dilluns, de juny 07, 2021
Callifeixes
Hi ha qüestions, com la poesia, per exemple, en què cadascú serva i predica la pròpia concepció: bellesa, harmonia, emoció, crit, soliloqui, flortendra, boutade, experimentació... Tants autors, tants barrets. S'ha dit que la poesia és essencialment (i què cony deu voler dir essencial?) record. Ho dubto. Ja va deixar escrit, i és de suposar que també parlat, Freud, que tot record és una reconstrucció, un artifici, per fer servir un mot adjunt sovint a la retòrica sobre el poema, al metallenguatge que s'hi adreça La memòria no és un disc dur on queda tot gravat tal qual, i encara que ho fos, nosaltres no som mai els mateixos quan mirem i remirem les mateixes coses i no les interpretem sempre igual.
És possible que sigui ben bé una possibilitat que, quan et fas gran, és a dir, vell, de vellesa, tothom es torni poeta: els reflexos minven, les resistències s'estoven, el raonament fred i cru (existeix?) s'entrebanca un cop i un altre a l'ample, serè i generós passadís del dubte, les màscares s'esllavissen i cauen, la fragilitat reivindica ser una segona pell, la mort qui sap si l'única certitud... Sovint, i per allò del joc de contraris, juguem, a la vida, la mirem, la interroguem, ens hi sentim una mica com a xiquets de sucre. Lamentem, potser, no no haver estimat, més aviat no haver-ho dit prou; no haver estès la mà que l'altre esperava o li calia; tantes absències deixades respirar; el lloc que, podent-lo ocupar, desocupàrem, l'espai per a la pau mínima encimbellat, dia sí dia també.
Per a Heidegger, som-hi, anticipar la mort és condició sine qua non, no suficient però, tant per prendre consciència de la nostra situació de dasein, ui, en què l'ésser humà es (re)troba a si mateix, com per ser-se de la manera més autèntica possible, i caldria veure què vol dir aquesta monstruositat lingüística emparada en el terme autèntic. Per als qui anem a peu i vivim en la petita mort de cada dia, la mort filosofal amb olor d'alquímia ens queda gran, una mena d'esperança envejable (oh, el diví estadi de l'autenticitat), mentre que la mort de planta baixa acostuma a ser una putada perquè sol venir a deshora i, més vegades que poques, malament, o, per dir-ho en la parla del capdavall de tot: passa't la vida lluitant i no et pots ni morir en pau.
Bé, i de tot això, què en fem? Ni punyetera idea; el cap, que no para.
