestit o per l’ordre que li perdura als cabells, en clar motí rebaixat per l’escàs volum i el to, com si també s’haguessin jubilat. M’agradi més o menys la norma que hi utilitza −versos sempre comptats, decasíl·labs, heptasíl·labs, quartetes..., accent sempre a la catalana, esclar−, és sens dubte un dels poetes vius més importants que tenim ara mateix: la forma neutralitza el llamp o ajuda a fer-ho, i en queda això que jo anomeno poesia de les petites diferències, que són alhora les grans diferències i la matèria bàsica de què es compon la vida. En aquest sentit, per més que hi apareguin mort, pèrdua, soledat, malenconia, i un llarg etcètera d’aquesta corda, la seva és una poesia plena de vida, feta de vida, extreta de la vida i adreçada a tornar-hi, a envigorir-la. Ell transpira vida quan diu, quan parla; per dir-ho així, la testimonia. I per aquesta raó m’agrada: li sobreïxen les bombolles cimentades per a les quals jo he de barallar-me cada matí. És a anys llum de poesies posteriors a ell i celebrades que només sonen a tòpics, això sí, de vegades ben escrits.
En rescato uns versos: I ja els amics / són assumptes llunyans, de quan el cos / no era un sòrdid objecte de conversa.
Em crida l’atenció un petit paràgraf de P. Valéry. Ho trec del seu "Discurs sobre l’estètica". Fa més o menys així: allò que podia no ser se’ns imposa tot d’una com allò que no podia deixar de ser i que ha acabat sent allò que és. I em pregunto si no m’he passat tot aquest munt d’anys apilats al darrere jugant just aquesta mena de joc: pressentiment d’una infibulació que canvia l’anella de lloc. ¿Sóc jo que us esbocino, els meus ossos, o sou vosaltres que m’esteu esbocinant a mi? Ara us escolto, però no calia que xiscléssiu tant. Enllà del pobre cos d’aquest jo, Valéry vol salvar una resta inassequible al verb, un misteri; en el fons, una esperança lleu que ens poguéssim fer escàpols a la mort: allò no matematitzable −o, no verbalitzable− és brou per a la màgia, per a la impossibilitat, el deslímit, l’infinit. Racionals, però plens de temor encara, hem matat Déu però el substituïm per altres de pagans: plaer, misteri o ciència, en són tan sols alguns.
La muntanya pelada de nou. No li hauria de dir muntanya, però facilita parlar-ne. A dalt no hi ha ningú, tret d’un aire fred, glaçat. Ja em va bé. Algun cop, no puc deixar de preguntar-me si els ossos em permetran pujar-hi d’aquí cinc o d’aquí deu anys. Ja sé que els hauria de bandejar, aquests interrogants; però, qui és tan amo del seu propi temor? Em molesta la gent que s’hi aplega, sobretot els diumenges, sobretot guiris. Són exhibicions de vida, esclar −assenyalem-ho: l’exhibició està catalogada en certs camps de perversió−, i deu ser això, que la meva fuga al lupus no ho tolera, o qui sap si no és a l’inrevés: no tolerar-ho és el que em força d’anar al lupus. De tota manera, m’agraden el fred, el cel blau, la ciutat a sota, el mar, a tocar i que mai no toco, el sol d’hivern, que aquí és estella de primavera, la poca soledat, la força del cos, encara àgil, les innumerables resplendors de les teulades i els finestrals quan la claror els toca de biaix a aquesta hora del matí. M’agrada també pensar en mi, i en tu, en el desmentiment del que deia Valéry sobre el que podria ser.
# posted by Manuel Ballester @ 11:38 AM 
