Atzabeja

Quant de temps sense passar per aquí! Em pregunto per què comencem i no acabem moltes de les coses que fem. O potser només és problema meu, això. Val la pena? Qui ho llegeix? Sí que a mi em plau i fins deu tenir un efecte terapèutic que d'una manera o d'una altra em deu acabar recosint o, més aviat, embastant algun estrep. Però, n'hi ha prou? Diguem, més enllà del meu petit univers, puc dir-hi res que mogui, ja no dic sotraguegi, racons dels altres? Esclar que és ben possible que la pregunta hagués de ser: per què he de qüestionar el que faig i no senzillament fer-ho?

Aprofito ja que hi sóc per recomanar amb d'apassionada manera un autor, Cormac McCarthy. No el coneixia i tinc la sensació que fins fa ben poc no el coneixia gairebé ningú, en aquest país, per suposat, però fins el seu d'origen, els EUA, on sembla que ha estat reconegut solament a partir del premi Book Prizer, fa més o menys una dècada. Amb algunes ressonàncies dels vells i estimats beatniks, molt més solitari potser, té una escriptura despullada, directa, dotada de moment d'una arravatadora bellesa per més que estigui plena de brutalitat. Retorn a la natura, al senzill, a allò més elemental de l'ésser humà, utòpic doncs, però d'impacte assegurat. Imprescindible.

Llegeixo per alguna banda, el comentari d'una patum de les nostres lletres, ai, tampoc en recordo el nom, sobre que hauríem de valorar més la nostra literatura (la catalana, s'entén, feta en català) en lloc d'apreciar tan sols la de fora. Però això és com el Barça: ¿pot entusiasmar-se algú amb el joc que fa ara el Barça o el que feia durant els anys malaguanyats del Gaspart? Si l'equip no dóna motius, com es pot esperar que el públic s'engresqui? Hi ha com és natural algunes excepcions, però reconeguem que, en general, el nivell de la literatura nostra és molt baix, per no dir molt pla. Fullegeu alguns dels premis literaris per comprovar-ho o, encara pitjor, alguns dels llibrets de poesia publicats: senyor, senyor.

Girona és una ciutat ben oposada urbanísticament parlant a Barcelona, oi?, espaiosa, verdosa, blavissa, calma i barribarrejada de forma fins ara força coherent. Potser no és una ciutat per treballar-hi però sí per viure-hi. Llàstima els trens, que com a tot arreu haurien de ser més nombrosos, puntuals i ràpids. Assignatura grossa aquesta i pendent.

Estic llegint el darrer llibre de la Lolita B., ja en faré cinc cèntims més endavant.

Penso si arribem mai a trobar un lloc, no parlo pas del nostre, al món.

No crec pas que el meu pare el trobés mai i el que tenia li van arravatar, però el que fos que al final tingués el va saber desocupar amb una gran dignitat. Chapeau.