Atzabeja

Hi ha dies -però, sobretot, nits- que no haurien de ser: les testes bullen i suen el malendreç: formes, colors i paraules sense consistir s'abaten sobre l'esperit inerm rabiosos fins al punt que aquest pressuposa aleshores i, d'una manera més terrible encara, després, que ho fan amb la pretensió d'escanyar-lo, si no d'esberlar-lo penetrant-lo pel forat per on no hauria d'entrar cap mena de múscul ni de carn perquè és reservat a la merda, o, encara més, perquè és la reserva última que protegeix l'infant, i l'infant no pot ser violat: si ho fos, s'anihilaria tot allò adult -raó, necessitat, límit, prudència, concepte, lligam...- adreçat a protegir-ne la dependència o a aïllar-ne el pecat original de ser-ho. A (gairebé) tots, homes o dones, en el fons, quasi soterrat a voltes, ens fa por una cigala roja, venosa, erecta, enorme, reconeguem-ho amb la mà al pit -o, si voleu, com deia la poeta, duent a la mà el cor com una taca grana-, tot i que potser la causa veritable no és tant el fal·lus en potència monstruós com la penetració mateixa, que ve a recordar-nos la penetració primera de l'altre que vingué a constituir-nos jos. Per això no és recomanable d'alçar la veu en excés proclamant-se d'una branca o una altra: tots som, en realitat i alhora, dones, homes, víctimes i botxins. I a tots ens han violat homes i dones, per més que ho hàgim disfressat amb els noms de pare, mare o similars.

No, no havia d'anar així, el text d'avui: la vida, el cos, l'amor, havien de governar-lo. Però qui governa el ventre de l'esperit? Gastritis mana.