Atzabeja

Frase collida entre imatge i imatge, no gens a l'atzar: l'amant és un espill en el qual pots veure-t'hi tu amb una més gran claredat. No sé d'on deu venir exactament, potser d'enlloc: la saviesa de debò habita el més discret dels reialmes. Afirmació enorme, que sotraga i que convé aferrar amb les genives si cal, que no se'ns perdi. Perquè sempre sotraga descobrir de sobte que ja sabíem allò que just ara sabem. Quina sagnia.

Són possibles, els poemes d'amor? I l'amor? L'amor té alguna relació amb el sexe o només sense sexe hi ha espai perquè hi creixi amor --l'espai, justament, que no ocupa el sexe. Serà per això que els únics amors possibles són els que són impossibles?

Interrogació: té, la felicitat, cap chance, per petita que sigui, en aquest ordre de coses o hi és un element estrany?

Del maragallià "crec i per això (ho) escric" al ribià "(ho) escric i per això crec", amb què hauríem de quedar-nos? Tot i que se'm fa dur reconèixer-ho, penso, pel que fa a mi, que del quadriüllat i un si és no és capellanesc comparteixo el mateix marc en què es produeix l'acte del mot que, tal vegada, quedi: púgils escometent-se en un pont elevat: en una punta allò que media, en l'altra, allò im-mediat. Gelor, massa gelor. Qui sap si no l'encertava Carner quan deia, de la poesia de l'altre, que no sonava ni a fusta, déu n'hi do.

Però no tot és tan gàsic, paraules tenen que re-tenen aire:

Quin dol teniu que li farem croada,
soldat servidor,
vassall, senyor.
Dec vida
I sóc a les ordres dels seus miralls,
la seva alçada en força.

I tanta, tanta abundància, de franc. A què sona un ésser?, per què re-sona tant?

La vida, viu; la resta, s'escriu.