dijous, de gener 17, 2008
Onangruna
Llegeixo Una muerte en la familia, de James Agee. Molt ben escrit, però m'esperava una altra cosa, menys in i més out. No negaré pas que l'autor és una mena de geni (o potser un obssessiu?) del detall, de la morositat, de l'emoció petita, quotidiana, no per per se. Tampoc m'acaba de convèncer aquesta família en què tots s'estimen tant i tant, a despit de l'alcoholització i les miliuna altres diverses penes, que com tothom sap, llevat del qui no hi vol veure, tota persona, i encara més tota família, té. No és debades --debades, per no dir en va, no fos cas que es malmetés la llengua, ai-- que vivim (en) el mateix món la immensa major part, pel cap baix, de la gent: japonesos, inuits, bantús, nosaltres, i entremig, la resta del total. Però, tornant a l'Agee, reconeguem, si més no, que escriu, escrivia, bé, aquest xicot, amb alguns passatges d'una gran llampegada poètica.
*El món, les coses vivents, els seus productes, la societat, la seva estructuració, significacions, tramats, apories, les voluntats contradictòries, absències, desil·lusions, esperes i esperances, netes, brutes, sabudes i no, les memòries, lleialtats, necessitats, coercions, els límits, devinguts, naturals o impropis --per dir-ne només només uns quants dels mils de milers que en són el ble, la sang i el múscul, amén de l'os--, tot això, és a dir, tot, és tocat, constituït, travessat, sustentat i empès per allò que en diem complexitat, i,doncs, no susceptible de ser interpretat i encara menys de ser transformat i dirigit amb una sola afirmació o quatre simplificades argumentacions ad hoc --flaixos al capdavall de teories, potser més elaborades, però inexistents en la pràctica, que no praxis, política de l'ara i l'avui i avall que fa baixada. La utopia, he llegit fa poc en un comentari d'un del morro fort, és l'únic motor que compta, l'únic real, l'únic peatge que paga la pena pagar.
Suposo que és més fàcil --ho sé per experiència pròpia-- viure dins d'allò que és senzill i clar i lluent, quasibé tant com la mateixa puresa. O tot o res. Pàtria o mort. Amb mi o contra mi. És possible. Esclar que, tal com em sembla que és el món, companys, el demà inclòs, anem donats.
*
La vida passa aviat, just el flap d'una guspira.
La mort, en canvi, com triga de finir.
Però vivim en la misèria mateixa del Déu, cecs i sords d'eternitat.
*
Estimar, s'hauria de fer sempre.
Ser estimat, no viu el qui no ho és.
*
Sigueu realistes, demaneu el que és possible encara.
# posted by Manuel Ballester @ de gener 17, 2008 
Comments:
<< Home
Ostres Manel.
M´ha agrdat molt llegir-te.
Inclús després de to el temps ue fa que ho has escrit, totes vigent.
Fa temps em vas deixar un comentari a un poema del meu blog "He llegado por fin a casa", dient-me que venies de UV.. encara no sé qui ets.
Però una abraçada per a les teves bones paraules.
Joan
Publica un comentari a l'entrada
M´ha agrdat molt llegir-te.
Inclús després de to el temps ue fa que ho has escrit, totes vigent.
Fa temps em vas deixar un comentari a un poema del meu blog "He llegado por fin a casa", dient-me que venies de UV.. encara no sé qui ets.
Però una abraçada per a les teves bones paraules.
Joan
<< Home
