Monday, February 26, 2007

 
Em pregunto si els homes són portadors d'alguna culpa especial, d'alguna mena de particular ignomínia tan greu, tan gravosa, tan d'esfereïdora crueldat i terribles efectes, que hagin estat condemnats a carregar-ho de pares a fills com una especificació genètica més, parcial però determinant.

I compte, que quan dic homes vull dir gènere, vull dir aquell homínid que, entre altres coses, es caracteritza per tenir penis i testicles baixats del tot, que no s'ha d'entendre com que tingui realment, ja que, prou sovint, si ens entretinguéssim a comprovar-ho, veuríem que és més buit que una petxina de platja.

Aquest home, el baró, el mascle, és fràgil. Més enllà del múscul i la proteïna, és fràgil, i dèbil, molt dèbil. ¿Com s'explicarien, si no, les morts, tantes, de dones al cap de l'any si no fos per la impotència, la desesperació de veure's abandonat, sol, reduït als seus únics recursos emocionals i afectius? No insistiré, és un lloc comú.

Al que em volia referir amb el prolegomen, al que volia obrir la porta, és a la consideració següent: si l'home és fràgil, ¿la dona, per contra i en una espècie de conservació de l'equilibri humà, és forta? Insisteixo, no parlem en termes de múscul, sinó de fragilitats o fortaleses diguem-ne interiors.

No tinc res a oposar al fet que es blasmi el maltractament físic, és oprobiós, indigne, vergonyós i criminal. I en efecte i com és lògic, és patrimoni en la immensa major part de l'home. El múscul mana.

Però la cosa ja no em sembla tan clara en el cas del maltractament psíquic. És més, estic convençut que aquesta és una arma --una habilitat, un instrument, una facultat..., digueu-li com vulgueu-- que la dona maneja molt bé, infinitament millor que aquell qui té, fins i tot amb una certa normalitat, en un ús quotidià que a ella li apareix, i ni tan sols se li acudiria plantejar-s'ho, formant part de la gestió natural de les qüestions o relacions humanes, de parella, si ho preferiu, però no pas únicament.

La dona té un sentit innat per detectar les debilitats de l'altre --o après, potser, per necessitat, com a conseqüència de l'adaptació evolutiva--, les insuficiències, les limitacions, els buits. I quan les coses van mal dades, és a dir, quan se sent en algun sentit ferida, per acció o per omissió, es regira i és d'una precisió esgarrifosa a l'hora de posar el dit a la llaga, de tornar --amb torna, que es deia abans-- el dany que sent que se li ha infringit, o, també i d'una manera més senzilla, de tornar la decepció que li ha causat --i aquesta decepció hi és sempre i en tots els casos, gairebé sense excepcions-- l'altre, la frustració per allò que ella donava per suposat rebria a canvi de donar-se ella mateixa en canvi.

La dona capta molt bé, sap, per instint o precondicionament i reforç cultural i social, i ho fa en estadis molt primerencs de la seva vida, que és l'objecte de desig de l'home --de fet el més desitjat, natura mana--, a part que de la mateixa manera sàpiga, sense que li calguin cursets d'aprenentatge, com despertar, estirar i intensificar aquest desig --sexual per excel·lència, off course--. És aquesta la seva força guardada, la que utilitza a l'hora d'establir la relació --no ho dubtéssiu pas, sempre tria la dona, sempre--: la possibilitat de concedir o denegar allò que l'home vol amb la més irrefusable de les pulsions. Ella se sap objecte (el més) valuós, i doncs, donar-se és un acte que només acceptarà de fer sobre la base d'un preu molt alt. Tan alt, de fet, que cap, cap, cap home podria --suposant que volgués, que en el seu il·limitat inhibicionisme emocional no és ni de bon tros cosa fàcil-- pot, ni en té la menor possibilitat, satisfer. Ben al contrari, la pressió d'una tan enorme demanda --que vuoi, que vuoi?--, que ell viu sense fons, l'empeny cada cop més a cuirassar-se en aquesta inhibició. Amb molt poc marge de maniobra.

Parlo en general, esclar.

Tornem al començament. L'home és fràgil, dèiem. Diguem ara, ¿no ho és la dona també, incapaç de fer front, o de fer-ho amb molt d'esforç i de manera precària --per mitjà dels fills, per exemple--, a aquesta decepció, a aquest buidatge interior que li arrabassa tota possibilitat de completesa? I seguim, la dona ho és tant que, de fet, no es dóna mai de la mateixa manera que l'home, no es lliura mai del tot, una part d'ella sempre continua sent seva, mira per ella --o pels fills, que són com una prolongació--, ho posa i ho viu tot en funció d'aquesta necessitat interna, inabrogable, de tenir, res material, concret, res que tingui res a veure amb el que l'envolta, però que per definició mai no tindrà, perquè és part constituent de l'escissió sobre la qual es basa la possibilitat d'engendrament de l'especificitat humana.

Quan jo era adolescent, recordo que una vegada --anava, ai las, en un col·legi religiós-- em van donar un llibret per "estudiar" que es titulava Dani, donar --no puc assegurar que el nom del noi fos aquest però tant se val--. Fixeu-vos que identificaven l'home com aquell qui (es) dóna. M'he oblidat quin era el de les noies però amb tota seguretat no era donar, potser sentir o... Doncs mira, aquella colla de camàndules no deixaven d'encertar-la en algun remot sentit, encara que no en sapiguessin de la missa la meitat.

Vol dir que l'home estima més que la dona? Vol dir que l'home es lliura més, es posa en mans de l'altra més descuidadament, com una manifestació natural de la seva existència, sense plantejar-se --ni se li acudiria-- les conseqüències o els riscos per a ell mateix i l'altra a mig o llarg termini de la relació. És precisament aquesta falta de "càlcul", de previsió, d'interpretació, de lectura, d'allò afectiu que l'envolta i és una part d'ell mateix, el que fa que el sotraguegi de forma tan bàrbara --i sempre desprevinguda-- l'abandonament efectiu, o la possibilitat que es doni, o coses com aquell posar el dit a la llaga de què parlava abans, que en no haver-se reservat el mínim amor propi indispensable, literalment, per dir-ho així, el traspassa i el redueix, en un sentit o un altre, a allò més elemental i primari, menys recobert per la pàtina de la civilització.



Comments: Post a Comment

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?