Atzabeja

Sempre m'ha semblat, o, més ben dit, i per ser exacte, d'uns anys ençà i cada cop més, que les persones necessitem estar amb altres, tant, almenys, com amb nosaltres sols. Però no succeeix així. Pors, temors, resistències, defenses, ferides, indiferència i un llarguíssim etcètera, omplen de raons l'aïllament, l'uimpuls a esdevenir illes, com deia aquell, encara que ell ho deia com a cosa de natura: érem illes per naturalesa, per l'origen, no pas com a efecte col·lateral. Potser sí. Hi ha alguna raó també, és de justícia reconèixer-ho, per relacionar-se amb els altres i molt: la natura novament, els sentiments de fragilitat, de debilitat, estesos però ambivalents -tant poden dur al sí com al no-, la solidaritat, l'ànim de joc, sexualitat inclosa, la caritat, l'alegria -qui la suporta ja si no és com una creu?-, que inclou sovint la quasi exigència de compartir-la perquè sigui disfrutada a fons... i l'amor. Ah, l'amor. Ens estimem, és cert; fins aquells qui fan de la soledat un ofici o un destí a la vida estimen alguna cosa o algú, han estimat i estimaran. Sense amor, el món no fóra possible. I amb això no faig l'amor sinònim del desig, però s'hi assembla. Esclar que som habituats a substituir la multiplicitat per la unitat -és sempre més manejable-, i així l'amor sol ser entès, només, com a allò que ens acosta a algú altre genitalitat mediant-hi. I no és que sigui del tot mentida: som éssers sexuats, si bé no de sexe unívoc, i aquesta és present en tot, i, doncs, en tota relació; però no inexorablement en primer pla ni com a condició sine qua non, sinó, senzillament, com a la sal de la relació, el frec a la pell que guarda una intensitat que una potencial i orgasmàtica descàrrega buidaria de valor per convertir-se tan sols en això: una descàrrega.

Però et trobes amb la gent moltes vegades per inèrcia, per compromís, no saps ben bé per què, per compulsió, perquè t'hi trobes millor que no fent-ho, perquè t'avorriries si no, per no dir no... Llavors les trobades són dispars, heterogènies, simulacions, màscares, artificis, amb moments bons, per què no?, í així mateix amb estones, diguem-ho clar, mortes: matem el temps. De fet, en les millors relacions s'hi arriba, excepció feta, tal vegada, dels primers enamoraments, els amors fou, i poca cosa més, en els quals, com que l'estat natural és de completa alienació, de follia, el temps no compta. En tota, i recalco tota, relació es mata molt el temps -sobre que ell mateix ja s'escarrassa prou a suïcidar-se ràpid-. Es passen estones bones, però moltes també de buides, opressives, penoses i negligibles. Cadascú sabrà què fer-ne. A mi, se'm fan insuportables i les evito, tot i que, reconec, en el meu cas la insuportabilitat és de banda estreta.

Que tingui raons, és obvi, no vol dir que tingui raó. Ss sent vivament la contradicció i no es pot evitar d'heure-se-les amb un mateix: tensió entre desig i fuga feta omnipresent. Se sap que un desig gaire fort desborda i, en el límit, mata allò aconseguit amb penes i treballs. La filosofia popular ha creat frases com ara "morir d'amor" -autodestrucció-, "t'estimo més que a mi mateix" -autodissolució- "més que a la vida" -suïcida- "sense tu jo no sóc res"... És com si mai no s'arribés a controlar o moderar del tot el desig de fusió primigeni amb l'altre, la gran mare perversa que té fills com qui té un apèndix, un tap per als forats. Com si aquest aquest desig abassegador, absolutament intolerable -per a l'autoconservació!-, es mantingués en algunes persones intacte, hagués sobreviscut als assassins -el Nom del pare-. L'altre és aleshores el que, literalment, em vol: dic el seu nom i m'anomeno.

Caldrà tornar-hi.

La poesia és un estat? I si és així, l'estat poètic és propi del poeta o de qui el llegeix? El subjecte que escriu, qui sigui, s'ha de posar en estat poètic o això no li importa a ningú i qui sí que cal que estigui en estat poètic, és a dir, a qui s'ha de desvetllar, per dir-ho així, a qui s'ha de donar la possibilitat de fer l'experiència poètica, és al lector? La poesia només existeix de debò quan la llegeix algú? Abans és tan sols un "allò", una obra en potència? El poeta és solament un instrument? Aleshores, qui és de veritat el poeta, l'autor o el lector?

Li deia a NMV que la (lectura de) seva poesia era com estar follant amb una puta i adonar-te de sobte que no portes condó. Seria l'esglai que provocaria aquesta constatació. Aquesta esgarrifança és la que fa que la seva poesia em commogui profundament. És evident que amb freqüència m'afecta més l'espina que la rosa, i ja està bé, perquè emb tota seguretat és una poesia més viva que l'altra, al marge que hi hagi qui la qualifiqui de negativa, pessimista o torturada. No pretenc que sigui l'única mena de poesia possible, però moure'ns amb l'altre (com-moure'ns) exigeix que s'estableixi un llaç, que al seu torn dependrà de les condicions de possibilitat existents en autor i lector. És cert que de vegades, de vegades, n'hi ha prou amb la música; però s'ha de ser refotudament bo, i no n'hi ha tants. Enjogassats sí, que n'hi ha força, i el joc no deixa de ser creatiu si és autèntic; però, serveix de res al coneixement?

Sol a la barana,
cossos i veus, sondes.
Trets, de dret al cor.